dilluns, 16 de maig de 2011

Quan jo tenia cinc anys em vaig matar - Howard Buten


Buten, Howard. Quan jo tenia cinc anys em vaig matar.
Barcelona: Empúries, 1989








Burt

Traducció de Albert Folch
Col·lecció Narrativa, 8


>> Què en diu la contraportada...
¿Recordes quan el teu pare deia que et donaria “una lliçó que no oblidaràs mai”, que et faria “entrar en raó”, que ja t’ensenyaria “qui mana aquí” i que et redreçaria “pel teu bé”? Després la teva mare afegia: “a ell li ha dolgut més que a tu castigar-te i algun dia li ho hauràs d’agrair”.
¿I recordes com odiaves anar al dentista (sempre sabies quan t’estaven ensarronant per anar-hi), però t’encantava jugar al seient del darrera del cotxe duran els trajectes llargs?
Doncs bé, per si ho has oblidat, el Burt –un nen de vuit anys que es convertirà per a tu, a mesura que llegeixis aquest llibre, en un personatge irrepetible- et refrescarà la memòria.
Quan jo tenia cinc anys em vaig matar és una novel·la extraordinària que conta en primera persona la història de Burt, explicada per ell mateix dins la Residència Infantil La Confiança, on està empresonat per una cosa terrible (?) que li va fer a la Jessica, una nena “molt suau”. És la història de l’amistat entre el Burt i la Jessica, de la relació amb els pares, que arribarà al fons del cor del lector, el qual es farà un tip de riure i, alhora, recordarà amb emoció aquesta novel·la.

>> Com comença...
Quan tenia cinc anys em vaig matar.
Estava esperant el Popeye, que ve després de les Notícies. Té les monyeques més grosses que la gent normal i al final sempre és el més fort. Però les Notícies no s’acabaven mai.
El meu papà ho esta mirant. Jo m’havia posat les mans a les orelles perquè tinc por de les Notícies. Com a televisió no m’agrada. Hi surten el russos, que ens enterraran. Surt el president dels Estats Units, que és calb. Surten els moments culminants del fabulós Saló de l’Automòbil d’aquest any, que una vegada hi vaig anar, i, com a activitat era bastant divertit.
Un home va sortir a les Notícies. Tenia alguna cosa a la mà, i la va ensenyar. (Es veia que no era real per les costures). Vaig treure’m les mans de les orelles.
- Això era la joguina preferida d’una nena petita –va dir l’home-. I, aquesta nit, per culpa d’una accident estúpid, ha mort.
Vaig pujar corrents al meu quarto.
Vaig saltar sobre el meu llit.
Vaig enfonsar la cara dintre el coixí cada cop més fort fins que ja no vaig sentir res més. Vaig para de respirar.

>> Moments...
(Pàg. 81)
Quan ens hem acabat de vestir tots, hem anat a esmorzar, hi havia ous ferrats amb dos ulls taronges. M’he assegut al costat del Robert. Sempre està plorant. Aleshores he dit: “Ei, Robert, mira això. Imaginem que aquest ou és el teu ull, val,” Ha dit val, i he clavat el meu ganivet a l’ou i el rovell ha començat a escampar-se per tot el plat. I s’ha posat a plorar.

(Pàg. 92)
És un ésser humà vestit de nen petit. Té els òrgans i els sentiments de la seva espècie però cap dels seus drets. I no està sol. Aquest país està submergit en la idea que no ets una persona fins que no tens l’edat de votar i de beure. I és fals.
Amb tot el respecte, Doctor, no ha entès res, i , precisament perquè no ha entès res, no pot ajudar-lo a entendre. Deixi’l marxar. No està boig, ni tant sols és un nen estrany. Hem trobat l’enemic, i som nosaltres.
                                                                                  Atentament,
                                                                            Rudyart Walton.

(Pàg. 105)

(...) De tant en tant en tant la mare em pregunta si tinc la més mínima idea de per què li vas fer allò a la Jessica Renton. Es posa tota trista i no se què dir. Diu: “Ell és el teu germà, tu el coneixes”. I jo dic: “Però el vas tenir tu, no jo”. També recordo que quan érem petits tu solies pegar-me gairebé cada dia encara que jo era més gran que tu. Per què ho feies?

(Pàg. 117)
La pluja fa un soroll: Xxx. Es pot sentir quan cau. És Déu que ens diu que no fem soroll.

(Pàg. 123)
La meva mamà va entrar a l’habitació mentre em posava els pantalons i em va veure la tita i vaig fer un crit. Va dir: “Per Déu, sóc la teva mare, no?”. I vaig dir que no (perquè jo crec que sóc adoptat).

(Pàg. 149)
- Jessica, potser podríem jugar a fer veure que som alguna cosa –vaig dir-. Qualsevol cosa. Perquè no estiguis trista.
- No –va dir-. Això és per nens petits. Jo no vull continuar sent petita. – Va dir: “Ho detesto”, i va donar un cop al llit, i va tornar a dir “Ho detesto” i va donar un cop al llit, i una altra vegada, feia un soroll amb la veu com un animal-. Detesto ser petita! – va cridar, i va ficar el cap sota el braç i es va estirar al llit i va plorar.
Jo no sabia què fer. Em vaig quedar dret i mirant i estava enfadat. Perquè també sóc petit. I també ho detestava.

>> Altres n'han dit...

>> Enllaços:

3 comentaris:

  1. Suposo que hi ha títols que enganyen o et deixen descol•locada però pel què expliques sembla interessant.
    Fins aviat.

    ResponElimina
  2. El títol del llibre va ser el que em va fer triar aquest llibre i no un altre de la biblioteca. És contundent, provocador i enigmàtic. Com la novel·la, que posa negre sobre blanc la hipocresia del món adult davant la ingenuïtat i el descobriment de la VIDA per part dels infants.
    Val la pena.

    ResponElimina
  3. Ara l'ha tret Blackie Books en català: http://www.nuvol.com/noticies/quan-jo-tenia-cinc-anys-em-vaig-matar/

    ResponElimina