dilluns, 17 de desembre de 2012

Ewald Tragy i altres textos de joventut - Rainer Maria Rilke




"M’aniria molt bé quedar-me aquí, tal com es pensa tothom, ser formal i discret, i anar vivint, així, per a sempre més, cada cop el mateix dia miserable..."







Rilke, Rainer Maria. Ewald Tragy i altres textos de joventut.
Barcelona: Tusquets Editors, 2004



Ewald Tragy, Pierre Dumont, Der Apostel, Die Turnstunde. Traducció d’Eduard Cairol
Col.lecció L’Ull de Vidre, 15



>> Què en diu la contraportada...
Fart d’un ambient familiar i social irrespirable, Rilke va marxar, quan encara era molt jove, de Praga cap a Munic, amb el desig secret de donar un nou i decisiu impuls a la seva carrera literària i promocionar-se com a autor dramàtic. Anys més tard i ja amb una sòlida reputació com a autor, Rilke es trobarà en condicions d’interpretar aquest passat a Ewald Tragy, relat concebut com un reconstrucció del lent procés cap a la maduresa poètica.

Els altres tres contes que acompanyen aquesta edició són Pierre Dumont, on ens parla de l’infern d’un escolar internat, L’apòstol, en el qual ens ofereix un sàtira dels aires messiànics d’una generació molt influïda per Nietzsche, i finalment, La classe de gimnàstica, on ens descriu amb amargor la disciplina d’una escola militar. Aquests textos, que conformen una visió panoràmica del període de formació de Rilke, es presentan aquí per primera vegada en català.

>> Com comença...

Ewald Tragy va pel Graben al costat del seu pare. Cal saber que és diumenge al migdia a l’hora del passeig. Els vestits revelen l’estació de l’any: o sigui, principis de setembre, estiu a les acaballes. Per a més d’una indumentària, ni tan sols ha estat el primer.

>> Moments...
(Pàg. 33)
Tot seguit passa una noieta i somriu. Porta crêpe de Xina d’un color rosa apagat, però guants llustrosos. Darrere seu els homes neden en pura benzina. I Tragy la menysprea. En general, menysprea tota aquesta gent. Tan mateix, saluda molt educadament (...).
Ewald Tragy

(Pàg. 51)
(...) la francesa pregunta en veu baixa: Est-ce que vous partirez, Monsieur?
- Sí –concedeix Ewald en alemany-, me’n vaig de viatge, senyoreta. Me’n vaig... de viatge –repeteix, tot inflat, i es complau de l’abast de les seves paraules. De fet, parla per primera vegada amb Jeanne, i n’està admirat. Se n’adona de seguida, que ella no és simplement “la senyoreta”, tal com creuen els altres, i pensa: “És curiós, que mai no me n’hagi adonat. Ella és algú davant de la qual hom s’ha d’inclinar: -una estrangera”. I per bé que resta immòbil i en actitud d’observació, alguna cosa en ell s’inclina davant l’estrangera; profundament, de manera tan exageradament profunda, que ella no té més remei que somriure. És un somriure graciós, que es dibuixa amb volutes barroques al voltant dels llavis prims i que no arriba fins a la tristesa dels seus ulls plens d’ombres, els quals estan sempre com després de plorar. “I així, doncs, en algun lloc somriu” –observa Tragy, el jove.
Ewald Tragy

(Pàg. 52)
- (...) Si us plau, ¿és vostè poeta? –s’ha tornat completament vermella i sembla espantada com una criatura.
- És precisament això, senyoreta –s’explica ell-; no ho sé. I algun dia s’ha de saber, això, ¿no? (...)

(Pàg. 54) 
M’aniria molt bé quedar-me aquí, tal com es pensa tothom, ser formal i discret, i anar vivint, així, per a sempre més, cada cop el mateix dia miserable...
Ewald Tragy

(Pàg. 55) 
(...) tinc encara moltes coses a dir, per exemple aquesta: “Sí, tot això és molt bonic i està molt bé; ja sé que hi ha lleis i costums i els homes es preocupen més o menys de respectar-les... I, tanmateix, tu no em pots comptar entre aquests honorables ciutadans, tia estimada. Jo sóc el meu propi monarca i legislador, per sobre meu, no hi ha ningú, ni tan sols Deú...”
Ewald Tragy

(Pàg. 59) Gairebé sembla mentida: Ewald Tragy dorm dotze hores seguides. I el llit és un estrany i miserable llit d’hotel i a la plaça de l’estació hi ha soroll i sol des de les cinc del matí. Fins i tot, s’ha oblidat de somniar, tot i que ja sap que els “primers” somnis tenen una significació especial. Es consola pensant que ara tot és possible, tant si hom somnia com si no, i estén aquest somni buit darrere de tot el seu passat com uns llargs, llargs punts suspensius. Llestos. ¿I ara, què, doncs? Ara pot començar: la vida, o el que sigui que hagi de començar.
Ewald Tragy

(Pàg. 69)
Li agradaria tant ser un d’ells, un qualsevol entre els que van i vénen, i a vegades gairebé s’ho creu. Fins que succeeix una petitesa que demostra que res no s’ha modificat en la situació: ell a un costat i la resta del món a l’altre. I així va fent.
Ewald Tragy

(Pàg. 69)
Allò que ahir encara desitjava, es converteix en un perill en el moment en què es pot produir, i li sembla inaudit que hi hagi algú que, sense més, per dir-ho així amb les sabates plenes de pols, vol entrar en la seva soledat, on ell mateix només s’atreveix a passar amb molt de compte.
Ewald Tragy

(Pàg. 72)
(...) Tragy parla poc, i a Kranz no li agrada gens el silenci, pel que sembla. El considera un privilegi del solitari, però allà on hi ha dues o tres persones reunides no té realment cap sentit, ni més no cap sentit que es pugui comprendre a primera vista. I, sobretot, res d’obscur i incomprensible, almenys en la vida. ¿A l’art? Ah, això ja és una altra cosa, certament aquí hi ha el símbol, ¿no és veritat? Contorns indefinits sobre un fons clar, ¿oi? Imatges velades, ¿oi? Però a la vida..., símbols, ¡oh... ridícul!
Ewald Tragy

(Pàg. 81)
Llarg silenci, fins que Ewald engega: “¿Vostè escriu, oi?”
- Sí, també, de tant en tant.
- ¿També? ¿Aleshores aquesta no és la seva veritable ocupació?
- No.
Pausa.
- ¿Què fa, doncs, si us plau?
- Mirar.
-¿Com diu?
- Mirar, i la resta...: menjar, beure, dormir, de tant en tant, res de particular.
- Es diria que vostè està sempre enfotent-se’n.
- ¡I ara! ¿De què?
- De tot, de Déu i del món sencer.
Aquí Thalmann no contesta, sinó que somriu.
- I vostè, ¿així fa moltes poesies?
Tragy envermelleix completament i calla. No pot pronunciar ni una paraula.
I Thalmann només somriu.
- ¿Ho considera una deshonra? –li engega Tragy finalment, i tremola.
- No, no ho considero en absolut... cap cosa. És només... superflu.(...)
Ewald Tragy

(Pàg. 87)
(...) I hom camina durant tot el dia, sense arribar mai al poble. I així és també a la vida. Ara bé, als somnis tot és a la vora. No s’hi passa angoixa de cap mena. En realitat, estem fets per al somni, ens manquen els òrgans necessaris per a la vida, semblem peixos que en volen sortir volant (...).
Ewald Tragy

(Pàg. 108)
”Crist, ¡què has fet! Em fa l’efecte que som com aquelles bèsties salvatges, a les quals s’inhibeix el seu instint més arrelat per tal que, un cop domesticades, se les pugui estovar impunement, amb el fuet...
Així, se’ns han llimat les dents i les urpes, i se’ns ha predicat: ¡Amor! Se’ns ha arrencat de les espatlles l’arnès de ferro de la nostra força i se’ns ha predicat: ¡Amor! Se’ns ha tret de les mans la llança refulgent de la nostra orgullosa voluntat, i se’ns ha predicat: ¡Amor! I, doncs, se’ns ha posat despullats i inermes enmig de la tempesta de la vida, on els cops del destí ens escometen per tots costats –i se’ns ha predicat: ¡Amor!”
L’apòstol

(Pàg. 110)
(...) Aquell que vostè celebra com a Messies, ha convertit el món sencer en un sanatori. Els febles, de bona fe, incapaços, els anomena els seus fills i predilectes. ¡I els forts, la seva missió és, doncs, protegir, atendre i tenir cura d’aquesta nissaga anèmica! I si jo sento a dintre meu, vehement, profund i sublim, l’incontenible impuls cap a la llum , i si jo avanço amb pas decidit per l’empinat i pedregós camí de la plenitud, i si jo veig resplendir l’enlluernadora i sagrada glòria ¡aleshores, jo m’haig d’inclinar cap a l’esguerrat, que s’arrauleix prostrat en el camí, haig de lloar-lo, exalçar-lo i emportar-me’l amb mi, i haig de deixar que aquest cadàver impotent, que tanmateix al cap de pocs passos torna a ensopegar, absorbeixi la meva ardent vitalitat! I és que, ¡com hem de prosperar, si compartim les nostres forces amb els dissortats, els afligits i els repugnants miserables sense seny i sense ànima!
L’apòstol

(Pàg. 111)
La massa estúpida, sense esperit, mai no pot ser la que fomenta el progrés; només l’”Únic”, el Gran, a qui la púrria detesta en obscura intuïció de la pròpia nimietat, és capaç de dirigir el curs inflexible de la seva voluntat amb la força d’un déu i somriure victoriós.
L’apòstol

(Pàg. 112)
”Escolteu-me –tots vosaltres: ¡Esteu en guerra! A dreta i a esquerra, cauen els vostres companys de files; víctimes de debilitat, malaltia, vici, follia... i com s’anomenin la resta de projectils que expulsa el terrible destí. Deixeu-los desplomar-se. Deixeu-los morir l’un darrere l’altre sols i miserables. ¡Sigueu durs, sigueu temibles, sigueu implacables! ¡Vosaltres heu d’anar endavant, endavant!
L’apòstol

>> Enllaços: 

>> Llegeix-lo:
Alemany (html) - només relat Ewald Tragy
Alemany (html) - només relat La classe de gimnàsia

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada