dijous, 9 de desembre de 2010

El primer dia de les nostres vides - Teresa Roig


Roig, Teresa. El primer dia de les nostres vides.
Barcelona: Proa, 2010



Col·lecció Proa Beta, 213








>> Què en diu la contraportada...

En Daniel és un comptable i pare de família de cinquanta anys que viu aclaparat per la rutina. Un dilluns, esperant el metro per anar a la feina, tot el pes de la seva grisa existència li cau al damunt. Ha tocat fons. Aleshores, veu una noia especial a l’andana i, sense saber per què, la segueix. Aparentment, en Daniel i ella no tenen res en comú, però junts passaran vint-i-quatre hores a la deriva per la ciutat, al marge de la resta del món. Un dia que els canviarà per sempre.

Teresa Roig ha escrit una història d’amor gens convencional, que posa l’èmfasi en les segones oportunitats que ofereix la vida. Perquè tot final obre un principi. I perquè només quan t’adones que estàs perdut pots trobar el camí.

>> Com comença... 
Sona un telèfon que m’esquerda la son. Vull ignorar-lo, deixar que gemegui, que res ni ningú em faci sortir del llit... Però no calla i acabo agafant-lo.
Una veu d’home pregunta per mi, amb nom i cognoms. Responc, mastegant les paraules, encara amb els ulls tancats.

>> Moments... 
(Pàg. 13) 
La seva mirada em tibava des de dins mentre caminava cap a ella... Ningú no m’havia mirat d’aquella manera des de feia molt de temps. Vaig sentir que existia de nou; que no era invisible del tot.

(Pàg. 55)
Vam passejar.
Molta gent ha oblidat el que és. Tothom camina per anar a algun lloc concret i com a últim recurs. En general, es té massa pressa per arribar i és millor que un taxi, bus o metro agilitzi el tràngol de l’espera.
Caminar és tan sols un mitjà, no és mai l’objectiu, si bé resulta sorprenent descobrir com es transforma el carrer si li dónes temps, si t’espolses el ritme frenètic i mecanitzat que se t’enganxa al cos. Aleshores es converteix en tot un espectacle, digne només de l’observador més pacient. La ciutat és sempre canviant; infern per a uns, paradís per a uns altres; tot depèn de si ets capaç de frenar enmig de la multitud, nedar contracorrent... O, fins i tot, aturar-te.

(Pàg. 60)
- (...) Vull que em contestis si realment podries escollir una altra vida, ser diferent. Com saps quina oportunitat és la que pot canviar-ho tot? La que t’assenyala el camí correcte i no una falsa drecera?
- Les anteriors són les que a mi van canviar-me la vida. Per a tu, jo no puc saber-ho... Ha de ser la que tu consideris definitiva, que sigui prou gran per no poder evitar-la.
- I com sabre que ho és?- I va afegir en veu baixa: - Les molles són tant petites...

(Pàg. 103)
- M’agrada el so dels teus pensaments.
Vam mirar-nos als ulls un instant.
Em semblava el comentari més absurd i tendre que havia sentit mai... Vaig optar per no dir res. Fins i tot va costar-me esbossar un somriure, tant com a ella acceptar-lo i correspondre’m. Després, va apartar la mirada, es va treure les sabates, i es va allunyar tot seguit, de puntetes, descalça entre la gent.

(Pàg. 113)
Mentre arrossegàvem els peus fora de la sorra, tornant a la part sòlida i asfaltada de la platja, encara es podia sentir amb més força la remor del mar. Les onades, en l’intent de seguir els nostres passos, esborraven les petjades que havíem deixat enrere. I l’eco d’un pensament insistia a turmentar-me a cada batec. “No cal ofegar-se per morir: n’hi ha prou amb desitjar-ho”.

(Pàg. 124)
Teníem una conversa pendent, una situació destapada per resoldre. Però tots dos evitàvem recordar-ho, parlar-ne de nou. Com qui ignora la roba estesa sota la pluja i el vent. Convivíem en un mutisme gairebé perenne, cobrint de tant en tant els mínims més absurds, topant-nos en una casa que semblava buida, fins i tot amb nosaltres a dins. I sempre feia fred (...).

(Pàg. 148) 
La desesperació viu en els racons més insospitats de les nostres vides, alimentant-se de la por, de la ignorància. La veus a casa, al carrer, a la feina. Si la deixes, t’acompanya arreu on vas, com si fos la teva ombra. Dia rere dia. I a poc a poc se’t va ficant a dins, sota la pell, a la sang; la respires, la bombeja el teu cor. La sent a l’aguait de cada oportunitat, consumint les esperances.

>> Altres n'han dit...
Ariadna al laberint grotescNosaltres llegim, Llibres a estones,

>> Enllaços:
Teresa Roigsí, sóc un escriptor novell,... i què?!els coms i els perquès del llibre, més pistes, detalls, moments...,, quedar-se fora de jocreflexions (ideals) sobre la jubilació,  Temps era temps que un rei anomenat Pigmalió..., -La vida...-va xiuxiuejar amb un fil de veu.-Diane Arbus, la feina, la cova..., Ho sento pare, però no tinc gana.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada