diumenge, 15 de febrer de 2009

After Dark - Haruki Murakami



Murakami, Haruki. After Dark
Barcelona: Editorial Empúries, 2008









Afutädäku
Traducció: Albert Nolla
Col·lecció: Narrativa, 334

>> Què en diu la contraportada...
S'acosten les dotze en un restaurant desangelat que obre tota la nit; la Mari beu un cafè a poc a poc i llegeix una novel·la. Només interromp la lectura per veure com un jove s'asseu a la seva taula: és en Takahashi, un amic de la seva germana que toca en un grup de jazz i l'ha reconeguda. Tots dos han perdut l'últim tren i han de passar la nit fora de casa: en Takahashi assajarà fins que surti el sol, i a la Mari ja li està bé seure al bar, llegir, fumar i beure cafè fins que surti el primer tren del matí. A casa, la germana de la Mari, l'Eri, dorm profundament des de fa dos mesos, talment una bella dorment. A fora, les llums de neó il·luminen la nit i en les pauses de les converses es palpa l'ànim boirós de l'insomni. És de nit i les possibilitats són infinites.
After Dark, la nova novel·la d'Haruki Murakami, narra les històries entrelligades d'uns personatges solitaris a la recerca d'una identitat pròpia, que seuen en un bar mig buit i mantenen llargues i reveladores converses mentre beuen cafè i fumen sense parar. En la pura essència destil·lada del millor de la seva literatura, Murakami reconstrueix a After Dark una història senzilla i captivadora, imprescindible

>> Com comença...
El que veiem és la imatge d'una ciutat.
Observem el paisatge des del cel, a través de l'ull d'un ocell nocturn que vola molt amunt. En aquest camp de visió tan ampli, la ciutat sembla un enorme ésser viu. O potser un ens col·lectiu format de diversos organismes autònoms. Les nombroses artèries s'estenen fins als extrems d'aquest cos inaprehensible, hi fan circular la sang i en renoven les cèl·lules sense parar. Envien informació nova i recullen la vella. Envien nous béns comestibles i recullen els vells. Envien contradiccions noves i recullen les velles. Al ritme del seu pols, totes les parts del cos s'encenen i s'apaguen, s'escalfen i s'estremeixen. Som a prop de la mitjanit i, tot i que ja hem superat el punt de màxima activitat, el metabolisme basal que manté la vida no s'atura. La remor que emet la ciutat és com un baix continu. És una remor regular, monòtona, però carregada de premonicions.

>> Moments...
(Pàg. 47)
El que fa que la màscara sigui realment esgarrifosa és el fet que, tot i adaptar-se perfectament al rostre, ens impedeix imaginar-nos què pensa, què sent o què trama (si és que pensa, sent o trama res) l'home que s'hi amaga. No tenim manera de saber si la seva presència és bona o dolenta, si els seus pensaments són rectes o desviats, si la màscara és per amagar-lo o per protegir-lo. Està assegut tranquil·lament davant la càmera, amb aquesta anònima màscara de precisió tapant-li el rostre, i tot plegat dóna lloc a una situació. Pel que sembla, l'únic que podem fer és ajornar qualsevol judici i acceptar la situació tal com és.

(Pàg. 56)
- Escolta: ¿no s'enfadaran, els teus pares, si passes la nit fora de casa?
- Els he dit que em quedava a casa d'una amiga. No es preocupen gaire per mi. Faci el que faci.
- Segur que pensen que et poden deixar fer el que vulguis perquè ets una noia assenyada.
La Mari no diu res.
- Però no sempre ho ets tant com sembla, ¿oi?
La Mari arrufa una mica el front.
- ¿Què t'ho fa pensar?
- La qüestió no és si ho penso o no. Quan tens dinou anys, les coses són com son. Jo també vaig tenir la teva edat.

(Pàg. 86)
(...) Mentre escoltava els judicis, no podia evitar imaginar-me aquella bèstia. És un animal que pot ser moltes coses. A vegades adopta la forma de l'Estat, i altres vegades la de la Llei. I hi ha cops que es converteix en coses més perilloses i complicades. Per més que li tallis les potes, després li tornen a créixer. És impossible matar-lo, perquè és massa fort i viu en un lloc massa fondo. Ni tan sols se sap on té el cor. El que sentia en aquell moment era una por terrible. I la certesa que, per més lluny que me n'anés, mai no podria escapar-me'n. A aquesta bèstia tant li fa que jo sigui jo o que tu siguis tu. Davant d'ella, tots els homes perdem el nom i el rostre. Ens convertim en un número i prou.

(Pàg. 118)
En Shirakawa observa la seva imatge reflectida al mirall. S'està una bona estona mirant-se, amb els ulls afuats i sense moure cap múscul de la cara. Està recolzat amb les mans a la pica. Aguanta la respiració i no parpelleja. Té l'esperança que estant-se una estona així passi alguna cosa. Concretar els sentits, aplacar la consciència, congelar momentàniament qualsevol tipus de lògica, atura el pas del temps durant uns instants. Això és el que intenta. En la mesura del que és possible, fondre la seva existència amb l'entorn. Que tot sembli una escena morta, neutra.
Però per més que intenti suprimir tots els senyals de la seva presència, aquesta altra cosa no emergeix. La seva imatge dins el mirall no és més que la imatge del seu jo real, el reflex de les coses tal com són.

(Pàg. 139)
- Perdona, ¿com has dit que et deies?
- Mari
- Escolta, Mari: pot semblar que el terra que trepitges és molt segur, però a vegades amb no res n'hi ha prou perquè s'ensorri. I si s’ensorra, ja has begut oli: és impossible que les coses tornin a ser com són. No et queda altra opció que viure sol en aquest món on has caigut, ple de foscor.

(Pàg. 158)
En Takahashi penja, plega el telèfon i se'l fica a la butxaca. S'aixeca del banc, s'estira i mira enlaire. El cel encara és fosc, amb la mateixa lluna creixent surant-hi. Vista des d'un racó d'una ciutat just abans de l'alba, sembla estrany que una cosa tan grossa pugui surar al cel de franc.
- No t'escaparàs -diu en Takahashi mentre mira la lluna creixent.

(Pàg. 174)
Aquí també està a punt de començar un nou dia. Pot ser un dia com qualsevol altre, o bé un dia extraordinari en molt sentits, un dia que ens quedi en el record. En qualsevol cas, per a la majoria només és, un full en blanc.


>> Altres han dit...
La mirada de Tirèsies, Una illa plena de llibres, Llibròfags

>> Enllaços
Haruki Murakami, After Dark, punt de vista, Denny's, Curtis Fuller, Alphaville, camina a poc a poc, i beu molta aigua, som records, una porta dimensional


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada