diumenge, 22 de maig de 2011

Cartes a un jove poeta - Rainer Maria Rilke


Rilke, Rainer Maria. Cartes a un jove poeta.
Barcelona: La Llar del Llibre, 1984







Briefe an einen jungen Dichter
Traducció d’Antoni Pascual
Col·lecció Nova Terra, 36


>> Què en diu la contraportada...
El jove Franz Xaver Kappus volia saber el parer de Rainer Maria Rilke sobre els seus tempteigs poètics. De l’interès en nasqué una correspondència regular entre Kappus i Rilke que va durar de 1903 a 1908. El més important d’aquest intercanvi el formen deu cartes que, per iniciativa de Kappus, es van publicar l’any 1929, tres anys després de la mort del poeta.

Les Cartes a un jove poeta s’haurien de dir Cartes a un aprenent d’home, car indiquen el llarg, lúcid i pacient aprenentatge que requereix el fet de viure i d’ésser, que requereix el projecte d’arribar a ser el que estem cridats a ser. Rainer Maria Rilke, un home pastat amb la mateixa carn i ossos que nosaltres, potser més feble, malalt i poruc que nosaltres, traspassat d’angoixa i de neguit, de soledat impossible, va saber esdevenir u amb la seva ànima, amb ell mateix, i així es convertí en metge del seu temps i de la seva terra, i també del nostre temps.

Les Cartes a un jove poeta són un veritable breviari espiritual de vida profunda i d’humanitat. Qui les llegeixi i rellegeixi, qui les visqui tan a fons com pugui, n’experimentarà la fecunditat.

>> Com comença...
CARTA PRIMERA

París,
17 de febrer de 1903

Distingit senyor,

La seva carta em va arribar fa pocs dies. Vull donar-li les gràcies per la seva gran i afectuosa confiança. Amb prou feines si puc fer res més. No puc tractar la forma dels seus versos perquè em sento ben lluny de qualsevol intenció crítica. Si hi ha alguna cosa que no es pot tocar amb paraules crítiques és una obra d’art: altrament, sempre en resulten malentesos més o menys encertats. Les coses no són tan entenedores ni de tan bon dir com ordinàriament se’ns voldria fer creure: gairebé sempre els esdeveniments són indicibles, car s’acompleixen en un àmbit on no ha penetrat mai cap mot, com també ho són les obres d’art, éssers curulls de misteri, la vida dels quals perdura la costa de la nostra, que s’esvaneix.

>> Moments...
(Pàg. 22)
Ningú li pot donar consell, ningú no el pot ajudar, ningú. Només hi ha un mitjà. Camini cap a vostè mateix. Explori el fonament que vostè anomena escriure: comprovi si estén les arrels en el lloc més profund del seu cor: confessi’s si es moriria en el cas que li fos refusat escriure. I, per damunt de tot, pregunti’s, en l’hora més callada de la seva nit: he d’escriure?
(Carta primera)

(Pàg. 23)
Una obra d’art és bona quan neix de la necessitat. En aquesta qualitat del seu origen rau el seu judici crític. No n’hi ha d’altre.
(Carta primera)

(Pàg. 27)
Naturalment, vostè ha de saber que totes les seves cartes em faran content. Li caldrà, però, ésser indulgent amb la resposta, que, potser sovint, el deixarà amb les mans buides, perquè en el fons i justament en les coses més profundes i importants estem sols, més del que es pugui dir; i perquè un sigui capaç d’aconsellar l’altre o d’ajudar-lo han de succeir, han de resultar favorables moltes coses, tota una constel·lació d’esdeveniments han de coincidir perquè per una vegada surti bé.
(Carta segona)

(Pàg. 32)
(...) li repeteixo el meu prec: com menys llegeixi coses de crítica literària o estètica millor anirà. O es tracta d’opinions sectàries, petrificades i absurdes en llur enduriment desmenjat, o són hàbils jocs de paraules dels qui avui en surt una opinió i demà la contrària. Les obres d’art són soledats infinites i amb el que menys es poden tocar és amb la crítica. Sols l’amor pot copsar-les, celebrar-les i ser-hi just. Doni’s sempre la raó a vostè mateix (...).
(Carta tercera)

(Pàg. 38)
No cerqui ara les respostes: no li poden ser donades, perquè no les podria viure. I d’això es tracta, de viure-ho tot. Ara visqui les preguntes. Potser després, a poc a poc i sense adonar-se’n, un dia llunyà viurà la resposta. Potser porta en vostè la possibilitat de crear, de plasmar, com una forma de viure especialment feliç i autèntica: eduqui’s per aquesta tasca (...).
(Carta quarta)

(Pàg. 41)
La bellesa de la noia, d’aquest ésser que (com vostè diu tan bellament) “encara no ha realitzar res”, és maternitat que pressent i que es prepara entre la por i l’anhel. I la bellesa de la mare és maternitat servidora, i en l’anciana és un gran record. I em sembla que en l’home hi ha també una maternitat corporal i espiritual; el seu engendrar és una forma de donar a llum, i donar a llum és crear, tot partint de la plenitud més íntima. Potser els sexes són més semblants del que hom pensa, i la gran renovació del món serà, potser, que l’home i la dona, alliberats de tots els sentiments foraviats i de qualsevol repugnància, no es cercaran com éssers contraposats, sinó com a germans i pròxims, i s’aplegaran com humans a fi de portar junts, senzills i pacients, el sexe, que és feixuc i que els ha estat imposat.
(Carta quarta)

(Pàg. 46)
A poc a poc hom arriba a reconèixer les coses, poques, on el que és etern i que es pot estimar, el que és únic i del qual silenciosament es pot participar, perduren.
(Carta cinquena)

(Pàg. 49)
(...) només cal una cosa, soledat, una gran soledat interior. Cal aconseguir anar cap a un mateix i durant hores i hores no trobar-se amb ningú.
(Carta sisena)

(Pâg. 52)
(...) Creu, potser, que un infant pot retenir aquell qui els homes amb prou feines poden portar, el pes del qual esclafa els ancians? Creu vostè que qui de debò el tingui pot perdre’l com qui extravia una pedreta? No és del parer que qui el tingués només podria ser perdut per Ell? Però si reconeix que Déu no va ser present en la seva infància, i tampoc abans, si sospita que Crist fou ensarronat pel seu anhel i Mahoma enganyat pel seu orgull, i si sent amb por que tampoc no hi és ara quan en parlem, què li dona dret a enyorar-lo i a cercar-lo com si fos un passat que s’hagués perdut, quan mai no ha existit?.
(Carta sisena)

(Pàg. 63)
Perilloses i dolentes, solament ho són aquelles tristeses que hom arrossega entre la gent a fi de cobrir-les. Com malalties tractades de manera superficial i nècia, es retires un moment per a rebrollar més temibles una mica després. Es concentren a l’interior i són vida, vida no viscuda, vida menyspreada i perduda a causa de la qual es pot morir.
(Carta vuitena)

(Pàg. 66)
Ens cal acceptar la nostra existència tan àmpliament com sigui possible. Tot, també l’inaudit, s’hi ha de fer possible. Aquesta és, en el fons, l’única audàcia que se’ns demana, és a dir, ser valents enfront del més estrany, prodigiós i inexplicable que ens pugui succeir.
(Carta vuitena)

(Pàg. 72)
(...) Pel que fa a la resta, deixi que la vida esdevingui i porti el que ha de dur. Cregui’m, la vida sempre té raó, sempre.
(Carta novena)


(Pàg. 76)
També l’art és solament una forma de viure. Hom pot preparar-s’hi sense adonar-se’n vivint de qualsevol manera. De tota realitat, s’hi està més a prop i se n’és més veí amb l’art que amb els oficis irreals, més o menys artístics, que, fent-nos caure en el miratge d’apropar-nos a l’art, en neguen pràcticament l’existència i el fan malbé, com s’esdevé en tot el periodisme i en gairebé tota la crítica, i també en les tres quartes parts d’allò que s’anomena i es vol anomenar literatura. En un mot, m’alegra molt que hagi deixat enrera el perill de caure-hi i que es trobi ben sol i valent enmig d’una realitat rigorosa. Que l’any que està a punt de començar l’hi mantingui i l’enforteixi.

Sempre seu, 
Rainer Maria Rilke.
(Carta desena)

>> Altres n'han dit:

>> Llegeix-lo:
espanyol (html)
espanyol (pdf)

>> Escolta'l:
espanyol (streaming / mp3) 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada