diumenge, 8 de maig de 2011

Cor de gos - Mikhaïl Bulgàkov


Bulgàkov, Mikhaïl. Cor de gos
Barcelona: Club Editor, 1993








Sobatxie serdtse

Traducció de Josep Mª de Segarra
Col·lecció El club dels novel·listes


>> Què en diu la contraportada...
El profesor Preobrajenski és un aristócrata que deixen en pau a l’URSS perquè és un savi de renom universal –fins i tot li permeten ocupar set habitacions del seu vell palau, en constant conflicte, però, amb el soviet dels altres estadants. Aquest és el rerefons, el protagonista n’és un gos abandonat, famèlic i ferit, que el savi recull i cura amb el propòsit de canviar-li la hipòfisi i les glàndules sexuals per les d’un home executat per assassí.
Així serà, què passarà?

>> Com comença...
¡U-u-u-u-u-u-u-hu-hu-hu-huhu-u-u! ¡Oh, mireu-me, m’estic morint! La brisca entona el meu viàtic al portal i jo l’acompanyo amb els meu udols. ¡Estic llest, i ben llest! Un miserable amb un casquet brut –el cuiner dels menjadors de “nutrició racional” pels empleats del Soviet Central d’Economia Nacional- m’ha llençat una galleda d’aigua bullenta i m’ha escaldat el costat esquerra. ¡Quin canalla, i per postres, proletari!

>> Moments...
(Pàg. 13)
(...) si ens fixem en els ulls, aquí sí que ja no hi ha possibilitat d’errar-la, ni de prop ni de lluny. Oh, els ulls són una cosa extraordinària, com un baròmetre. S’hi pot veure tot: qui té un gran desert per comptes d’ànima, qui, per una cosa o altra, ja t’ha etzibat una puntada a les costelles, qui té por.

(Pàg. 28)
Sempre ho he afirmat, ho afirmo i ho continuaré afirmant. N’hi ha que raonen de forma absolutament equivocada en pensar que el terror els pot ajudar. ¡No els ajudarà pas, ja pot ser de la mena que sigui, blanc, roig o fins i tot marró! El terror paralitza els nervis completament.

(Pàg. 52)
- L’art de menjar, Ivan Arnóldovitx, no és cosa fàcil. De menjar, se n’ha de saber, però imagini’s que la majoria de la gent no en té ni idea. S’ha de saber no solament què menjar, sinó quan i com. –Filip Filípovitx va fer un senyal significatiu amb la cullera.- I de què cal parlar mentre es mena. Sííí. Si vostè es preocupa pel seu aparell digestiu, aquest és el meu consell: no parli durant el dinar de bolxevics ni de medicina. I Déu Nostre Senyor el guardi de llegir diaris soviètics abans de dinar.
- Hm... Però si no n’hi ha d’altres.
- Doncs aleshores no en llegeixi cap.

(Pàg. 58)
- Vostè fa discursos contrarevolucionaris, Filip Filipóvitx –va observar el mossegat tot fent broma-. Déu no vulgui que encara el senti algú.
-Els meus discursos no impliquen cap perill –el va contradir ferventment Filip Filípovitx-. Cap contrarevolució. Per cert, aquesta és una paraula que no puc sofrir en absolut. No hi ha manera de saber què s’hi amaga al darrera. ¡Els dimonis ho saben! Així doncs, afirmo que en les meves paraules no hi ha cap contrarevolució. En elles únicament hi ha bon judici i experiència de la vida.

(Pàg. 70)
“¡No, i ara!, no d’aquí no em moc, no vull recuperar la llibertat, no ens enganyem –meditava el gos arrufant el morro-. Ara tincs un amo, sóc una criatura intel·ligent, he conegut una vida millor. D’altra banda, ¿què és la llibertat? Fum, ficció, una mentida... Els miratges d’aquests demòcrates sinistre...”

(Pàg. 148)
(...) Es pot injertar la hipòfisi de Spinoza o de qualsevol altre desgraciat i convertir un gos en una eminència. L’única pregunta és: ¿per quins set sous? Expliqui’m, si us plau, per què hem de fabricar artificialment un Spinoza, quan una dona com una altra pot parir-lo en qualsevol moment. La mateixa madame Lomonósov va portar al món a Cholmogory la seva celebritat. La humanitat, doctor, resol tota sola aquest problema, seguint únicament el curs de l’evolució: metòdicament, entre una miserable massa de mediocritat, fa que despuntin dotzenes de genis extraordinaris que resulten l’orgull del nostre planeta.

>> Altres n'han dit...
Distopies

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada