diumenge, 8 de febrer de 2009

Un home a les fosques - Paul Auster



Auster, Paul. Un home a les fosques.
Barcelona: Edicions 62, 2008




Man in the dark
Traducció: Albert Nolla
Col·lecció: El Balancí, 590




>> Què en diu la contraportada...
En un estat d'ànim tan fosc com la nit d'obsidiana que envolta el món, Paul Auster ens torna a sorprendre amb una novel·la devastadora amb múltiples realitats. La història transcorre en una sola nit. August Brill té setanta-dos anys i s'està a casa de la seva filla a Vermont. Quan l'insomni no el deixa descansar, ajagut al llit, s'explica històries per evitar pensar en coses que preferiria oblidar -la mort de la seva dona, la infinita tristesa de la seva filla per la pèrdua del marit, el cruel assassinat de la parella de la seva néta Katya. Una d'aquestes nits en blanc, en Brill s'imagina una cruenta guerra civil als Estats Units.

>> Com comença...
Estic sol a les fosques, fent rodar el món dins el cap mentre tinc un altre atac d'insomni, una altra nit en blanc en la gran planura americana. Al pis de dalt, la meva filla i la meva néta dormen als seus dormitoris, totes dues també soles, la Miriam, la meva única filla, que té quaranta-set anys i en fa cinc que dorm sola, i la Katya, l'única filla de la Míriam, que té vint-i-tres anys i que solia dormir amb un noi que es deia Titus Small, però ara en Titus és mort, i la Katya dorm sola amb la seva pena.

>> Moments...

(Pàg. 21)
l cap d'un quant temps, però, vaig començar a veure aquesta obsessió per mirar pel·lícules com una forma d'automedicació, com una medicina homeopàtica per anestesiar-se contra la necessitat de pensar sobre el seu futur. Evadir-te amb una pel·lícula no és com evadir-te amb un llibre. Els llibres t'obliguen a tornar-los alguna cosa, a exercitar la intel·ligència i la imaginació, mentre que pots mirar una pel·lícula -i fins hi tot disfrutar-la- en un estat d'absoluta passivitat.

(Pàg. 49)
No faré veure que el divorci no sigui un assumpte cruel. Un sofriment indescriptible, una desesperació punyent, una ràbia desenfrenada, i en tot moment un núvol de pena al cap, que es converteix gradualment en una mena de dol, com si s'estigués plorant a un mort.

(Pàg. 69)
No hi ha una sola realitat, caporal. N'hi ha moltes. No hi ha un sol món. N'hi ha molts, i tots són paral·lels, móns i antimóns, móns i móns d'ombra, i cada món és somiat o imaginat o escrit per algú en un altre món. Cada món és la creació d'una ment.

(Pàg. 81)
Aquesta va ser la meva guerra. No pas una guerra real, potser, però quan presencies violència a aquesta escala, no et costa gaire imaginar coses pitjors, i quan el teu cervell és capaç de fer això, t'adones que les pitjors possibilitats de la imaginació són el lloc on vius. Només que pensis una cosa, ja pot ser que passi.

(Pàg. 85)
La Betty va morir de pena. Hi ha gent que riu en sentir aquesta expressió, però es perquè no saben res del món. La gent mor de pena. Passa cada dia, i continuarà passant fins al final del temps.

(Pàg. 146)
Les volia a totes dues. A la meva dona des de feia disset anys, la meva companya, el meu amor més íntim, la mare de la meva filla -i a aquella noia arrauxada d'una intel·ligència ardent, aquell nou encís eròtic, una dona amb qui finalment podia compartir la meva feina i parlar de llibres i d'idees. Vaig començar a semblar el personatge d'una novel·la del segle XIX: un matrimoni sòlid en una caixa, una amant alegre en una altra caixa, i jo, el mag, dret al mig de les dues, amb l'habilitat i l'enginy de no obrir les dues caixes alhora. Durant uns quants mesos me'n vaig sortir, i no era només un simple mag, sinó també un funàmbul, avançant per la corda fluixa, anant de l'èxtasi a l'angoixa cada dia, cada cop més convençut que no cauria mai.

(Pàg. 149)
No et pots ficar en els sentiments dels altres, i encara menys en els dels teus fills, i la veritat és que els fills no aprenen res dels errors dels seus pares. Els hem de deixar sols i que surtin al món per cometre els seus propis errors.

(Pàg. 161)
Últimament no ens hem vist gaire, però l'última vegada que vas ser aquí, recordo que vas dir que a en Bush l'haurien de posar a la presó -juntament amb en Cheney, en Rumsfeld i tota la colla de feixistes i de pocavergonyes que governen el país. ¿Quan va ser això? ¿Fa vuit mesos? ¿Deu?
La primavera passada. A l'abril o al maig, no me'n recordo.
¿I des de llavors has canviat de pensament?
No.
¿Gens ni mica?
Ni gota
Llavors, ¿per quins set sous vols anar a l'Iraq? ¿Per què has de prendre part en una guerra que detestes?

(Pàg. 162)
¿Quina mena de vida és aquesta? És tan rematadament segura, tan rematadament avorrida, que ja no la suporto. No sé res, August. No he fet res. Per això m'en vaig. Per viure alguna cosa que no tingui res a veure amb mi. Per sortir al gran món podrit i descobrir què vol dir formar part de la història.
Anar a la guerra no et convertirà en escriptor. Penses com una criatura, Titus. En el millor dels casos, tornaràs amb el cap ple de records insuportables. En el pitjor, no tornaràs.

(Pàg. 166)
El que és real i el que és imaginat són el mateix. Els pensaments són reals, fins i tot els pensaments de coses irreals.

>> Altres han dit...
Llegit, Cosetes meves, Papeles del Club Pickwick


>> Enllaços
Paul Auster, insomni, Giordano Bruno, el poder del somni, 11 de setembre americà, ucronies, manca d'honestitat?, simbolisme al cinema, metaliteratura


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada