L'enquesta del Canal 4 - Avel·lí Artís-Gener

"(...) Heu de saber que el públic, o sigui l’home situat en una posició gregària, és acèfal; li cal ser guiat."

Artís-Gener, Avel·lí. L’enquesta del Canal 4
Barcelona: Editorial Males Herbes, 2025

Col·lecció Distorsions, 121.




::: Què en diu l’editorial...
El Canal 4 és un edifici immens, una cadena de televisió que exerceix de govern i alhora es configura com una societat sencera, tancada, perfecta. Durant un procés rutinari, el directiu Rol Barstenidobi i el seu equip d’entrevistadors fan una sèrie d’enquestes als treballadors de tots els departaments de l’edifici, per saber el seu grau de satisfacció vital i de fidelitat a l’empresa. A poc a poc, però, els rumors d’un projecte sabotejador es van infiltrant en el procés.\

L’enquesta del Canal 4 és una novel·la que anticipa els temps que vivim, la política espectacle, la introducció de la IA en els processos laborals i la importància dels mitjans en la presa de decisions. L’any 1972 Tísner va guanyar el Premi Sant Jordi amb aquest thriller visionari, una distopia de culte que s’avança al clàssic High-Rise de J.G. Ballard.

::: Com comença...
“Benvolguts amics:
Us faig lliurament d’aquests sis-cents folis mecanografiats, que corresponen als tres-cents vint-i-dos enregistraments que hem efectuat per a l’enquesta ordenada pel Canal Quatre i que, per acord entre nosaltres, en la forma que escaigui, serà aprofitada pel Trajecte (...).”

::: Moments...
(Pàg. 25)
La gent que ha viatjat per l’estranger i ha vist la televisió que hom hi fa assegura que pocs països han obtingut el nostre índex d’audiència. I anava a dir que no és res comparat amb l’altre, el d’ordre moral, perquè ningú no ens passa la mà per la cara en això de projectar pau i benestar.

(Pàg. 43)
Sí, vist de fora estant, tot l’aparell del Canal Quatre fot un gran efecte; queda collonut en els reportatges de les revistes. Tota l’enderga de l’organigrama i –com en diuen?- l’ordre planificat. I l’home, què? L’home és un número, aquesta merda de xifra que duem a la solapa i que potser diu que som uns fills de puta i nosaltres a la lluna (...).

(Pàg. 58)
- (...) anava a dir que tot essent, i malgrat ésser, un estudi de televisió, la nostra tasca té un abast més universal, més enllà dels límits habituals d’un canal de televisió. Quan et parlava d’apostolat pretenia de glossar aquesta feina nostra, no solament informativa, sinó nodridora de l’esperit. Nosaltres no ens limitem a tenir la gent al dia, perquè no podíem reduir el Canal al pobre paper de butlletí de notícies. Nosaltres formem la gent, donem als ciutadans el pa espiritual que els allunya del materialisme que corromp, dia rere dia, pobles i més pobles. Nosaltres els immunitzem contra la vulgaritat, contra l’obscenitat que, ara més que mai, prolifera i surt descaradament a la superfície en països que sempre havíem tingut com a altament civilitzats. Aquesta línia divisòria entre el bé i el mal, tan indeterminada per a certa gent, per al Canal Quatre és neta, perfectament diàfana i, per tant, mai no transgredida. Dins la clofolla, dins l’embolcall d’una canal de televisió, el nostre Quatre és la salvaguarda dels interessos del poble. I, malauradament i lògica, els apostolats són combatuts acèrrimament. Raó per la qual ens hem de defensar, també acèrrimament.

(Pàg. 77) 
- (...) Un somni és un somni fins que el trepitja el psicoanalista; després es torna una misèria inconfessable.

(Pàg. 85)
- (...) no ens avenim que l’estultícia sigui un patrimoni exclusivament nostre: la difonem per tot el país per tal que puguem estupiditzar allò que (fa morir de riure!) en diem les majories silencioses. És clar que silencioses! Si les tenim enganxades tot el sant dia davant el televisor, com les mosques (...).

(Pàg. 88)
- (...) T’ensenyaré el camí de ser feliç al marge de la felicitat. Queda’t aquí i contempla com pastura el ramat. És apassionant de contemplar el ramat quan tu deixes de participar en la pastura. No fas cap mal a ningú; ni a tu mateix, ben mirat. Al contrari: contemples la bassa des de fora. Te’n arriben les bafarades, però no les respires si et poses una mica de gairell.

(Pàg. 125)
- (...) Tòpics! La relació humana lírica no existeix. El desinterès i la generositat són creacions literàries, que mai no trobes en la vida real.
- Ets massa jove i encara no has tingut temps de trobar-ho.
- No cal que afegeixis llenya al foc: tenim la vida condicionada per un sol fet, aquest que en diem interès. Mai no has trobat ningú que sigui capaç d’apropar-se’t generosament, ple d’altruisme (...).

(Pàg. 137)
- (...) Quina diferència hi ha entre un pèplum i una túnica?
- Només hi veig la del nom. Però si aleshores l’anacronisme només és advertit per gent molt especialitzada, potser no té tanta importància com la que tu li estàs donant.
- És clar: escollir la línia de resistència mínima com a norma. Totes aquestes coses, aplegades, ajuden a fer anar el món com va: això no val la pena, això altre no té ni cap ni peus, aquesta especialització és massa complicada... se suma tot plegat i s’arriba fàcilment a la ignorància que caracteritza els nostres temps. No saber res de res, o superficialment una mica de tot, és equivalent a no saber res. Hi ha edicions abreujades del Quixot, i de la Bíblia, i de La guerra i la pau. I publicacions que seleccionen i condensen articles que en altres revistes han sortit sencers. I es publiquen llibres com Els germans Karamàzov, en historietes. O sigui que la cultura es ven embotellada i a petites dosis, compendiada. La gent només llegeix els titulars dels periòdics o escolta els resums de notícies de la ràdio o la televisió (...).

(Pàg. 210)
- (...) Hi ha un bon grapat d’aquesta gent parasitària i improductiva, arrapada als que de debò treballem, sempre a punt de clavar-nos un cop de sabre per tal de poder aterrar novament a la Cafeteria i engolir un altre cafè (...)
- A tot arreu n’hi ha, d’aquesta mena de menjança. Però aquí és més notòria perquè hi formigueja. Són els intel·lectuals de via estreta, incapaços de fer un veritable treball de creació.
- Ara coincideixes amb el guionista.
- Em sap greu. Perquè ell té molts més elements de judici que no pas jo. ¿Confessava que pertanyia a aquesta gent?
- Definitivament, sense gens d’embuts.
- Els porcs es rabegen en els seus excrements.
- Ets implacable!
- Amb aquesta gent? Sense contemplacions! Infesten el Canal amb la seva brutícia. Ells, uns bandarres, drogats i invertits. I elles, la que no fa de prostituta és lesbiana. No en parlem més, de la Cafeteria, vols? Per higiene! Jo els cremaria tots!

(Pàg. 252)
- (...) La televisió, lluny del seu propòsit inicial, que era de simple esbarjo casolà, a poc a poc s’ha convertit en mentor de l’espectador. Heu de saber que el públic, o sigui l’home situat en una posició gregària, és acèfal; li cal ser guiat. Ambiciona que algú li faci veure què és bo i què és dolent, que li expliquin allò que està bé i allò altre que no ho està. La televisió li resol còmodament aquests problemes. Les multituds no pensen.

(Pàg. 287)
- (...) He estat a punt de besar-te!
- Beneit! Això mai no es fa per caritat.

(Pàg. 310)
- (...) I, tanmateix, vols ser presentadora de televisió. Però amb el talent no en tindràs prou. N’és la prova el fet que no hi posin catedràtics. Et caldrà aprendre de fer estacar els teus atractius personals, que són un bon munt. Perquè no tothom és imaginatiu i, si no ho veu, ho ignora.

(Pàg. 357)
Eren altres temps –que ara semblaven remotíssims- quan l’home jugava a escacs amb la màquina i la podia guanyar. Perquè, si bé el fantàstic artefacte no podia caure en cap parany plantat per l’estratègia, atès que la màquina era el més perfecte dels estrategs, l’home la podia vèncer en imaginació. Però això era abans: ara les màquines ja no són uns simples –i complicadíssims, que en aquest cas no són conceptes antagònics- acumuladors de dades, la famosa memòria electrònica, ans una elaborada disposició de processos imaginatius. L’home les ha ensenyades a pensar i raonar, no pas per haver-hi afegit un botó vermell corresponent al seny, damunt un esquema preparat pel mateix home, sinó amb una dialèctica meravellosament inexorable que la computadora mateixa s’ha organitzat (...) No vol dir pas que la màquina hagi desbordat l’home; l’ha complementat amb la maduresa que ell havia cercat debades, en les palpentes dels segles anteriors.

::: Què en penso...
L’enquesta del Canal 4, de l’Avel·lí Artís-Gener “Tísner”, és una novel·la que fa cinquanta anys que espera que algú la torni a llegir amb la mala llet necessària per entendre que Tísner no escrivia per entretenir, sinó per sacsejar.

En un moment en què la cultura es ven embotellada, abreujada, convertida en titular, en resum, en píndola digerible, aquesta novel·la és, a la vegada, un insult deliberat a la mandra intel·lectual contemporània i una crítica al poder polític totalitari i reduccionista. I és precisament per això que avui és una novel·la imprescindible.

Tísner, el 1972, dicta —no escriu: dicta— una novel·la que és l’antítesi de la simplificació. Un text fragmentari, polifònic, exigent, que obliga el lector a fer allò que el Canal 4 vol evitar: pensar. I aquí hi ha la primera clau de volta: L’enquesta del Canal 4 no és només una crítica del poder polític (al carrer), transmutat en poder mediàtic (a la novel·la); és també una crítica del lector que vol que li ho donin tot mastegat. La novel·la es planta davant la cultura abreujada i diu: si no t’hi esforces, no hi entraràs. I si no hi entres, és que ja ets part del ramat.

La premissa és aparentment simple: el Canal 4 és un Estat moral disfressat de mitjà de comunicació, una teocràcia laica que decideix què és bé i què és mal, que immunitza el públic contra la vulgaritat, que projecta pau i benestar com si fos una església electrònica. Idea una enquesta interna per mesurar la fidelitat dels seus treballadors. Tísner, amb gran mestratge narratiu i un català acuradíssim, converteix cada entrevista en una esquerda en el relat oficial, cada veu en una fissura en la piràmide del poder.

L’autor ho té clar: la televisió no informa, forma. No explica, dicta. No reflecteix, modela. I tot perquè l’audiència —nosaltres— és “acèfala”, “gregària”, “una majoria silenciosa”, enganxada tot el sant dia davant la pantalla (avui, pantalles). La novel·la és una denúncia del poder, sí, però també de la matèria humana que el fa possible. Tísner és implacable: l’altruisme és una fal·làcia, la generositat és una creació literària, la relació humana lírica no existeix. Vista així, L’enquesta del Canal 4 és una proposta literària misàntropa. I ho és perquè el sistema també ho és: si l’home és estúpid, egoista i poruc, el Canal 4 (el totalitarisme) és inevitable.

Aquesta misantropia lúcida es combina amb una crítica cultural devastadora. Tísner retrata una societat que renuncia a la complexitat, que prefereix el resum a la lectura, la imatge a la idea, la digestió ràpida a la reflexió. És impossible no llegir-hi la profecia del nostre present. Edicions abreujades del Quixot, de la Bíblia, de Moby Dick; titulars que substitueixen articles; resums que substitueixen notícies. La ignorància no és un accident: és una política cultural. És política, en definitiva. I L’enquesta del Canal 4, com a producte literari d’estructura complexa, és la resposta formal a aquesta degradació. Tísner no només denuncia el reduccionisme: escriu contra ell.

Però L’enquesta del Canal 4 és més que crítica mediàtica i cultural. És també una novel·la sobre la tramoia, la tècnica, els oficis que sostenen la televisió. Tísner hi aboca l’experiència mexicana, el Canal 4 real, la vida entre cables, escenografies, guionistes, presentadores, intel·lectuals de via estreta, paràsits de cafeteria. És un ecosistema complet, un microcosmos que funciona com a metàfora del país. I és aquí on la novel·la esdevé un artefacte de rellotgeria: cada personatge, cada veu, cada entrevista engrana amb les altres fins a construir un totum revolutum que no és caos, sinó disseny.

I encara hi ha un altre nivell: la distopia tecnològica. Tísner anticipa la intel·ligència artificial amb una lucidesa que fa vertigen. Recordeu: novel·la escrita el 1972. EL MIL NOUCENTS SETANTA DOS!!!!. La màquina ja no és un acumulador de dades, sinó una disposició de processos imaginatius. L’home la podia vèncer en imaginació, diu la novel·la, però això era abans. Ara la màquina pensa, raona, complementa l’home amb una pseudomaduresa que ell no ha sabut desenvolupar per si mateix. No és un discurs tecnòfil: és una reflexió sobre la insuficiència humana. La màquina no desborda l’home; el completa (i, per alguns, el superarà). I en aquest punt, la novel·la deixa de ser anticipació per convertir-se en diagnòstic.

Llegir L’enquesta del Canal 4 avui és entrar en un mirall que reflecteix tant el somni com la fractura. És una novel·la que incomoda, que exigeix, que no fa concessions. Una novel·la que denuncia la ignorància planificada i, alhora, la combat amb la seva pròpia forma. Una novel·la que entén que ni el poder polític ni el poder mediàtic necessiten violència: necessiten només audiència. I que la submissió no es construeix amb por, sinó amb entreteniment que no obligui a reflexionar massa.

L’enquesta del Canal 4 és una lectura que mereix ser reivindicada amb la mateixa ferocitat amb què va ser escrita. No és una novel·la fàcil, ni amable, ni còmoda. És una novel·la necessària. I en un món que prefereix el titular al text, el resum a la lectura, la imatge a la idea, aquesta dificultat és la seva victòria.

El proper Sant Jordi no feu el paperina. Atreviu-vos-hi!

::: Altres n'han dit...
El que hem llegit, Zona Sec (J. Llavoré), La Vanguardia (M. Torres).
::: Enllaços: 
Avel·lí Artís-Gener, crítica a la dictadura franquista, li he preguntat a la IA si s'hi veu reflectida.
::: Llegeix-lo:
Català (Facsímil Edicions Proa, 1973)