dimecres, 15 de desembre de 2010

Mentre la nit no arriba - Josué Guimarães


Mentre la nit no arriba. Guimarães, Josué.
Barcelona: Edicions de 1984, 2009 







Enquanto a noite nao chega 

Traducció de Josep Domènech Ponsatí



>> Què en diu la contraportada... 
Dos vellets, un enterramorts i un poble en ruïna: mentre la nit no arriba, Don Eleuterio i Donya Conceição trenen el relat de tots els gestos d’amor que han omplert la seva vida.
Obra mestra de la literatura brasilera, aquest gran petit llibre de Guimarães ha estat adaptat al cinema per Beto Souza.

>> Com comença...
La vella va sospirar:
- Si l’Adroaldo fos viu, avui faria seixanta-vuit anys.
El marit va corregir sense pressa:
- Seixanta-set, dona. Va néixer el 1911, un dimecres. Era un dia de festa qualsevol, no em puc recordar exactament de quin, però era un dia que no treballava ningú.
Es va dirigir a la calaixera, on hi havia el retrat del fill, en sèpia, descolorit, retat. Era un jove revolucionari del 30, entre dos companys, i hi havia al fons les grans rodes, fetes d’una sola peça, d’una locomotora de vapor. Tots tres reien distesos. Als seus peus, dormia un gos blanc amb taques fosques, arrupit. El vell va passar els dits arrugats per la foto.
- El nostre Adroaldo –va ser només el que va dir.

>> Moments...
(Pàg. 21)
(...) Vostè ho sap, Don Eleuterio, les persones porten des del bressol la inscripció sota la pell amb el nom de la persona que el destí ha separat perquè s’hi casi, i aquí al meu pit, si vostè m’escorxa la pell, hi llegirà Maria Rita; l’hi juro pel que hi ha de més sagrat, l’hi juro pels ulls de la meva mare.

(Pàg. 39)
- (...) Ningú no es casa amb la mort.
- Era el que jo també em pensava, però en un punt tenia raó.
- Quin punt?
- Aquell que cap noia no es voldria casar amb un enterramorts. No és pas que l’ofici sigui diferent dels altres. Un es guanya la vida com pot. I hi ha gent que he conegut, al cap i a la fi, que sempre ha viscut de la mort. M’explico: gent que proveeix de la fusta per fer-ne caixes de morts: gent que té fabriques de ferros per als clavetaires; gent que planta flors i que en ven: els que aconsegueixen cadàvers per a les funeràries; els diaris que publiquen esqueles: ràdios que mantenen espais per a notícies de defuncions; impremtes per imprimir recordatoris i esqueles; notaries que fan registres, i advocats que fan inventaris i testaments. Tanta gent, Donya Conceição, que si hagués de recordar-la se’m faria negra nit.
- I només l’enterramorts se la carrega –va dir la vella:
- Doncs és com vostè diu.

(Pàg. 72)
(...) el nen en va sortir amb un enorme panet, menjant-se’l com un mort de gana. La gent del carrer s’aturava i tot per mirar-lo i es divertien amb aquell nen famolenc. I jo prou que sabia que no era tan sols la gana, sinó la flaire del pa, el que ell es menjava. I així va quedar dintre meu com un retrat (...).

(Pàg. 79)
Els seus dits van caminar pel llençol desgastat, i va dur la mà escleròtica i el braç prim fins a trobar la mà d’ell, que reposava abandonada i freda. Va prémer la vella mà del company, com dient-li que estava molt feliç pel fet de trobar-se junts des de feia gairebé setanta anys, a pesar de la ciutat morta i el soroll fugaç de les llebres en la nit plena de presagis.

(Pàg. 88)
(...)Donya Conceição li va demanar que es calmés, la filla ja se n’havia anat amb el vent que bufava enfurismat, i ella ja podia veure per les esquerdes de la paret que la matinada estava en camí, a l’hora exacta en què el dia solia cloure les pagines del seu vell i tendre àlbum, carregant cap al si de la terra tots els records de les llargues nits en què s’imaginaven perduts en un racó de món.

(Pàg. 94)
Ell es fregava pausadament les mans nuoses. El pasta ressorgia amb nitidesa, no pas com a fotos, sinó com en una pel·lícula en blanc i negre, on les persones i la natura tenien vida pròpia i enraonaven i somreien, i el so dels seus passos i el metall de les seves veus ara eren audibles, com si en aquell moment fossin a casa seva, participant d’aquell lent i arrossegat final que arribava amb tranquil·la naturalitat.

(Pàg. 95)
- Arriba un dia en què la llum ja no arriba i la nit passa a ser eterna –va dir Don Eleuterio sospirant.

>> Enllaços:
Josué Guimarães, el context literari, enterramorts, quan arriba la nit, oda a l'oblit, es fa llarg esperarla novel·la en cel·luloide, la revolució del 30 o la fí d'Adroaldo
.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada