dimarts, 14 d’agost de 2012

Fedra - Séneca



"(...) Però la capitana dels mals és la dona. Ella ordeix crims i s’apodera dels cors. Per culpa dels seus amors il·lícits moltes ciutats cremen, moltes nacions fan la guerra i molts pobles queden sepultats sota el pes del seu propi regne, capgirat des dels seus fonaments (...)."



Séneca. Fedra.
Barcelona:  La Magrana, 2002

Traducció de Paco Carbajo Molina
Col.lecció L’Esparver Clàssic, 44


>> Què en diu la contraportada...
Durant l’absència del seu marit Teseu, Fedra allibera la seva pació reprimida pel seu fillastre, Hipòlit. Aquesta revelació tindrà conseqüències tràgiques i insospitades.
La grandesa i complexitat del personatge de Fedra, la intensitat i l’eficàcia dramàtica d’algunes escenes i la violència i morbositat de certs passatges converteixen aquesta Fedra en una de les obres més reixides de tot el teatre de Séneca.

>> Com comença...
ACTE I
Escena I
Hipòlit

HIPÒLIT:
Au, envolteu els boscos ombrívols i els cims més elevats de la muntanya, atenesos! Amb peus veloços recorreu errants les regions situades al peu del Parnet rocallós i les que el corrent d’un riu bat amb les seves onades impetuoses a les valls de Tria; pugeu els pujols que emblanquina la neu perpètua dels Monts Ripeus.

>> Moments...
(Pàg. 76)
FEDRA:
(...) Ni una sola de les descendents de Minos ha consumat un amor innocent: sempre ha comès un sacrilegi.

(Pàg. 77)
DIDA:
(...) Sàpigues que aquest sacrilegi que busques és pitjor que aquell monstre, ja que els monstres cal imputar-los al destí i els crims, en canvi, al teu tarannà.

(Pàg. 78)
DIDA:
(...) Expulsa de les teves intencions aquest crim horrible, sigues casta, recorda’t de la teva mare i tingues por de les unions inaudites. ¿És que et disposes a confondre el tàlem del pare amb el del fill i a concebre en un úter criminal una descendència mixta? Segueix per aquest camí, i la teva passió haurà capgirat l’ordre de la natura! Amb les teves intencions, ja triguen a néixer els monstres i fins i tot m’estranya que el laberint del teu pare estigui buit. És que cada cop que una dona de Creta decideixi estimar, el món haurà  de sentir parlar de prodigis mai vistos i la natura haurà d’apartar-se de les seves lleis?

(Pàg. 80)
DIDA:
(...) Tot aquell a qui la prosperitat ha concedit una felicitat excessiva i que neda en l’abundància, sempre està cercant novetats. És aleshores que fan entrada les aliades de la riquesa: les passions. Ja no li agraden ni els banquets de sempre ni les cases de bons costums ni cap aliment, sigui quin sigui. ¿Com és que aquesta pesta no s’infiltra mai en les llars modestes i tria sempre les cases més bones? ¿Com és que la Venus que presideix les cases pobres és irreprotxable, que el comú del poble concep uns sentiments assenyats, que els pobres saben contenir-se i que, en canvi, els rics, confiats en el seu regnat, desitgen més del que és lícit?

(Pàg. 93)
DIDA:
(...) Gaudeix de l’edat que tens, perquè fugirà amb peus lleugers. Ara tens un cor propens a l’amor, ara que ets joves Venus t’és propicia. Vinga, una mica d’entusiasme! ¿Per què dorms sol? Allibera la teva joventut de la seva tristesa, cavalca més de pressa, afluixa les regnes, no permetis que els millors dies de la teva vida se t’escapin de les mans! Els déus han establert els deures propis de cada edat, i han traçat un camí a seguir en cada etapa: l’alegria escau als joves, el front arrufat, als vells. ¿Per què et reprimeixes i ofegues un natural honest com el teu?

(Pàg. 95)
HIPÒLIT:
No hi ha vida més lliure, més irreprotxable ni més adequada als costums primitius que la del qui abandona els murs de les ciutats i prefereix els boscos. A l’innocent que s’ha consagrat als cims de les muntanyes, no li afecta la follia dels esperits avars ni la popularitat ni la gent deslleial als bons, ni l’enveja pudent ni el prestigi, tan fràgil. I ell no servei cap regne ni persegueix honors vans o riqueses efímeres per cobejança d’un regne. Lliure de por i d’esperances, no sent la mossegada mesquina de l’enveja negra i voraç ni coneix els crims que tenen lloc en nacions i ciutats i no s’espanta per un soroll qualsevol perquè se senti culpable ni ha de pronunciar paraules fingides (...)

(Pàg. 98)
HIPÒLIT:
(...) I de les madrastres no en vull parlar: no són pas més dòcils que les feres. Però la capitana dels mals és la dona. Ella ordeix crims i s’apodera dels cors. Per culpa dels seus amors il·lícits moltes ciutats cremen, moltes nacions fan la guerra i molts pobles queden sepultats sota el pes del seu propi regne, capgirat des dels seus fonaments (...).

(Pàg. 101)
HIPÒLIT:
(...) ¿Em dius que la teva voluntat desitja dir-me alguna cosa i no pot?

FEDRA:
Els neguits lleus són loquaços, però els que són molt grans fan emmudir.

HIPÒLIT:
Confia els teus neguits a les meves orelles, mare.

FEDRA:
El nom de mare és excessiu i massa fort. Al nostre afecte li escau un nom més modest: digue’m germana, Hipòlit, o bé esclava; millor esclava. Sí, acceptaré qualsevol servitud (...).

(Pàg. 109)
COR:
(...) La bellesa dels mortals, quina arma de doble fil! Regal breu d’escassa durada, que ràpid t’esmunys, que veloç és la teva cursa! (...) I és que no hi ha cap dia que no s’endugui una despulla d’un cos formós. La bellesa és un do fugaç: ¿qui confiaria, si té seny, en un bé tan fràgil? Mentre puguis, gaudeix-ne.

(Pàg. 115)
TESEU:
Però explica’m quin delicte vols expiar amb la teva mort!

FEDRA:
El fet d’estar viva.

TESEU:
¿És que les meves llàgrimes no et commouen?

FEDRA:
La millor mort és la del qui mor essent digne del plor dels seus.

(Pàg. 119)
TESEU:
(...) Hipòlit, pagaràs els càstigs dels teus crims. Aniré sense descans trepitjant-te els talons per tots els amagatalls on et digui la teva fugida. Penso recórrer les regions remotes, les inaccessibles, les recòndites, les apartades, les impracticables; no hi ha cap lloc que representi un obstacle per a mi: ja saps d’on vinc. I allà on no puguin arribar els meus trets, hi enviaré les meves imprecacions (...).

(Pàg. 121)
COR:
(...) ¿per què tu, que governes fenòmens a tan gran escala i regeixes les trajectòries i l’equilibri dels cossos pesants a través del firmament immens, abandones els homes amb total desinterès, sense preocupar-te de beneficiar els bons i castigar els dolents? Fortuna disposa els afers humans sense cap mena d’ordre, la seva mà distribueix els dons a cegues i fomenta les pitjors accions. Les passions funestes venen els homes irreprotxables i el frau és sobirà dels elevats palaus. El poble es complau a atorgar dignitats a individus indignes i els fa la cort, tot i que els odia. La virtut severa té per recompensa tot el contrari del que seria just: mentre que als homes castos els pertoca la dura pobresa, els adúlters, sobirans del vici, ocupen trons reials. Oh vergonya il·lusòria i falsa decència!

(Pàg. 137)
TESEU:
Persevereu, mans meves, encara que la vostra lúgubre tasca us faci tremolar. Prou ja de tantes llàgrimes, ulls secs de tant plorar, mentre un pare restitueix al seu fill tots els seus membres i en recompon el cos. ¿Què és aquest tros de carn amorf i repugnant, tot esberlat per una ferida enorme? No sé quina part teva és, Hipòlit, però sé 
que és una part de tu. Aquí, posa-la aquí, que no és el seu lloc, però que hi cap. ¿És aquesta la cara que brillava com els astres i que feia baixar la vista als enemics? ¿A això ha quedat reduïda la teva bellesa? Oh, destí funest! Oh cruel favor dels déus! ¿És així com el fill torna al pare en compliment dels seus vots? Au, Hipòlit, rep del teu pare els honors suprems. T’haurem de donar sepultura per parts! (...)

>> Enllaços: 

>> Llegeix-lo:
Llatí (html)
Francès - Llatí (html)
Anglès (html
Anglès (edició de 1701- pdf)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada