dimecres, 17 de març de 2010

L'home que plantava arbres - Jean Giono

Giono, Jean. L’home que plantava arbres
Barcelona: Viena Edicions, 2008











L’homme qui plantait des arbres
Traducció de Isabel-Clara Simó
Il·lustració Francesc ViladotCol·lecció El cercle de Viena, 3

>> Què en diu la contraportada...
En una comarca erma, deshabitada i inhòspita de la Provença, un pastor solitari planta arbres, milers d’arbres. Aquesta és la història d’Elzéard Bouffier, un home silenciós de muntanya que, sense que ningú en sàpiga res i sense esperar cap reconeixement a canvi, transforma el paisatge que l’envolta. I mentre el país es debat en la Primera Guerra Mundial, i després en la Segona, ell continua plantant arbres incansablement, fins a cobrir les muntanyes de verdor i canviar per sempre la vida de tots els habitants de la regió.
Amb una extraordinària simplicitat, Giono ens fa el retrat d’un personatge que testimonia l’enorme valor d’un gest tan senzill com és plantar un aglà i esperar que creixi. I repetir-ho milers de vegades…

>> Com comença...
Perquè el caràcter d’un ésser humà reveli qualitats realment excepcionals, cal tenir l’oportunitat de poder observar com actua al llarg de molts anys. Si els seus actes estan desproveïts de qualsevol mena d’egoisme, si el principi que els dirigeix és una generositat sense comparació, si no els inspira l’afany d’obtenir recompenses d’enlloc i si, a més, ha deixat una empremta visible en el món, és que ens trobem, sense cap marge d’error, davant d’un caràcter inoblidable.

>> Moments...
(Pàg. 17)
...D’altra banda, jo coneixia perfectament el caràcter dels escassos llogarrets de la regió. N’hi ha quatre o cinc ben escampats pels turons, allunyats els uns dels altres, entre boscos de roures martinencs a la vora dels camins de carro.Hi viuen els llenyataires que fabriquen carbó vegetal. Són llocs on es viu malament. Les famílies, apinyades a causa de l’extrema duresa del clima, tant a l’estiu com a l’hivern, veuen créixer el seu egoisme en un ambient aïllat. L’ambició irracional hi assoleix unes proporcions desmesurades per l’ànsia de fugir d’aquest indret.

(Pàg. 39)
Per tenir una idea una mica exacta d’aquest caràcter excepcional, cal no oblidar que treballava en la més absoluta soledat; tan absoluta que, cap al final de la seva vida, havia perdut el costum de parlar. O potser és que no li feia cap falta?

(Pàg. 51)
Eren gent sense esperança. Per a ells, tot es reduïa a esperar la mort: una situació que no predisposa gaire a cap virtut.

(Pàg. 59)
Quan penso que amb un sol home, limitat als seus simples recursos físics i morals, n’hi ha hagut prou per transformar un desert en aquesta terra promesa, trobo que, malgrat tot, la condició humana és admirable. Però quan tinc present tota la constància que ha calgut en la grandesa d’una ànima, i tota l’obstinació que es manifesta en la seva generositat, sento un immens respecte per aquest vell camperol illetrat que ha sabut portar a bon fi una obra digna de Déu.

>> Altres han dit...
terra de llibres, Paraules i mots, Somos lo que leemos, El Pais, El Punt

>> Enllaços:
Jean Giono, Roures, literatura o entreteniment?, on és el miracle?, la soledat i la renuncia, ecologia forestal, Celebre-m'ho!!!, dendrofobia, La Gran Guerra, La 2ª Guerra Mundial, el curtmetratge

.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada