dimarts, 12 de març de 2013

El gran Gatsby - Francis Scott Fitzgerald







"- (...) Què podem fer, aquesta tarda? – exclamà Daisy-. I demà? I durant els pròxims trenta anys?"



Scott Fitzgerald, F. El gran Gatsby

Barcelona:  Edicions 62, 2008

The Great Gatsby. Traducció de Ramon Folch i Camarasa
Col·lecció Les Millors Obres de la Literatura Universal, 177 i


è Què en diu la contraportada...
Ningú no coneixia ben bé qui era Gatsby. Alguns deien que havia estat espia dels alemanys durant la guerra del 14; d’altres, que estava emparentat amb una de les famílies reials d’Europa. Però ningú no l’avantatjava en la seva esplèndida hospitalitat. Les festes més meravelloses tenien lloc en la seva superba mansió de Long Island. La ironia d’aquesta façana fabulosa era que ell l’havia bastida no pas per impressionar el món, els amics o l’esposa, sinó per impressionar una noia que ell havia estimat, una noia que era el seu somni, la seva il·lusió...
Triomf, seducció, joventut perpètua, enlluernament pels excessos foren també les constants en la vida de Francis Scott Fitzgerald, que amb El gran Gatsby (1926) va aconseguir la gran novel·la de l’era del jazz.

è Com comença...
En els meus anys de joventut, i més vulnerables que els d’ara, el meu pare em donà un consell en el qual no he parat de rumiar de llavors ençà.
”Sempre que et vinguin ganes de criticar algú –em va dir-, recorda que en aquest món no tothom ha tingut els avantatges que tu has tingut.”
No va dir res més, però com que ell i jo sempre hem estat excepcionalment comunicatius, bé que d’una manera reservada, vaig donar per entès que volia dir molt més que allò.

è Moments...
(Pàg. 55)
Jo crec que la primera nit que vaig anar a casa de Gatsby jo era un dels pocs convidats que havia estat realment convidat. Allà la gent no hi era invitada: hi anava, simplement. Pujaven amb els automòbils que tant els enfastidien cap a Long Island, d’una manera o altra anaven a parar a la porta de Gatsby. Un cop allà, els presentava algú que coneixia Gatsby, i després d’això es comportaven d’acord amb les normes que regeixen en un parc d’atraccions. De vegades arribaven i se n’anaven sense ni haver vist Gatsby; hi anaven purament per la festa, amb una senzillesa de cor que era el seu tiquet d’entrada.

(Pàg. 64) 
- Jo sóc Gatsby –va dir tot d’una.
- Com! –vaig exclamar-. Oh, perdoni.
- Em pensava que ja ho sabia, company. Em temo que no sóc gaire bon amfitrió, certament.
Va somriure amb comprensió; amb molt més que simple comprensió. Era un d’aquests rars somriures que posseeixen una qualitat tranquil·litzadora i que en tota una vida només et topes quatre o cinc vegades. Un somriure que s’acarava –o semblava que s’acarés- a tot el món etern per un instant, i que després es concentrava en tu amb un irresistible prejudici en favor teu. Un somriure que et comprenia exactament fins al punt que desitjaves ésser comprès, que creia en tu tal com t’agradaria creure-hi tu mateix, i que t’assegurava que s’havia fet de tu justament la idea que més desitjaves suscitar. I precisament en aquell punt el somriure s’esvaní, i em vaig trobar mirant un jove i elegant busca-raons, de trenta-un o trenta-dos anys, la manera de parlar del qual, complicadament formal, fregava l’absurd.

(Pàg. 74) 
Començava a estimar Nova York, la sensació picant aventurera que produïa de nit, i la satisfacció que el papalloneig constant d’homes, dones i màquines constituïa per a l’ull inquiet.

(Pàg. 88) 
Vam passar pel gran pont. La llum del sol, passant entre les bigues, feia pampallugues constants damunt els cotxes en moviment. La ciutat es dreçava a l’altra banda del riu en munts blancs i terrosos de sucre, tot construït per un simple desig amb diners inodors. La ciutat, vista des del pont de Queensboro, és sempre la ciutat tal com la veus per primera vegada, amb la seva esbojarrada promesa de tot el misteri i la bellesa del món.

(Pàg. 112)
Els americans, que estan disposats fins i tot de bona gana a ser serfs, sempre s’han negat obstinadament a ser camperols.

(Pàg. 124)
La veritat era que Jay Gatsby, de West Egg, Long Island, sorgí de la seva concepció platònica d’ell mateix. Era un fill de Déu –una frase que, si alguna cosa vol dir, és justament això- i havia d’ocupar-se dels afers del Seu Pare, el servei d’una bellesa vasta, vulgar i mercenària. Així doncs, inventà exactament la mena de Jay Gatsby que era lògic que inventés un minyó de disset anys, i fou fidel a aquesta concepció fins a la fi.

(Pàg. 125)
(...) aquests somnis constituïren un desfogament per a la seva imaginació; eren un indici satisfactori de la irrealitat de la realitat, una promesa que la roca del món es recolzava, segura, damunt l’ala d'una fada.

(Pàg. 131)
(...) resulta entristidor de mirar a través d'uns ulls nous les coses en les quals ja hem esmerçat la nostra capacitat d'ajustament.

(Pàg. 147)
- Què podem fer, aquesta tarda? – exclamà Daisy-. I demà? I durant els pròxims trenta anys?

(Pàg. 184)
(...) Gatsby fou aclaparadorament conscient de la joventut i el misteri que la riquesa enclou i preserva, de la frescor de molts vestits, i de Daisy, brillant com la plata, segura i orgullosa per damunt de la càlida lluita dels pobres.

(Pàg. 186)
Perquè Daisy era jove i el seu món artificial era ple d’orquídies i d'un esnobisme agradable i alegre, i d’orquestres que imposaven el ritme de l’any, resumint la tristesa i la suggestió de la vida en noves melodies. Tota la nit els saxofons comentaven desesperadament, planyívolament, els “Beale Street Blues”, mentre cent parells de sabates d’or i plata trepitjaven la pols radiant.

(Pàg. 223)
Gatsby creia en el llum verd, en l’extàtic esdevenidor que any rere any recula davant nostre. Avui se'ns ha escapat, però tant se val; demà correrem més, allargarem més els braços... I un bon matí...
Així avancem, barques contra el corrent, arrossegats constantment cap al passat.

èAltres n'han dit...
La veu del roure, El racó de les impressions i la memòria, XSVUn libro cada día, Revista de Letras

èEnllaços: 
Francis Scott Fitzgeraldobra canònica, temes universalseines? ambigüitat i juxtaposiciócontext de la novel·la, Meyer Wolfsheim a.k.a. Arnold Rothstein, i per què no un palau?la vall de les cendres, Jay Gatsby o l'exhibicionismeel capitalisme derrota a Déu

èLlegeix-lo:
Anglès (pdf - txt - html )
Espanyol (epub - rtf)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada