dissabte, 6 de novembre de 2010

Alta fidelitat - Nick Hornby


Hornby, Nick. Alta fidelitat.
Barcelona: Columna, 1995





High Fidelity

Traducció de Dolors Udina
Col·lecció Columna Jove, 155


>> Què en diu la contraportada...
¿És possible compartir la vida amb algú que té una col.lecció de discos incompatible amb la teva? ¿Es pot tenir un gust musical horrible i mantenir la bona reputació? Les cançons tendres sobre cors trencats i solitaris, ¿poden realment solucionar alguna cosa? Per a Rob Fleming, addicte a la música pop i propietari d’una botiga de discos en decadència, aquestes són la mena de preguntes que necessiten una resposta, i ben aviat. La seva nòvia l’acaba de deixar i Rob es demana si és normal que continuï vivint en un pis esquifit envaït de vinil i CDs, en lloc de tenir una casa com cal, una família com cal i una feina com cal.

>> Com comença...
Les cinc separacions més memorables de tots els temps, les que m’enduria a l’illa deserta, en ordre cronològic:
1) Alison Ashworth
2) Penny Hardwick
3) Jackie Allen
4) Charlie Nicholson
5) Sarah Kendrew.
Aquestes van ser les que em van fer mal de veritat. Que hi veus el teu nom, Laura? Suposo que si fossin les deu primeres, hi entraries, però en les cinc més memorables no hi tens lloc; aquests llocs estan reservats per a la mena d’humiliacions i mals de cor que tu simplement no ets capaç d’infligir-me.

>> Moments...
(Pàg. 17)
Aquestes eren les preguntes que es feien els nois de la meva escola (una escola on només hi havia nois): “Has aconseguit res?”; “Et deixa fer res?”, “Fins on et deixa arribar?”, i així successivament. De vegades les preguntes eren negatives, i la resposta esperada era “No”: “No et deixa fer res oi?”; “No t’ha deixat tocar ni una mica de teta, oi?”. Les noies, mentrestant, havien d’acontentar-se amb la veu passiva. La Penny utilitzava l’expressió “penetrada”: “Encara no vull ser penetrada”, explicava pacientment i potser amb certa tristor (semblava conscient que un dia –no encara- hauria de cedir, i que quan ho fes no li agradaria) mentre enretirava la meva mà del seu pit per milionèsima vegada. Atac i defensa, invasió i repulsió... era com si els pits fossin petits territoris que el sexe oposat s’havia annexionat il·legalment: eren nostres per dret, i volíem que ens fossin retornats.

(Pàg. 28)
La gent més infeliç que conec, des del punt de vista romàntic, són els que més els agrada la música pop; i no sé si aquesta infelicitat els l’ha provocada la música pop, però sé que fa més temps que escolten les cançons tristes que no que són desgraciats. Tragueu la conclusió que us sembli.

(Pàg. 31)
El meu talent, si se’n pot dir així, consisteix a combinar tot un carregament de mediocritats en un marc compacte. Jo hauria dit que, com jo, n’hi havia milions, però en realitat no hi són: molts homes tenen un gust musical impecable però no llegeixen, mplts llegeixen però són francament grassos, molt miren amb simpatia el feminisme però porten barbes estúpides, molts tenen el sentit de l’humor de Woody Allen però s’assemblen a Woody Allen. Molts beuen massa; molts es comporten com uns estúpids quan condueixen, molts es fiquen en baralles, o fan els fatxendes amb els diners, o prenen drogues. Jo no faig res de tot això, de fet; si em va bé amb les dones no és pas per les virtuts que tinc sinó per les ombres que no tinc.

(Pàg. 116)
A les cançons de Bruce Springsteen, pots quedar-te i podrir-te, o fugir-ne i doldre-te’n. És correcte; al cap i a la fi, és un cantautor, i necessita opcions així de senzilles a les seves cançons. Però ningú no escriu mai sobre com es pot fugir i podrir-se: l’escapada pot començar malament, pots deixar el barri suburbial per anar a la ciutat i acabar de totes maneres amb una vida urbana igual de gris. Això és el que em va passar a mi; el que li passa a la majoria de gent.

(Pàg. 123)
Sé com sono –ploraner, queixós, amarg- però no semblo capaç d’aturar-ho.

(Pàg. 128)
Cap de nosaltres és jove, però el que acaba d’ocórrer podia haver-se esdevingut quan jo tenia setze anys, o vint, o vint-i-cinc. Vam arribar a l’adolescència i ens vam aturar en sec: llavors vam dibuixar el mapa i vam deixar les fronteres exactament com eren.

(Pàg. 136)
Detestem els Simple Minds. Són el número u de la nostra llista dels cinc grups o músics que hauran de ser eliminats quan arribi la revolució musical (Michael Bolton, U2, Bryan Adams, i, sorpresa sorpresa, Genesis al darrere. En Barry volia matar també els Beatles, però jo li vaig fer saber que algú se li havia avançat.).

(Pàg. 138)
Sé de quines pel·lícules parla, i són estúpides. Aquells homes no existeixen. Dir “t’estimo” és fàcil, com pixar, i més o menys tots els homes que conec ho fan contínuament.

(Pàg. 142)
(...) ell està casat, que és una cosa perillosa, i té la mena de claus de cotxe amb les quals es pot jugar amb seguretat, per tant és obvi que té un BMW o un Batmobile o una marca bona, i fa una feina que li exigeix anar ben vestit i, segons els meus ulls poc preparats, porta roba cara. Jo vaig una mica més elegant que normalment: porto els texans negres nous en comptes dels blaus vells, i una mena de polo de màniga llarga que fins i tot vaig tenir la paciència de planxar... però a pesar de tot no em manifesto com un home adult amb una feina d’adult. M’agradaria ser com ell? No, no crec.

(Pàg. 167)
(...) ells tenen feines elegants i jo tinc una feina llardosa, ells són rics i jo sóc pobre, ells tenen confiança en ells mateixos i jo sóc incontinent, ells no fumen i jo sí, ells tenen opinions i jo tinc llistes. Els podria dir quin viatge és el pitjor pel que fa al desfasament horari? No. Em podrien dir l’alineació original dels Wailers? No. Segurament no me’n podrien dir ni el nom del cantant principal.
Però no són mala gent. Jo no sóc un lluitador de classes, i en tot cas ells tampoc són particularment postissos: probablement també tenen mares i pares als afores de Watford o en un lloc equivalent. Vull res del que tenen ells? I tant. Vull les seves opinions, vull els seus diners, vull els seus vestits, vull la seva capacitat de parlar de noms de gossos sense cap indicació d’incomoditat. Vull tornar al 1979 i començar de nou.

(Pàg. 206)
La lògica de tot plegat és que jugo un joc de percentatges. Ara tinc trenta-sis anys, no? I diguem que la majoria de malalties fatals –càncer, atacs de cor, el que sigui- arriben als cinquanta anys. Pots tenir mala sort i anar-te’n al canyet abans, però el grup de més de cinquanta anys d’edat són el que tenen una participació més que raonable ne la llista de malalties que els poden afectar. És a dir que, per estar segur plegues llavors: una relació cada parell d’anys els catorze anys que em queden, i després fugir, aturar-ho de cop, deixar-ho córrer.

(Pàg. 223)
- Ets més dura
- Potser tinc més confiança.
- Més decidida.
- Menys neuròtica. Tu penses quedar-te igual la resta de la vida? Els mateixos amics, o la mateixa manca d’amics? La mateixa feina? La mateixa actitud?

>> Altres n'han dit...
The lost art of keeping a secretCargada de librosRegina IraeLa Aurora Moderna,

>> Enllaços:
Nick Hornbyl'adult-lescènciaGot to get you off my mindllistes, llistes i més llistes, fent compilacionsassumir responsabilitatsllibre generacional unisexllarga vida a les botigues independents de discos,

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada