Escorxador 5 - Kurt Vonnegut


" (...)Per què jo?
- És una pregunta molt terrícola, senyor Pilgrim. Per què vostè? Posats a fer, per què nosaltres? Per què qualsevol cosa? Perquè aquest moment, simplement, és. Ha vist alguna vegada insectes atrapats en ambre?" 

Vonnegut, Kurt. Escorxador-5
Barcelona: Proa, 2007


Slaughterhouse Five. Traducció de Manel de Seabra
Col.lecció A tot vent, 466


>> Què en diu la contraportada...
L’experiència del jove Kurt Vonnegut, soldat d’infanteria i presoner de guerra durant la Segona Guerra Mundial, va tenir una influència profunda en tota la seva obra posterior. A Escorxador-5 (1969), novel·la antibèl·lica per excel·lència, descriu les vicissituds de Billy Pilgrim, un personatge desorientat que en plena Alemanya nazi es despenja del seu batalló i erra entre línies enemigues fins que les tropes de la Wehrmarcht l’empresonen prop de Dresden. Vonnegut ens explica la vida d’un Billy desconjuntat, que s’ha desprès de les catenàries del temps i es veu empès a viatjar al passat i al futur. La trama ens captiva guiant-nos desordenadament per diferents episodis de la seva vida, des del contacte amb els extraterrestres de Trafalmadore fins a l’atroç destrucció de la ciutat de Dresden per part de l’exèrcit americà. Vonnegut és capaç de convertir l’experiència bèl·lica en un seguit de vinyetes divertides sense banalitzar el dolor de la guerra. Escorxador-5 és una novel·la divertida que no us permet de riure. Un llibre tris que no us farà plorar.

>> Com comença...
Més o menys, la cosa va anar així. Les parts de la guerra, almenys, van passar de veritat. Un conegut meu va ser realment afusellat a Dresden perquè va agafar una tetera que no era seva. Un altre paio que coneixia va amenaçar de fer assassinar els seus enemics per pistolers professionals després de la guerra. I etcètera. He canviat tots els noms.
Vaig tornar a Dresden amb pasta de la Guggenheim (que Déu la recompensi) el 1967. S’assemblava molt a Dayton, Ohio, amb més espais oberts que Dayton. Hi deuen haver tones de farina d’ossos sota terra.

>> Moments...
(Pàg. 24)
- (...) Aleshores vosaltres éreu només unes criatures! –va dir.
- Què? –vaig preguntar.
- Éreu unes criatures, la guerra... com els que tenim a dalt!
Vaig assenyalar amb el cap que era cert. Havíem estat verges a la guerra, precisament al final de la nostra infantesa.
- Però vostè no ho escriurà així, oi?
No era una pregunta. Era una acusació.
- Jo... no ho sé –vaig dir.
- Bé, jo sí que ho sé –va dir ella-. Fingirà que éreu homes en comptes de criatures, i a les pel·lícules us representaran el Frank Sinatra i el John Wayne o qualsevol altre vell brut i atractiu, amant de la guerra. I la guerra semblarà una cosa meravellosa i tindrem moltes més guerres. I les faran criatures com les que són a dalt.
Aleshores ho vaig comprendre. Era la guerra que la posava nerviosa. No volia que els seus fills o els fills de ningú morissin en guerres. I es creia que les guerres eren en part encoratjades pels llibres i les pel·lícules.

(Pàg. 29)
(...) en un moment donat, un paio molt trempat que es deia Seymour Lawrence va oferir-me un contracte per a tres llibres i jo vaig dir:
- D’acord, el primer serà el meu famós llibre sobre Dresden.
Els amics del Seymour Lawrence li diuen “Sam”. I jo dic ara la Sam:
- Sam, vet aquí el llibre.

És tant curt, confús i discordant, Sam, perquè no hi ha res intel·ligent per dir sobre una carnisseria. Se suposa que tothom és mort i que mai més no dirà res ni voldrà res. Se suposa que després d’una carnisseria tot està molt tranquil, i sempre és així, si no fos pels ocells.
I què diuen els ocells? Tot el que hi ha per dir sobre una carnisseria, coses com: “Piu-Piu”?

(Pàg. 30)
El temps no passava. Algú jugava amb els rellotges i no sols amb els rellotges elèctrics, sinó també amb els de corda. La busca dels segons del meu rellotge feia un tic i passava un any, i després feia tic de nou.

(Pàg. 54)
- (...) Com...? –va començar, i va parar. Estava massa cansada. Esperava que no hagués de dir la resta de la frase, que el Billy l’acabés per ella.
Però el Billy no es feia idea del que passava pel cervell de sa mare.
- Com què, mare? –va preguntar.
Ella va empassar saliva i va vessar algunes llàgrimes. Després va reunir tota la energia del seu cos arruïnat, fins i tots dels dits dels peus i de les puntes dels dits. Per fi va acumular prou energia per dir tota la frase:
- Com és que m’he tornat tant vella?

(Pàg. 75)
Es movien com aigua, sempre muntanya avall, i finalment corrent cap a una carretera principal al fons de la vall. Per la vall corria un Mississipí d’americans humiliats. Desenes de milers d’americans s’arrossegaven cap a l’est, amb les mans al cap. Sospiraven i es lamentaven.

(Pàg. 87)
- Benvingut a bord, senyor Pilgrim –va dir l’altaveu-. Alguna pregunta?
El Billy es va mullar els llavis, va pensar una mica i després va preguntar:
- Per què jo?
- És una pregunta molt terrícola, senyor Pilgrim. Per què vostè? Posats a fer, per què nosaltres? Per què qualsevol cosa? Perquè aquest moment, simplement, és. Ha vist alguna vegada insectes atrapats en ambre?

(Pàg. 113)
Tots dos havien trobat que la vida no tenia sentit, en part a causa del que havien vist a la guerra. El Rosewater, per exemple, havia matat un bomber de catorze anys perquè l’havia confós amb un soldat alemany. Què hi farem. I el Billy havia vist la més gran carnisseria de la història europea, que va ser el bombardeig de Dresden. Què hi farem.
Així intentaven reinventar-se ells mateixos i el seu univers. La ciència-ficció els hi ajudava molt.

(Pàg. 172) 

Va preguntar al Gluck si no era terriblement jove per estar a l’exèrcit. Ell va admetre que sí.
Va preguntar a l’Edgar Derby si no era terriblement gran per estar a l’exèrcit. Ell va dir que sí.
Va preguntar al Billy Pilgrim què representava que era. El Billy va dir que no ho sabia. Només intentava mantenir-se calent.
- Tots els autèntics soldats han mort ja –va dir ella. Era cert. Què hi farem.

(Pàg. 180)
Per cert, el Trout havia escrit un llibre sobre un arbre de diners. Les fulles eren bitllets de vint dòlars. Les flors eren obligacions del tresor. Els fruits eren diamants. Atreia els éssers humans, que es mataven els uns als altres al voltant de les arrels i feien un bon fertilitzant.
Què hi farem.

(Pàg. 223)
A Robert Kennedy, que té una casa de camp a dotze quikòmetres d’on jo visc tot l’any, li van disparar abans-d’ahir. Va morir la nit passada. Què hi farem.
Martin Luther King va ser assassinat fa un mes. També va morir. Què hi farem.
I cada dia el meu Govern em presenta la suma dels cadàvers causats per la ciència militar al Vietnam. Què hi farem.
El meu pare va morir fa molts anys de causes naturals. Què hi farem. Era un home bondadós. També tenia la mania de les armes. Em va deixar les seves armes. Es rovellen.

>> Altres n'han dit...
La Biblioteca del Kraken, Món de llibres, Dr. Read Good, Soles Digital, Sitio de Ciencia Ficción, De nada puedo ver el todo, Listas de libros

>> Enllaços:
Kurt Vonnegut, Ciència Ficció?..el problema de les etiquetes, la ciència ficció com a eïna, no com a destí, el pes de la metafísicadetalls i més detalls,  la venjança es desfermà sobre DresdenQuè hi faremTrafalmadorians (o alemanys?), l'escorxador, Kilgore TroutQuadridimensionalisme o com viatjar en el temps sí és possible

Comentaris

  1. Ostres, un llibre interessantíssim. El tinc en la llista de pròximes compres des de fa més d'un any. Recorde que David Castillo el va posar fenomenalment en el suplement de cultura de l'Avui fa un parell d'anys.

    ResponElimina
  2. La seva originalitat creativa, tant de forma com de fons, el fa únic i captivador i el converteix en un referent.
    Benvingut!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli