divendres, 24 d’agost de 2012

Opi - Maxence Fermine





"- (...) Senyor Stowe: heu tastat mai l’opi?
- No.
- Mai no és massa tard per descobrir el gust de certes coses (...)."



Fermine, Maxence. Opi
Barcelona: Edicions La Campana, 2003


Opium
Traducció de Ramon Folch i Camarasa
Col·lecció Toc de Ficció, 34


>> Què en diu la contraportada...
El segle XIX va ser un segle de somnis. I d’aventures. Però cap somni tan curiós i tan irresistible com el del protagonista d’aquesta història: embarcar-se des de Londres fins a la llunyana Índia per descobrir el secret del te millor del món. Havia heretat del seu pare el negoci de comerciant de te i la il·lusió per conèixer el misteri.
Emprèn el viatge, que el portarà al territori més amagat de la Xina. L’objectiu comercial s’esvaeix cada vegada més amb la immersió en un món de mites antiquíssims i personatges subjugadors. El viatger experimenta la sorpresa de viure una nova dimensió dels sentits, on es barreja l’erotisme i l’espiritualitat.
Deixant enrere les terres del te, entra en la vall prohibida de l’opi. I ja res no serà el que sembla. Ni la dona més bella i més seductora del món, que li obre les portes del secret. De la dolçor verda del te a la negror dolça de l’opi. L’opi, un amor que no es tria.

>> Com comença...
La vida de Charles Stowe, aventurer del te, fa pensar que l’atzar és una teranyina en la qual de vegades es deixa atrapar el destí.
Charles Stowe tenia la passió del comerç i l’amor al te.
La passió del comerç s’aprèn. L’amor al te s’adquireix amb el pas del temps.

>> Moments...
(Pàg. 24)
(...) Charles Stowe posseïa el rar talent de viatjar sense que l’exili li provoqués aquesta torbació tan misteriosa que paralitza l’ànima i li imposa aquest sentiment durador que anomenem enyorança.

(Pàg. 52)
Charles Stowe era feliç: es trobava en el reialme del te. En aquelles muntanyes hi havia els millors conreus del món, i, ben segur, el més rars. Pertot, les fulles de Camellia Sinensis cobrien el sòl. Era un oceà immens d’onades sedoses i belles, un mar d’un verd resplendent del qual només es collia l’escuma. Embriagat de joia, nedava en aquelles ones amb beatitud.

(Pàg. 71)
- (...) Sou dansarina?
La dona es posà a riure, aixecant els ulls al cel.
- No, Déu me’n guard. Això de dansar no ho faig pas per guanyar-me la vida, sinó pel simple plaer de veure com els homes s’enamoren de mi.

(Pàg. 72)
- Què heu vingut a fer-hi a la Xina?
- He vingut per amor al te.
La dona va somriure.
- Tots els homes diuen que vénen pel te, però en realitat vénen per l’amor i els diners.

(Pàg. 124)
- Senyor Stowe: heu tastat mai l’opi?
- No.
- Mai no és massa tard per descobrir el gust de certes coses. I ja veureu si n’és, de dur, de veure-se’n privat, després.

(Pàg. 151)
Li havia promès que tornaria. I no tornaria pas.
Sense confessar-s’ho, Charles Stowe sabia molt bé que les promeses més belles, encara que es tornin pols de records, no passen mai pel rellotge d’arena del temps.

(Pàg. 157)
D’altra banda, Charles Stowe no tenia res de què penedir-se. El seu llarg viatge per un riu prohibit l’havia conduït des de la dolçor verda del te a la negror de l’opi. I li havia fet comprendre que la vida és un opi del qual no ens cansem mai.

>> Altres n'han dit...
O mejor...¡Denme el librillo entero!, Chufowski.

>> Enllaços:
Maxence Fermine,  les claus de la seva redacció, Shennong,  Camellia Sinensis Multicultural, tipologies,  el te a la Xina, la cara fosca del comerç colonialRobert Fortune.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada