dissabte, 15 de desembre de 2012

El complex de Di - Dai Sijie







”sos He perdut la raó. sos”. 



Sijie, Dai. El complex de Di..
Barcelona: Edicions 62, 2005



Le complexe de Di.Traducció de Anna Casassas
Col·lecció El Balancí, 507



>> Què en diu la contraportada...
Després d´un llarg exili a França, Muo torna a la Xina decidit a alliberar la seva promesa, la Volcà de la Vella Lluna, empresonada per haver divulgat unes fotos prohibides. Però per aconseguir-ho, primer s´haurà de guanyar la simpatia del cruel jutge Di amb l´única arma de la qual disposa: la psicoanàlisi, desconeguda fins aleshores a la Xina. En la seva lluita, la medicina de les ànimes li serà de gran utilitat, i Muo, psicoanalista ambulant, recorrerà en bicicleta un país sorprenent i perillós en plena transformació.«Malentesos i peripècies delirants, les tribulacions del primer psicoanalista xinès.» Claire Julliard, Le Nouvel Observateur Dai Sijie, escriptor i cineasta, va néixer l´any 1954 a la Xina, país que va abandonar el 1984 per anar a estudiar a França, on es va acabar instal·lant definitivament. La seva primera novel·la, Balzac i la petita modista xinesa, publicada en català per Edicions 62, s´ha traduït a més de vint-i-cinc llengües, ha rebut nombrosos premis i ha esdevingut un gran èxit de vendes internacional que el mateix Sijie ha portat a la gran pantalla. Amb aquesta segona novel·la, El complex de Di, Dai Sijie se submergeix en el laberint de la Xina actual per fer-ne un retrat apassionant.

>> Com comença...
Una cadena de ferro coberta de plàstic translúcid rosa es reflecteix, igual que una serp lluent, al vidre d’un vagó darrere el qual els semàfors es fan petits com punts maragdes i robins i són engolits per la boira d’una nit calorosa del mes de juliol.
(Fa pocs minuts, al restaurant llardós d’una petita estació a prop de la muntanya Groga, al sud de la Xina, aquesta mateixa cadena lligava al peu d’una taula en imitació de caoba una maleta “Delsey” de color blau clar amb rodetes, equipada amb una nansa plegable de metall cromat, propietat del senyor Muo, aprenent de psicoanalista d’origen xinès, que ha tornat recentment de França).

>> Moments...
(Pàg. 65)
Contràriament al que recordava, l’escenari de la tortura suprema, l’afusellament, era terriblement corrent. No hi havia herba alta i groga que es gronxés i xiuxiuegés, no hi havia terra impregnada de les llàgrimes de les víctimes, groguenca com l’esput d’un vell malalt, no hi havia innombrables bolets blancs, carnosos, atapeïts a l’ombra humida dels arbusts, ni ocells carronyaires voleiant en cercle sobre el seu cap, negres en enlairar-se, negre en batre les ales, negres durant el vol. Un terreny anodí, increïblement decebedor. Desproveït de color, de soroll, de sentiment. Solemnement indiferent al dolor.

(Pàg. 116)
Jo tenia por que la memòria em fallés davant tots els objectes dels somnis d’aquelles noies, els uns més emocionants que els altres: un mirall, una porta de ferro, una altra de fusta gruixuda, un anell rovellat, una carta tacada de salsa de soja, una ampolleta de perfum nacrat, de vidre translúcid, una pastilla de sabó allargada, presentada dins d’una caixa negra, un mostrador de pintallavis que gira, gira en una botiga, un pont ensorrat, una escala excavada a la roca, els graons mòbils de la qual s’escindeixen i se separen, un tros de carbó aixafat, la caiguda d’una bicicleta amb el selló decorat amb ratlles multicolors, un cinturó antic, sandàlies de xarol vermell que patollen pel fang d’un camí... Aquestes pobres noies, que la majoria han baixat de les muntanyes, no tenen mai somnis poblats de nines, óssos, ni elefants de peluix, i encara menys de vestits de núvia blancs o roses.

 (Pàg. 137)
(...) “Tu que ets cristià, Lü, ¿has estudiat la Bíblia i tot això?” M’ha dit: “ ¿Què és tot això?” Jo he dit: “Coses com el paradís, ¿hi has pensat?” “Com, pensat?” “¿Tu diries que hi ha vàters al paradís? Més bonics...” M’ha tallat. “Et penses que tinc temps de pensar en coses tant estúpides, recony!” Se’l veia empipat. Ho he deixat córrer. Anava conduint, concentrada, amb les mans al volant. Però davant del Parc del Poble, m’ha dit: “Escolta, jo sóc jurista. M’agrada utilitzar els termes sense equívocs. El que pixa i caga és el cos. I després de la mort, el cos no va enlloc. Només puja al paradís l’ànima. I les ànimes, envoltades pels àngels, ni pixen ni caguen. O sigui que no hi calen vàters.” Li he dit: “¿S’ha d’anar a l’infern per trobar-ne?.”

(Pàg. 166)
Al pis, una melangia trista i freda de dona soltera sense fills sura a l’aire com un fum prim, una pols en suspensió , una olor d’encens.

(Pàg. 180) 
”sos He perdut la raó. sos”.

(Pàg. 181)
Fins ara, no ho ha fet mai. ¿Com es resa? Dubta. ¿Es decantarà pel budisme? ¿Pel taoisme? En qualsevol d’aquests dos casos, els adeptes resen amb les mateixos gestos, de genolls i amb les mans juntes a l’altura del pit. Pel que fa al cristianisme, no ho sap del cert. Quan era petit, les religions estaven tan severament prohibides que els seus pares no el van dur mai a cap temple ni església. La primera vegada que va veure resar algú, tenia set anys. Va ser en plena revolució cultural. Un dia, la Guàrdia Roja es va endur la seva mare per interrogar-la. A mitjanit, encara no havia tornat. En aquell temps, els seus avis vivien amb ell, al mateix pis. Aquella nit, no es podia adormir. Es va aixecar i , en passar per davant de la cambra dels vells, el va sorprendre una claror estranya. Estaven agenollats sobre el llit, davant d’una espelma (¿no havien gosat encendre el llum?), i resaven. Ningú no havia explicat mai al nen què era una pregària. Però de seguida va entendre que allò ho era, tot i ser incapaç de dir de quina religió es tractava. Si bé els gestos li havien fugit de la memòria, en canvi recordava aquell foc pàl·lid, vacil·lant, que desprenia una claror sagrada, que aureolava els seus avis; les cares arrugades, crispades, adolorides, desesperades, havien adquirit una expressió d’interès apassionat, de veneració i de dignitat. Eren bonics, tots dos.

(Pàg. 195)
De cop es va adonar de com n’era de pobre i va ser conscient que, en aquest món, no havia posseït i probablement no posseiria mai res (...).

(Pàg. 210)
Vagues. Les veus dels passatgers del tren sembla que vinguin de molt lluny, de tan lluny com el Narcís negre, el vaixell que descriu Conrad, o el de Marlow, que travessa el cor de les tenebres per trobar Kurt. Veus confuses, ensonyades. Els homes xerren, espigolant en l’ampli camp de les anècdotes. Les veus surem, s’alternen, tan aviat s’acosten amb rialles, estossecs, un esternut espectaculars, com baixen, s’allunyen i moren en un sospir o un badall. Ja no se sap qui parla, qui escolta.

Vague. El soroll que fan les rodes i que en Muo sent ajagut sota el seient del banc de fust, amb l’orella enganxada al terra del vagó.

(Pàg. 278)
Els artistes, aquesta raça a part, tampoc no entenen els somnis, però en creen, els viuen, i s’acaben convertint en el somni de l’altra gent.

>> Altres n'han dit...
Leemos para saber que no estamos solos, The New York Times, Etat-Critique

>> Enllaços

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada