dilluns, 2 de juliol de 2012

Els peixos no tanquen els ulls - Erri De Luca


"Hi vaig irrompre com un foraster. Volien un fill, em van tenir a mi. Ells són els meus, però jo vaig ser poc i malament el seu." 



De Luca, Erri. Els peixos no tanquen els ulls.
Barcelona: Bromera, 2012



I pesci non chiudono gli occhi. Traducció d’Anna Cassassas
Col.lecció L’eclèctica


>> Què en diu la contraportada...
Als deu anys, la teva edat s’escriu per primera vegada amb dues xifres. La inquietud i el desig de créixer són més forts que el cos que conté totes les formes futures d’un adult encongit en unes sabates petites. Un home torna amb els seus pensaments al poble on va néixer, a la costa de Nàpols, cinquanta anys després d’haver marxat. Allà aprèn l’art de viure, prenent les mides del món que l’envolta i descobrint noves dimensions de l’existència. La pesca, els llibres i la platja omplen els seus dies fins que coneix una nena sense nom amb qui descobrirà el pes de paraules com amor i justícia.
Amb Els peixos no tanquen els ulls, De Luca desplega la seva prosa poètica per relatar el descobriment de la perspectiva adulta, de noves passions i nous horitzons que omplen el pit amb una vitalitat que fa bategar el cor amb més força.

>> Com comença...
“T’ho dic un cop i encara gràcies: esbandeix-te les mans al mar abans de posar l’esquer a l’ham. El peix sent l’olor, fuig del menjar que ve de terra. I fes-ho tot tal com veus fer-ho, sense esperar que t’ho hagin de dir. En el mar no és com a l’escola, no hi ha mestres. Hi ha el mar i hi ets tu. I el mar no ensenya, el mar fa, a la seva manera.”

>> Moments...
(Pàg. 8)
Jo havia fet deu anys, un garbuix d’infantesa callada. Deu anys era una fita solemne, per primera vegada s’escrivia l’edat amb dues xifres. La infantesa prescriu oficialment quan s’afegeix el primer zero als anys. Prescriu però no passa res, continues dins del mateix cos de marrec encallat dels altres estius, remogut per dins i quiet per fora. Tenia deu anys. Per dir l’edat, el verb tenir és el més exacte. Vivia amb el cos ficat dins d’un capoll i el cap era l’únic que mirava de trencar-lo.

(Pàg. 13)
El matrimoni dels meus pares era responsabilitat del verb amar. Juntament amb la meva germana més petita érem un efecte, una de les curioses conseqüències de la conjugació.

(Pàg. 18)
La descoberta de la inferioritat serveix per a decidir què ets.

(Pàg. 64)
- No tens nas, tens una trumfa.
Una patata, vaig explicar a la mare del Nord, que va riure de l’explicació.
Em vaig posar la gorra ampla i mirant a terra vaig anar platja amunt amb la mama cap a casa. Els tres punts al front corregien el ridícul amb una coma de serietat. M’esperava la burla, era part del preu de créixer.

(Pàg. 68)
El papa tenia la passió de la literatura, ell la de la política, s’avenien bé canviant-se els papers. La mama recordava que a taula no es malgastava ni una paraula amb el futbol o el temps que feia. Eren joves, parlaven del món amb la bona voluntat amarga de qui ha vist que s’esdernega i l’ha de refer.

(Pàg. 69)
El cinema Itàlia de postguerra em va ensenyar a mirar, almenys tant com les veus de les dones de Nàpols em van ensenyar a escoltar. Amb l’aproximació en van dir neorealisme, però era visionari. Parlava de desconeguts arrossegats per un segle entusiasmat amb la mecànica. L’acer, l’electricitat, els avions, l’arribada de les masses a la història: calia febre per enfocar-ho.

(Pàg. 71)
Hi vaig irrompre com un foraster. Volien un fill, em van tenir a mi. Ells són els meus, però jo vaig ser poc i malament el seu.

(Pàg. 71)
Per a qui té l’impuls esguerrat de no haver estat mai, queda l’ofici de fantasma.

(Pàg. 75)
Al setembre hi ha dies de cel arran de terra. S’abaixa el pont llevadís del castell que té a l’aire i el cel, avall per una escala blava, descansa una mica a terra.

(Pàg. 78)
Era la bona hora de l’ombra al moll. Tocava la campana i el vell va retirar la presencia caminant descalç. M’agradava estar a recer de la posta, no veure el final certificat del dia, amb el sol ficant-se al a saca del mar. En aquella època preferia l’aurora. Actualment busco la posta a cada illa que arribo. Vaig a ponent a l’hora en què s’escola cap a l’aigua. Actualment escuro el plat de l’horitzó fins a l’última llum.

(Pàg. 88)
M’havia posat al costat d’ella perquè l’havia vist perduda i despentinada a la cuina al vespre fent gargots. Per ajudar-la havia dit una cosa que per a mi no era veritat. Havia inventat per afecte. En aquell moment en tenia prou amb aquella mica de mi. M’adonava amb desconcert que els conceptes de fals o cert tenen un valor d’ús i no són importants si serveixen de consol. Podia passar per alt la meva veritat, que només era bona per a mi, a canvi d’una paraula de profit.

(Pàg. 91)
Itàlia feia xup-xup a foc lent. Vaig retrobar la ira de petit a les llàgrimes arrencades pels gasos lacrimògens. Però podia fer-les tornar enrere, juntament amb els pots fumejants que ens disparaven. Els recollia, bullents, amb un guant, i els llançava un altre cop a les tropes. Un es tornava molts, la importància d’un mateix es reduïa.
Aleshores vaig conèixer el pes i l’amplitud del pronom nosaltres. Era expert, no excloïa els altres, espantava els poders. Va portar a les presons les revoltes i els llibres, que no hi eren.

(Pàg. 102)
Ens vam quedar fins a l’hora de l’ombra. Abans de les separacions, és costum donar-se les adreces, fer-se la promesa d’escriure. Ens vam dir que no, que nosaltres no.
- No arrossegarem una promesa que després trairem. Sabem molt bé que no ens tornarem a veure. I si mai passa, serem diferents i no ens reconeixerem. Canviaràs de forma i de veu, dels ulls de peix no, potser et podré reconèixer pels ulls. Ara anem a casa, després passarem junts l’últim vespre.
- Te’n vas demà?
- Sí.
Ara sé que aquell amor cadell contenia tots els adéus següents. Cap dona no s’aturaria, jo no coneixeria les noces, res d’estar de costat davant d’un tercer que pregunta “Vols?”. L’amor seria una parada breu entre aïllaments. Ara penso en un temps final en comú amb una dona, amb la qual coincidir com fan les rimes, a final de paraula.

(Pàg. 113)
Em va passar els dits per sobre els ulls i després amb els mateixos dits va baixar pels costats del nas i va passar per la boca fins a la barbeta. I em va posar els llavis sobre la boca mig oberta de tan meravellat.
- Quina meravella –vaig dir quan es va separar molt a poc a poc.
- Aquest era teu. T’ho torno a preguntar, t’agrada l’amor?
- Doncs, sí, si és això, sí.
Vaig pensar que a partir d’aquell moment entendria tots els llibres.

>> Altres n'han dit...
Tens un racó dalt del mónTheraL'illa dels llibres, La paraula nostra, Núvol, Memorande cose, La antigua Biblos, Mi casa es mi mundo, 20000 caligrafías,

>> Enllaços:
Erri De Luca, l'autor argumenta, contextualitzant l'obra i l'autor"La vida és el mar. La literatura podria ser la sal", tornar,...sempre tornar, meticulosa concisión del lenguaje...bufa!, la pèrdua de la innocènciala vida és una altra cosa,

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada