dilluns, 6 de desembre de 2010

Meridià de sang - Cormac Mc Carthy


Mc Carthy, Cormac. Meridià de sang.
Barcelona: Edicions 62, 2009






Blood Meridian

Traducció de Esther Roig Giménez i Lluís Delgado Picó.
Col·lecció El balancí, 621



>> Què en diu la contraportada... 
Una faula moral impressionant i imaginativa sobre la naturalesa de la violència i la justícia.
Ens trobem en ple segle XIX al bell mig de la zona fronterera que separa Mèxic dels Estats Units. Les autoritats mexicanes i de l’Estat de Texas organitzen una expedició paramilitar per eliminar el major nombre d’indis possible. És el que s’anomena El Grup Glanton, que té com a líder espiritual el jutge Holden, un home dur, violent i cruel que està convençut de la seva immortalitat. En un moment determinat els carnissers de Glanton decideixen aturar la matança per iniciar un nou extermini: la llei de la selva es comença a imposar. Enmig d’aquest malson, un noi de catorze anys es veurà obligat a enfrontar-se al món.

>> Com comença... 
Vet aquí el noi. És blanc i prim, porta una camisa fina de lli tota esparracada. Atia el foc a la rerecuina. A fora s’estenen els camps llaurats, foscos i amb clapes de neu, i més enllà boscos encara més foscos o n encara habiten els pocs llops que queden. A casa seva tenen renom com a talladors de fusta i com a pouaires, però el seu pare de fet era mestre d’escola. Estira, begut, cita versos de poetes el nom dels quals ja s’ha perdut. El noi s’ajup a la vora del foc i el mira.

>> Moments... 
(Pàg. 49) 
La ira de Déu està adormida. Déu la va amagar un milió d’anys abans no existissin els homes i els homes són els únics que la poden despertar.

(Pàg. 97)
Les muntanyes retallades eren d’un color blau pur a l’alba i els ocells piulaven, i quan va sortir el sol va atrapar la lluna a l’oest i van quedar l’un davant de l’altra a banda i banda de la terra, el sol incandescent i la lluna convertida en la seva pàl·lida imitació, com si fossin els extrems del canó d’una mateixa arma a les puntes del qual els mons es cremessin fins a esdevenir irreconeixibles.

(Pàg. 149)
Eren homes d’un altre temps, per molt que tinguessin noms cristians, que havien viscut tota la seva vida en una terra verge, com els seus pares abans que ells. Havien après a fer la guerra en la guerra, generacions encalçades des de la costa atlàntica a través de tot un continent, des de les cendres de Gnadenhutten a les praderies, fins a les sagnants terres de l’oest. Si gran part del món era un misteri, els límits d’aquell món no ho eren, perquè no tenia mesura ni frontera i contenia bèsties encara més horribles i homes d’altres colors i éssers que cap home no ha vist i alhora no més estranys del que els seus propis cors ho eren dins d’ells, malgrat les extensions solitàries i totes les feres.

(Pàg. 157)
(...) Si Déu pretengués interferir en la degeneració de la humanitat no ho hauria fet ja a hores d’ara? Els llops fan selecció natural, ves. Quina altra espècie en seria capaç? És que la raça humana no és més depredadora encara? El món funciona naixent, madurant i morint, però en els assumptes no hi ha minva o el migdia de la seva maduració assenyala la caiguda de la nit. El seu esperit s’esgota en el cim dels seus triomfs. El seu meridià és alhora el seu declivi i el vespre el seu dia.

(Pàg. 182)
Van recórrer la terra fronterea durant setmanes buscant els senyals dels apatxes. Desplegats per aquella planúria avançaven en constant elisió, com agents predestinats a dividir el món que es trovaven i a deixar darrere seu igualment extinguit el que havia estat i ja no tornaria a ser. Genets espectrals, blancs de pols, anònims en la calor emmerletada. Per sobre de tot semblaven anar totalment a la ventura, primitius, provisionals, desproveïts d’ordre. Com éssers sorgits de la roca absoluta i condemnats a l’anonimat i a no desfer-se dels seus propis miratges per errar famèlics i sentenciats i muts com gorgones vagarejant per les brutals solituds de Gondwana en una època anterior a la nomenclatura, on cada un era el tot.

(Pàg. 253) 
Contemplava el foc i si hi va veure presagis, tant se li’n donava. Viuria prou per veure el mar occidental i el que pogués passar li era igual perquè el dominava la indiferència. Tant si la seva història era concomitant a homes i nacions com si acabava allà. Feia temps que havia desistit de valorar les conseqüències, i encara que acceptés que el destí dels homes estava fixat, s’atorgava la facultat de contenir en si mateix tot el que alguna vegada seria en el món i tot el que el món seria per a ell, , i atès que la carta del seu destí estava escrita a la pedra original, ell s’atribuïa l’autoritat i així ho manifestava, i guiaria el sol implacable fins al seu enfosquiment final com si hagués estat ell qui hagués ordenat tot allò en eres remotes, abans que existissin els camins, abans que existissin homes o sols per recorre’ls.

(Pàg. 258)
La Biblia diu que qui viu a espasa a espasa morirà, va dir el negre.
El jutge va somriure, la cara lluent de greix. Quin home com cal diria el contrari?, va dir.
La Bíblia diu que la guerra és dolenta, va dir l’Irving. Però no serà perquè no hi surtin històries de guerres i sang.
Tant se val el que els homes opinin de la guerra, va dir el jutge. La guerra perdura. És com preguntar el que opinen de la pedra. La guerra sempre ha existit. Abans que l’home existís, la guerra ja l’esperava. L’ofici suprem a l’espera del seu suprem artífex. Així era aleshores i així serà sempre. Així i de cap altra manera.

(Pàg. 339)
Els records dels homes són incerts i el passat que va ser difereix molt poc del passat que no va ser.

>> Altres n'han dit...
B de llibre, Món de llibresLacatus style, Cactus, El rastre de Clarisse, Hislibris, Espacios en blanco, La ciudad de un billón de sueños,


.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada