dijous, 5 de febrer de 2009

Giacomo Joyce - James Joyce


Joyce, James. Giacomo Joyce
Barcelona: Edhasa, 1992





Giacomo Joyce
Traducció: Joaquim Mallafrè
Col·lecció: clàssics moderns


>> Què en diu la contraportada...
James Joyce (Dublin 1882 - Zurich 1941) revolucionarà la narrativa del segle XX amb obres tan conegudes com Ulisses (1922) i Finnegans Wake (1939). Giacomo Joyce és un assaig narratiu escrit a Trieste, on Joyce treballà a la Berlitz School. El fons autobiogràfic recorda el Retrat de l'artista adolescent (1916) però la contenció formal, el distanciament i la ironia anuncien ja l'Ulisses.

Al llindar de la maduresa, la mirada de l'autor esdevé un joc de desig i desdesig dirigit a la persona, bella i altiva, d'una alumna. Un joc que el llenguatge recrea amb tanta o més sensualitat i intel·ligència.

>> Com comença...
¿Qui? Una cara pàl·lida envoltada de pells oloroses i denses. Els seus moviments són tímids i nerviosos. Porta impertinent.
Sí: una síl·laba breu. Un riure breu. Un batec breu de les parpelles.

Cal·ligrafia de fil de teranyina, de traços llargs i fins fets amb callat desdeny i resignació: una jove de qualitat.

Em deixo anar damunt d'una ona fàcil de paraula càlida: Swedenborg, el pseudo-Areopagita, Miguel de Molinos, Joaquim Abbas. L'ona es dissol. La seva companya de classe, retorçant el cos tort, rumrumeja en un desossat italià vienès: Che coltura! Les llargues parpelles bateguen i s'alcen: una punta d'agulla incandescent es clava i s'estremeix a l'iris vellutat.

>> Moments...
Pàg. [4]
El papà i les nenes llisquen pel pendent a cavall d'un tobogan: el Gran Turc i el seu harem. Ben encaperonats i enjaquetats, botes amb cordons hàbilment entrecreuats per damunt de la llengua amb escalfor de carn, la faldilla curta tibada per les rodones prominències dels genolls. Una llampada blanca: un floc, un floc de neu:
I quan torni a muntar per sortir del país
que jo hi sigui per veure-ho!

Pàg. [9]
Ella escolta: verge prudentíssima

Una faldilla que el sobtat moviment del genoll enretira; una vora de punta blanca d'enagos aixecats indegudament; un teixit de mitja estirat a la cama. Si pol?

Pàg. [10]
¿Us hi heu fixat?
Camina davant meu pel corredor i, tot caminant, un fosc cargol dels cabells se li descargola lentament i cau. Lent descargolament, floc de cabells que cau. Ella no se n'adona i camina davant meu, senzilla i orgullosa. Així va caminar pel costat de Dante amb orgull senzill i així, impol·luta de sang i violació, la filla de Cenci, Beatriu, a la mort:
...... Lliga'm
el cinyell i recull aquests cabells
amb un nus ben senzill

Pàg. [12]
Loggione. Les parets amarades traspuen humitat vaporosa. Una simfonia d'olors fon la massa de formes humanes amuntegades: ferum agre d'aixelles, taronges abonyegades, pomades pectorals que regalimen, aigua de màstic, alè de sopars d'all sulfurós, pets pudents fosforescents, opopònac, la suor franca de dones casades i per casar, la pudor sabonosa dels homes.....

Pàg. [15]
Ella parla. Una veu feble de més enllà dels freds estels. Veu de la saviesa. ¡Va, digues! ¡Digues-ho altra vegada, fes-me savi! Aquesta veu no l'havia sentida mai.
Es cargola acostant-se'm pel rebregant divan. No em puc moure ni parlar. Proximitat cargoladissa de carn nascuda dels estels. Adulteri de la saviesa. No. Me'n vaig. M'en vaig.
-¡Jim, amor!-
Llavis de xuclet flonjo em besen l'aixella esquerra: un bes recargolat a miríades de venes. ¡Cremo! ¡Em rebrego com una fulla que crema! De l'aixella dreta salta un ullal de flama. Una serp estel·lar m'ha besat: una freda serp nocturna. ¡Estic perdut!

>> Altres han dit...
Liliana Heer

>> Enllaços

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada