dijous, 28 d’octubre de 2010

Els quaderns de Malte - Rainer Maria Rilke


Rilke, Rainer Maria. Els quaderns de Malte.
Barcelona: El cercle de Viena, 2010 






Die Aufzeichnungen des Malte Laurids Brigge 

Traducció de Jordi Llovet



>> Què en diu la contraportada... 
El jove Malte Laurids Brigge, últim representant d’una noble nissaga danesa, arriba al París dels primers anys XX amb la intenció de guanyar-se la vida com a poeta. Un cop a la gran ciutat, però, Malte no pot evitar de veure com desfilen davant dels seus ulls les diverses cares de la misèria i la malaltia i, en l’exercici de traslladar aquestes vivències als seus quaderns, descobreix que escriure és l’única manera de transcendir la mort, que, com una llavor, s’amaga sigil·losament al cor de tot allò que és viu.

Escrita entre els anys 1904 i 1910, Els quaderns de Malte és l’obra en prosa més important de Rilke i la primera novel·la que trenca definitivament les convencions de la narració realista del segle XIX i obre la porta a l’experiència de crisi existencial i creativa característica de la modernitat.

>> Com comença... 
11 de setembre, rue Toullier.

Així, doncs, ¿aquí hi ve a viure, la gent? Jo hauria dit que la gent s’hi moria. He sortit. He vist hospitals. He vist un home que feia tombs i queia a terra. La gent s’aplegava al seu voltant; així m’han estalviat la resta. He vist una dona embarassada. Es bellugava tota feixuga al llarg d’una paret alta, calenta, que tocava amb la mà de tant en tant, com si volgués assegurar-se que encara era al seu lloc.

>> Moments... 
(Pàg. 9)
(...) mai no m’havia adonat del munt de cares que hi ha. Hi ha una gran quantitat de persones, però encara hi ha més cares, perquè cadascú en té més d’una. Hi ha gent que porta una cara anys i anys. Es fa malbé, naturalment, s’embruta, s’estripa pels plecs, es dóna com els guants que ens hem posat per anar de viatge.

(Pàg. 13)
Quan penso en casa meva, on ja no viu ningú, tinc la impressió que abans tot devia haver estat d’una altra manera. Abans se sabia ( o potser ho imaginàvem) que portàvem la mort a dins, com la fruita el pinyol. Els nens en tenien una de petita a dintre seu, i els grans una de grossa. Les dones la tenien a la panxa, i els homes al pit. Un tenia la mort, i això us donava una dignitat peculiar i un orgull callat.

(Pàg. 21)
(...) fer versos és fer ben poca cosa quan s’han fet de jove! No s’hi hauria de tenir cap pressa; s’hauria d’arreplegar significança i dolçor durant tota una vida, i si fos possible una llarga vida, i llavors, ben bé al final, potser seríem capaços d’escriure deu línies bones. Perquè els versos no són, com la gent es pensa, sentiments (se’n tenen prou, de jove) –són experiències.

(Pàg. 23)
¿És possible que, malgrat descobriments i avenços, malgrat la cultura, la religió i el coneixement de les coses, ens hàgim quedat en la superfície de la vida? ¿És possible que fins i tot aquesta superfície, per bé que ha estat, fet i fet, alguna cosa, hagi quedat coberta per una tela insòlitament ensopida, de manera que ha agafat l’aire d’una sala moblada durant les vacances d’estiu?
Sí, és possible.
¿És possible que s’hagi malentès tota la història universal? ¿És possible que el passat sigui fals perquè sempre se n’ha parlat a partir de les masses, com si es parlés d’una avançada col·lectiva de moltes ànimes, en comptes de parlar de l’individu a l’entorn del qual els altres s’aplegaven, perquè aquest era estrany i ja és mort?(...)

(Pàg. 24) 
(...) ¿És possible que un digui “les dones”, “els nens”, “els nois”, i no suposi (malgrat tota cultura) que ja fa temps que aquestes paraules no tenen plural, sinó incomptables singulars? (...)

(Pàg. 40) 
De vegades passo per davant de botiguetes, per la rue de Seine, posem per cas. Antiquaris o llibreters de vell d’estar per casa o venedors de gravats amb aparadors atapeïts. Ningú no entra mai en aquestes botigues; és obvi que no fan calaix. Però si mireu a dintre els veureu, asseguts: seuen i llegeixen despreocupats, no s’encaborien pel demà, no els angoixa la prosperitat, tenen un gos, ajagut davant seu, instal·lat a cor què vols, o un gat que fa el silenci encara més notable, perquè s’esmuny a frec de les files de llibres, com si volgués esborrar els títols dels lloms de les relligadures.
Ah! Si això bastés: de vegades voldria comprar-me un d’aquests aparadors farcits i estar-m’hi assegut al darrere, vint anys, amb un gos.

(Pàg. 43)
(...) i d’aquestes parets que havien estat blaves, verdes i grogues, emmarcades per les motllures de les parets mitgeres enderrocades, aflorava l’hàlit d’aquesta vida, l’hàlit tenaç, carregós i resclosit que cap vent no havia aconseguit escampar. Allà eren els migdies i les malalties i tots els respirs exhalats i la fumera d’anys i la suor que brolla a les aixelles i fa els vestits feixucs, i l’alè fat de les boques i l’olor ranci dels peus fermentats. Allà era l’agror de l’orina i la cremor del sutge i el baf gris de les patates i la fortor feixuga i relliscosa del llard revell. L’olor melosa i dilatada dels nadons desatesos era allà, i l’olor de por dels nens que van a l’escola, i la bovor dels llits dels nois que es fan homes. I s’hi havia afegit moltes flaires, que venien de sota, de l’abisme del carrer, que s’evaporava; i altres flaires traspuaven des de dalt amb la pluja, que no cau pura sobre les ciutats (...)

(Pàg. 58)
He pregat per tornar a la infantesa, i ha tornat a mi; i sento que continua essent tan dura com llavors i que no ha servit de res fer-se gran.

(Pàg. 72)
(...) la fama: aquest enderrocament públic d’algú que s’està fent, d’algú que viu en una casa en construcció, i la gentada se li fica a casa i li remou pedres i maons.
Jove en algun lloc o altre, ara que en tu es dreça alguna cosa que et fa estremir, aprofita que no et coneix ningú!

(Pàg. 77)
(...) “Ah, Malte!, anem pel món de qualsevol manera, i em fa l’efecte que tothom està distret i atrafegat i no para atenció en veure’ns passar. És com si caigués una estrella fugaç i no la veiés ningú, i ningú no tingués cap desig, Malte. De desigs, se n’ha de tenir sempre. No em sembla que es compleixin, però hi ha desigs que duren molt de temps, tota la vida: per això no podem de cap manera esperar-ne el compliment.”

(Pàg. 133)
”(...) Potser d’aquí a mil anys serem una mica més forts i impertorbables. La vostra bellesa es troba tot just en gestació, Madame”.

(Pàg. 200) 
A fora han canviat moltes coses. No sé com. Però a dintre i davant de Tu, Déu meu, a dintre, davant teu, que ens mires: ¿no estem mancats d’acció? Prou descobrim que no hem après bé el paper, busquem un mirall, voldríem treure’ns el maquillatge i arrencar-nos tot el que portem de fals i ser veritables. Però en algun lloc encara se’ns agafa un tros de disfressa, i allà queda. Un deix d’exageració resta en les nostres celles i no ens adonem que tenim els llavis arquejats. I així anem pel món: un burleta i una meitat d’ésser; ni homes de debò ni actors.

(Pàg. 220) 
(...) Però llavors s’esdevé el pitjor. L’agafen per les mans, l’estiren cap a la taula, i tothom, tots els presents, acalen els caps, i deixen el llum al darrere. Ells rai, que resten a l’ombra; a ell, en canvi, li cau a sobre, amb la llum, tota la vergonya de tenir una cara.
¿Es quedarà on és i seguirà el joc de la mentida de la vida que li suposen fins a fer-se semblant als altres amb tots els trets de la cara? ¿Es repartirà entre la veracitat suau de la seva voluntat i l’engany barroer que acabarà per arrossegar-lo i corrompre’l?

(Pàg. 226)
¿Què sabien, els altres, qui era ell? Es va tornar un ésser terriblement difícil d’estimar, i al final va comprendre que només Un era capaç d’estimar-lo. Però Aquest encara no ho volia.

>> Altres n'han dit...
Llibres i més llibres, El vigilant del far,

>> Enllaços:
Rainer Maria Rilke, disecció, aprenent a ser poeta, un viatge interior, la soledat: matèria brutaexistencialismela desconeguda del Senala novel·la de Rilke com a gènesi per a Saramago, Els quaderns de Rilke

>> Llegeix-lo:
Alemany (multiformat)
Anglès (pdf)
Anglès (multiformat)

>> Escolta'l:
.

3 comentaris:

  1. Bona radiografia d'una obra molt significativa d'un dels grans mestres.
    Avui en dia ja no es porta això de ser fan dels clàssics- i menys si no són "els coneguts"- però Rilke... Rilke era i segueix sent meravellós.

    Has llegit "Cartes a un jove poeta"?

    ResponElimina
  2. Teresa,
    gràcies pel comentari.
    De fet, aquesta és la primera obra de Rilke que llegeixo.
    Espero que tard o d'hora, el cos me'n demani més.
    Em recomanes les "Cartes"?

    ResponElimina
  3. Oh, i tant! I més si tens el cuquet de la creació.
    Són un tresor!

    ResponElimina