Sense sang - Alessandro Baricco
Baricco, Alessandro. Sense sang.
Barcelona: La Magrana, 2003
Senza sangue
Traducció d'Anna Casassas
Col·lecció Les ales esteses, 153
>> Què en diu la contraportada...
Manuel Roca i els seus dos fills viuen al camp, en una vella granja aïllada. Un dia, un Mercedes amb quatre homes dins enfila el camí polsegós que duu a la casa. Com si des de sempre hagués esperat aquell moment, Manuel Roca crida els seus fills sense perdre un segon. Alguna cosa tan terrible com indescriptible està a punt de succeir; alguna cosa que trasbalsarà la vida de tots de manera irremeiable, sobretot la vida de la petita Nina.
Alessandro Baricco torna a la narrativa amb una novel·la breu, una història vibrant i suggerent que burxa en les profunditats de l’ànima humana. Els protagonistes són figures perdudes en l’espai i el temps, víctimes d’una guerra infinita que, com tots els conflictes de la història de la humanitat, desperta les passions i els instints més amagats. El malson de la violència, la rancúnia i la venjança dominaran els dramàtics esdeveniments succeïts a Manuel Roca i els seu fills. L’espiral d’odi que engoleix els personatges només sembla dissoldre’s gràcies a la decisió de Nina, una dona-nena que sabrà donar un sentit, i també un futur, al dolor més gran, sense que calgui vessar més sang.
>> Com comença...
Al camp, el vell mas de Mato Rujo es mantenia cec, esculpit en negre contra la llum del vespre. L’única taca en el perfil buit de la plana.
Els quatre homes arribaven en un vell Mercedes. La carretera era enfonsada i seca, una pobre carretera rural. Des de la casa, en Manuel Roca els va veure.
Es va acostar a la finestra. Primer va veure la columna de pols que s’alçava sobre el perfil del blat de moro. Després va sentir la fressa del motor. En aquella zona, ja no tenia cotxe ningú. En Manuel Roca ho sabia. Va veure que el Mercedes treia el morro, lluny, i després desapareixia rera una fila d’alzines. Després va deixar de mirar.
>> Moments...
(Pàg. 16)
(...) L’apuntava amb una pistola.
- No et moguis i llança el fusell.
Des de fora va arribar una altra ràfega. Però el noi no es va moure, va continuar quiet, a peu dret, amb la pistola apuntada. Sota la pluja de trets, tots dos van continuar immòbils, mirant-se, com un únic animal que hagués deixat de respirar. En Manuel Roca, mig ajagut a terra, va mirar el noi als ulls, el noi dret al descobert. Va intentar entendre si era un nen o un soldat, si era la mil·lèsima vegada o la primera, i si hi havia un cervell, lligat a la pistola, o només la ceguesa d’un instint.
(Pàg. 21)
- ¿Què vull?
- ¿Què vols, Salinas?
En Salinas va riure.
- Et vull a tu, doctor.
- Estàs boig. La guerra ja s’ha acabat.
- Què has dit?
- La guerra ja s’ha acabat.
En Salinas es va vinclar sobre en Manuel Roca.
- Ho decideix qui guanya, quan s’acaba la guerra.
En Manuel Roca va sacsejar el cap.
- Llegeixes massa novel·les, Salinas. La guerra s’ha acabat i prou, ¿no ho entens?
- La teva, no. Ni la meva, doctor.
(Pàg. 65)
(...) va dir una cosa graciosa sobre la mestressa. La dona va riure, i ho va fer amb un moviment del cap del qual, uns quants anys abans, hauria estat impossible defensar-se. Però l’home pràcticament no la va veure, perquè corria darrera dels seus records.
(Pàg. 66)
(...) I va passar una cosa curiosa. En un moment donat una d’aquelles portes es va obrir. Per un moment vaig tenir la seguretat absoluta que en sortiria ella i em passaria pel costat, sense dir res.
L’home va sacsejar lleugerament el cap.
- Però no va succeir res, perquè a la vida sempre li falta alguna cosa per ser perfecta.
(Pàg. 68)
La dona va alçar la mirada del plat.
- ¿Té fills? –va preguntar.
- No.
- ¿Per què?
L’home va respondre que per fer fills s’havia de confiar en el món.
(Pàg. 75)
- (...) havíem lluitat per això, per poder fer el que era just.
- ¿Disparant contra criatures?
- Sí, si calia.
- ¿Però què diu?
- Vostè no ho pot entendre.
- És clar que ho puc entendre, vostè expliqui-m’ho i jo ho entendré.
- És com la terra.
- ...
- ...
- ...
- No es pot sembrar sense llaurar primer. Primer s’ha d’esventrar la terra.
- ...
- Calia passar a través del patiment, ¿ho entén?
- No.
- Calia destruir un munt de coses per poder construir el que volíem, no hi havia cap més manera de fer-ho, havíem de ser capaços de patir i de fer patir, venceria qui suportaria més dolor, no es pot somiar en un món millor i pensar que te’l donaran només perquè el demanes, aquells no haurien cedit mai, calia combatre i un cop ho havies entès era igual si eren vells o criatures, els teus amics o els teus enemics, esventraves la terra, no s’hi podia fer res, no hi havia cap manera de fer-ho que no fes mal. I quan ho trobàvem tot massa horrorós, teníem el nostre somni que ens protegia, sabíem que encara que el preu fos molt car, la recompensa havia de ser immensa, perquè no lluitàvem per uns quants diners, o per un camp per treballar, o per una bandera, ho fèiem per un món millor, ¿entén què vol dir?, per restituir a milions d’homes una vida decent i la possibilitat de ser feliços, de viure i morir amb dignitat, sense ser trepitjats ni escarnits, nosaltres no érem res, ells ho eren tot, milions d’homes, érem allà per ells, què vol que sigui un nen que mor contra una paret, o deu nens, o un centenar, s’havia d’esventrar la terra i nosaltres ho vam fer, milions d’altres nens esperaven que ho féssim, i nosaltres ho vam fer, vostè potser hauria...
- ¿De debò hi creu?
- És clar que hi crec.
- ¿Després de tants anys encara hi creu?
- ¿Per què no hi hauria de creure?
- Van guanyar la guerra. ¿Troba que aquest món és millor?
- No m’ho he preguntat mai.
- No és veritat. S’ho ha preguntat mil vegades, però té por de respondre (...)
(Pàg. 77)
- (...) venjar-se, ara hauria de ser capaç de pronunciar aquesta paraula, venjança, vostè matava per venjança, tots mataven per venjança, no cal avergonyir-se’n, és l’única medecina que hi ha contra el dolor, tot el que s’ha trobat per no embogir, és la droga amb la qual ens fan capaços de combatre, però vostès ja no se’n van alliberar, els va consumir tota la vida, els la va omplir de fantasmes, per sobreviure a quatre anys de guerra els va consumir tota la vida (...)
Barcelona: La Magrana, 2003
Senza sangue
Traducció d'Anna Casassas
Col·lecció Les ales esteses, 153
>> Què en diu la contraportada...
Manuel Roca i els seus dos fills viuen al camp, en una vella granja aïllada. Un dia, un Mercedes amb quatre homes dins enfila el camí polsegós que duu a la casa. Com si des de sempre hagués esperat aquell moment, Manuel Roca crida els seus fills sense perdre un segon. Alguna cosa tan terrible com indescriptible està a punt de succeir; alguna cosa que trasbalsarà la vida de tots de manera irremeiable, sobretot la vida de la petita Nina.
Alessandro Baricco torna a la narrativa amb una novel·la breu, una història vibrant i suggerent que burxa en les profunditats de l’ànima humana. Els protagonistes són figures perdudes en l’espai i el temps, víctimes d’una guerra infinita que, com tots els conflictes de la història de la humanitat, desperta les passions i els instints més amagats. El malson de la violència, la rancúnia i la venjança dominaran els dramàtics esdeveniments succeïts a Manuel Roca i els seu fills. L’espiral d’odi que engoleix els personatges només sembla dissoldre’s gràcies a la decisió de Nina, una dona-nena que sabrà donar un sentit, i també un futur, al dolor més gran, sense que calgui vessar més sang.
>> Com comença...
Al camp, el vell mas de Mato Rujo es mantenia cec, esculpit en negre contra la llum del vespre. L’única taca en el perfil buit de la plana.
Els quatre homes arribaven en un vell Mercedes. La carretera era enfonsada i seca, una pobre carretera rural. Des de la casa, en Manuel Roca els va veure.
Es va acostar a la finestra. Primer va veure la columna de pols que s’alçava sobre el perfil del blat de moro. Després va sentir la fressa del motor. En aquella zona, ja no tenia cotxe ningú. En Manuel Roca ho sabia. Va veure que el Mercedes treia el morro, lluny, i després desapareixia rera una fila d’alzines. Després va deixar de mirar.
>> Moments...
(Pàg. 16)
(...) L’apuntava amb una pistola.
- No et moguis i llança el fusell.
Des de fora va arribar una altra ràfega. Però el noi no es va moure, va continuar quiet, a peu dret, amb la pistola apuntada. Sota la pluja de trets, tots dos van continuar immòbils, mirant-se, com un únic animal que hagués deixat de respirar. En Manuel Roca, mig ajagut a terra, va mirar el noi als ulls, el noi dret al descobert. Va intentar entendre si era un nen o un soldat, si era la mil·lèsima vegada o la primera, i si hi havia un cervell, lligat a la pistola, o només la ceguesa d’un instint.
(Pàg. 21)
- ¿Què vull?
- ¿Què vols, Salinas?
En Salinas va riure.
- Et vull a tu, doctor.
- Estàs boig. La guerra ja s’ha acabat.
- Què has dit?
- La guerra ja s’ha acabat.
En Salinas es va vinclar sobre en Manuel Roca.
- Ho decideix qui guanya, quan s’acaba la guerra.
En Manuel Roca va sacsejar el cap.
- Llegeixes massa novel·les, Salinas. La guerra s’ha acabat i prou, ¿no ho entens?
- La teva, no. Ni la meva, doctor.
(Pàg. 65)
(...) va dir una cosa graciosa sobre la mestressa. La dona va riure, i ho va fer amb un moviment del cap del qual, uns quants anys abans, hauria estat impossible defensar-se. Però l’home pràcticament no la va veure, perquè corria darrera dels seus records.
(Pàg. 66)
(...) I va passar una cosa curiosa. En un moment donat una d’aquelles portes es va obrir. Per un moment vaig tenir la seguretat absoluta que en sortiria ella i em passaria pel costat, sense dir res.
L’home va sacsejar lleugerament el cap.
- Però no va succeir res, perquè a la vida sempre li falta alguna cosa per ser perfecta.
(Pàg. 68)
La dona va alçar la mirada del plat.
- ¿Té fills? –va preguntar.
- No.
- ¿Per què?
L’home va respondre que per fer fills s’havia de confiar en el món.
(Pàg. 75)
- (...) havíem lluitat per això, per poder fer el que era just.
- ¿Disparant contra criatures?
- Sí, si calia.
- ¿Però què diu?
- Vostè no ho pot entendre.
- És clar que ho puc entendre, vostè expliqui-m’ho i jo ho entendré.
- És com la terra.
- ...
- ...
- ...
- No es pot sembrar sense llaurar primer. Primer s’ha d’esventrar la terra.
- ...
- Calia passar a través del patiment, ¿ho entén?
- No.
- Calia destruir un munt de coses per poder construir el que volíem, no hi havia cap més manera de fer-ho, havíem de ser capaços de patir i de fer patir, venceria qui suportaria més dolor, no es pot somiar en un món millor i pensar que te’l donaran només perquè el demanes, aquells no haurien cedit mai, calia combatre i un cop ho havies entès era igual si eren vells o criatures, els teus amics o els teus enemics, esventraves la terra, no s’hi podia fer res, no hi havia cap manera de fer-ho que no fes mal. I quan ho trobàvem tot massa horrorós, teníem el nostre somni que ens protegia, sabíem que encara que el preu fos molt car, la recompensa havia de ser immensa, perquè no lluitàvem per uns quants diners, o per un camp per treballar, o per una bandera, ho fèiem per un món millor, ¿entén què vol dir?, per restituir a milions d’homes una vida decent i la possibilitat de ser feliços, de viure i morir amb dignitat, sense ser trepitjats ni escarnits, nosaltres no érem res, ells ho eren tot, milions d’homes, érem allà per ells, què vol que sigui un nen que mor contra una paret, o deu nens, o un centenar, s’havia d’esventrar la terra i nosaltres ho vam fer, milions d’altres nens esperaven que ho féssim, i nosaltres ho vam fer, vostè potser hauria...
- ¿De debò hi creu?
- És clar que hi crec.
- ¿Després de tants anys encara hi creu?
- ¿Per què no hi hauria de creure?
- Van guanyar la guerra. ¿Troba que aquest món és millor?
- No m’ho he preguntat mai.
- No és veritat. S’ho ha preguntat mil vegades, però té por de respondre (...)
(Pàg. 77)
- (...) venjar-se, ara hauria de ser capaç de pronunciar aquesta paraula, venjança, vostè matava per venjança, tots mataven per venjança, no cal avergonyir-se’n, és l’única medecina que hi ha contra el dolor, tot el que s’ha trobat per no embogir, és la droga amb la qual ens fan capaços de combatre, però vostès ja no se’n van alliberar, els va consumir tota la vida, els la va omplir de fantasmes, per sobreviure a quatre anys de guerra els va consumir tota la vida (...)
>> Altres n'han dit...
Tres cagallons baix d'un piano, Espacios en blanco, LiteRatos, Fahrenheit 451, Esto no es una vaca, Un libro al día
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada