dissabte, 1 de desembre de 2012

Retorn a Brideshead - Evelyn Waugh




"(...) tinc la impressió que el passat i l’esdevenidor exerceixen tant pressió, per un costat i per l’altre, que no queda lloc per al present".




Waugh, Evelyn. Retorn a Brideshead
Barcelona:  Proa / Ediciones B, 2000


Brideshead Revisited. Traducció de Ramon Folch i Camarasa
Col·lecció Biblioteca de Butxaca, 35


>> Què en diu la contraportada...
No hi ha res que faci tant de mal com el record dels temps feliços en la infelicitat. Aquesta podria ser una de les conclusions de Retorn a Brideshead, unes “memòries sagrades i profanes del capità Charles Ryder” que presenten el retrat d’una familia decadent, una vella família de la noblesa terratinent anglesa en un procés accelerat de desaparició. Ryder, amic íntim de Sebastian i de la seva germana Julia, ofereix una visió complexa, com un tapís de sentiments entrellaçats, de les excentricitats d’una família que semblava no tenir lloc en aquest món.

>> Com comença...
En arribar a les línies de la Companyia “C", al cim del pujol, em vaig aturar i em vaig girar a donar una ullada al campament que deixava endarrera, i que ara s’etenia als meus peus entre la boirina grisa de la matinada. Era el dia de la nostra marxa. Quan hi havíem arribat, feia tres mesos, la neu tot ho cobria; ara la primavera desplegava les primeres fulles. Llavors jo havia pensat que, per més escenes de desolació que ens esperessin en el futur, no em podia témer cap de més brutal que aquella. Ara pensava que no me n'emportava ni un sol record plaent.

>> Moments...
(Pàg. 33)
- (...) M’agradaria enterrar quelcom de preciós en cada un dels llocs on he estat feliç, i més tard, quan sigui vell, lleig i dissortat, tornar-hi, desenterrar-ho, i recordar...

(Pàg. 49)
- (...) Cal que ens afanyem a marxar abans que torni la meva germana.
- De qui t’avergonyeixes, d’ella o de mi?
- De mi mateix –digué Sebastian, greument-. No vull que t’emboliquis amb la meva família  Són fan follament encisadors! Tota la vida que m’han pres les coses que jo estimava (...)

(Pàg. 58)
La meva infantesa havia estat molt solitària i la meva adolescència fou cohibida per la guerra i enfosquida pel dol; al dur celibat de l’adolescència anglesa, i a la dignitat i l’autoritat prematures del sistema escolar, jo hi havia afegit un caient personal malenconiós i ombrívol. Ara, aquell trimestre d’estiu amb Sebastian, em semblava que se m’oferia una breu temporada d’allò que jo no havia conegut mai: una infantesa feliç; i encara que les nostres joguines eren camises de seda i licors, i les nostres malifetes i trapelleries ocupaven un lloc molt alt en el catàleg dels pecats greus, hi havia en nosaltres quelcom de la ingenuïtat de la nursery que s’apropava molt a la joia de la innocència.

(Pàg. 67)
(...) Ja ho veus, estimat Charles, ets un ésser excepcional, rar. Un artista. Oh, sí, no te n’avergonyeixis. Sota aquestes aparences fredes, angleses, flegmàtiques, ets Un Artista. He vist aquests dibuixets que tens amagats a la teva cambra. Són exquisits. I tu, estimat Charles, si em pots entendre, no n’ets, d’exquisit; gens ni mica. Els artistes no sou exquisits. Jo sí que ho sóc; Sebastian, a la seva manera, també ho és; mentre que l’artista és un tipus etern, sòlid, voluntariós, complidor, i, per dessota de tot això ap-p-passionat, oi, Charles?

(Pàg. 79)
Ens estimem més pensar que el nostre seny actual és fruit del nostre esforç, quan, la veritat sigui dita, és en gran part la darrera moneda d’un llegat que va reduint-se amb el temps. Tota història de la joventut d’un home en la qual no es tinguin en compte els enyoraments dels contes que ens explicaven de petits, els remordiments i els propòsits d’esmena, i aquestes hores negres que, com el zero de la ruleta, tornen una i altra vegada amb una regularitat calculable, manca de sinceritat.

(Pàg. 107)
L’opinió implícita en la meva educació era que el fets fonamentals del Cristianisme eren simplement un mite, com s’havia descobert feia temps; en l’única cosa que hi havia una certa divergència era a considerar si els valors ètics del cristianisme seguien essent vàlids; i cal dir que predominava l’opinió negativa; la religió era un entreteniment, un hobby que algunes persones practicaven i d’altres no; en el millor cas, la religió, era quelcom de lleugerament ornamental; en el pitjor, era l’origen de tota mena de “complexos” i “inhibicions” – consignes de l’època-, i de la intolerància, la hipocresia i la pura estupidesa que se li atribuïen des de feia segles.

(Pàg. 125)
La quinzena a Venècia passà de pressa i agradablement; potser massa agradablement; jo m’anava ofegant en aquella mel, sense cap fibló. De vegades la vida adoptava el ritme lent de les gòndoles, quan trèiem el nas pels petits canals laterals, i el gondoler llançava el seu planyívol crit d’ocell musical per avisar de la nostra arribada; d’altres vegades recorríem la llacuna en una llanxa ràpida, saltant entre muntanyes de blanca escuma. Tot es barrejava en el meu esperit, deixant-hi un record confús de sol enlluernador sobre la sorra i de frescos interiors de marbre: d’aigua per tot, llepant la pedra grisa, reflectint-se un joc de taques de llum en els sostres decorats; d’una nit de festa en el palau Corombona, com devia haver-ne conegudes d’altres Byron mateix, i d’una altra nit byroniana, de pesca scampi per les aigües somes de Chioggia (el rastre fosforescent de la barqueta, la llanterna que es balancejava a la proa i la xarxa que llevàvem de l’aigua plena d’algues i sorra i peixos que saltaven i es retorcien); de meló amb prosciutto menjats al balcó, en la fresca del matí; d’entrepans de formatge, calents, i de còctels de xampany en el bar anglès.

(Pàg. 128)
”Quan les persones odien amb tanta energia, és que odien alguna cosa en elles mateixes. Alex odia totes les il·lusions de l’adolescència: la innocència, Déu, l’esperança. La pobra Lady Marchmain ho paga. Alex m’estimà, un temps, un temps molt curt, com un home estima la seva pròpia força; per a una dona tot és més fàcil; les dones no tenim tantes maneres d’estimar (...)”.

(Pàg. 139)
(...) Fer una carrera universitària només significa que començaràs a viure tres anys més tard que els altres.

(Pàg. 157)
- (...) em feia angúnia tenir tantes coses boniques quan d’altres no tenien res. Ara m’adono que un dels pecats dels rics pot consistir justament a cobejar els privilegis dels pobres. Els pobres sempre han estat els predilectes de Déu i dels sants; però jo crec que un dels principals efectes de la Gràcia és de santificar tota la creació, inclosos els rics (...).

(Pàg. 210)
Què era el que havia deixat endarrera? La joventut? L’adolescència? El romanticisme? Tot el material de l’estoig de l’il·lusionista, el “Manual del petit Màgic”, la maleteta amb la vareta d’èben, les boles de billar trucades, la moneda que es plega pel mig, i les flors de plomes que es poden amagar dins una espelma buida per dins.
”He deixat endarrera la il·lusió”, em vaig dir. “D’ara endavant en tocarà viure en un món de tres dimensions, amb l’ajuda dels meus cinc sentits”.
Més tard he descobert que aquesta mena de món no existeix, però en aquell moment, en passar el darrer revolt i perdre de vista Brideshead, estava convençut que no em caldria pas cercar-lo, sinó que m’esperava al capdavall de l’avinguda per on corria.

(Pàg. 240)
- (...) El mal de l’educació moderna és que mai no saps fins a quin punt són ignorants les persones. Amb les persones de més de cinquanta anys pots saber amb una certa seguretat quines coses els han ensenyat. Però amb la gent jove d’avui és diferent: superficialment són intel·ligents i tenen moltíssims coneixements; però, de sobte, la crosta cedeix, i descobreixes a sota una confusió total, insospitada.

(Pàg. 312)
(...) quan se n’anà a dormir i jo la vaig acompanyar fins a la porta de la seva cabina, em parà els peus.
- No, Charles, encara no. I potser mai. No ho sé. No estic segura de voler amor.
Llavors alguna cosa, algun fantasma supervivent d’aquells deu anys morts –perquè és impossible morir, ni que sigui per una estona, sense perdre alguna cosa- em va fer dir:
- Amor? No és pas amor el que demano.
- Oh, sí, Charles, sí que en demanes –digué Julia, i m’acaricià suaument una galta abans de tancar la porta.

(Pàg. 317)
Una vegada vaig dir:
- Vetlles estretament la teva tristesa, Julia.
- És l´única cosa que m’he guanyat, a la vida. Tu mateix ho vas dir, ahir. És el meu salari.
- Un reconeixement de deute de la vida. Un pagaré.

(Pàg. 333)
- (...) La simpatia és la gran plaga d’Anglaterra. No existeix enlloc més que en aquestes humides illes vostres. S’apodera de tot el que toca i ho mata. Mata l’amor; mata l’art; i tinc moltíssima por, estimat amic Charles, que t’ha matat a tu.

(Pàg. 341)
- Plans, divorci, guerra... Una tarda com aquesta!
- De vegades –digué Julia- tinc la impressió que el passat i l’esdevenidor exerceixen tant pressió, per un costat i per l’altre, que no queda lloc per al present.

(Pàg. 421)
” Els qui van bastir això no sabien a quin usos es veuria reduïda un dia llur obra; van construir una nova casa amb les pedres de l’antic castell; any darrera any, generació darrera generació, van enriquir i ampliar la casa; any darrera any, la gran collita de troncs, en el parc, anava atansant-se a la maduresa, fins que, com una glaçada inesperada, arribà el temps dels Hooper; el lloc restà desolat, i tota l’obra reduïda a no res; Quomodo sedet sola civitas. Vanitat de vanitats; tot és vanitat (...)”

>> Altres n'han dit...


2 comentaris:

  1. un dels meus llibres preferits... complex, trist però que sedueix.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Impactat de molt jove per la sèrie televisiva, sempre vaig tenir aquest llibre entre cella i cella. Finalment llegit, l'he gaudit molt: el final de la joventut, les reminiscències del passat, el decadentisme, l'amor evident i el no tant evident... temes que van saltant per les pàgines del llibre i et van colpint.

      Elimina