Dies de frontera - Vicenç Pagès Jordà

 

"(...)  Només hi havia una cosa pitjor que ser abandonat per algú: ser aquest algú."

Pagès Jordà, Vicenç. Dies de frontera.
Barcelona: Proa, 2014

Col·lecció A Tot Vent, 610

::: Què en diu la contraportada…
Aquesta novel·la comença amb un petó llarg davant la porta d’uns grans magatzems, entre vianants carregats amb bosses de plàstic. Qui són ells dos? Tardarem a saber-ho. Els protagonistes de la novel·la es diuen Pau i Teresa i són membres d’una parella de fet que es va prorrogant de manera automàtica, fins que es produeix el que ell anomena “la relliscada”, que té com a conseqüències un daltabaix emocional, un canvi de domicili i també un viatge a la frontera. En Pau i la Teresa es troben en trànsit, però no saben cap a on. Al capdavall, la provisionalitat també és provisional.

Més d’un centenar de capítols, sovint brevíssims, formen una imatge en moviment, que sedueix, commou i diverteix el lector. Dies de frontera és una novel·la sobre les parelles que triem, els pares que ens trobem i els fills que portem –o no– al món. I també sobre la joventut, una malaltia benigna de què cada generació tarda més a guarir-se.

::: Com comença...
Una parella es fa un petó davant uns grans magatzems a la Jonquera. No és pas una escena gaire diferent d’altres que tenen lloc en el mateix moment arreu del món occidental.

::: Moments...
(Pàg. 28)
Dalt d’un vagó, el viatge té una durada que permet aproximacions i temptejos, però difícilment s’hi arrisquen consolidacions.

(Pàg. 48)
Els barcelonins es referien a “l’Empordà” en genèric, com si tots els indígenes sense excepció fossin murris acomodats amb mansió a Llafranc, quadres de Dalí al saló i manuscrits de Pla a les golfes, com si tots disposessin de catamarà i cada any els convidessin en ple al suquet d’en Portabella.

(Pàg. 57)
Mentrestant cursaven els primers cursos de l’aprenentatge sentimental, practicaven l’erotisme de sofà, queien en paranys que més endavant anomenarien experiència.

(Pàg. 62)
(...) A la universitat, lluny dels amics i de la família, en Pau va descobrir l’embriaguesa del saber. A la feina, la Teresa va endinsar-se en les voluptuositats de la rutina.

(Pàg. 76)
Tots aquells anys de franquisme els van ficar la por al cos fins després de la Transició. Només per això els hauríem de perdonar totes les vegades que ens van renyar sense necessitat, tots aquells càstigs exemplars, aquella ceguesa.

(Pàg. 125)
Si Portbou s’ha empetitit i viu del record, la Jonquera s’expandeix en totes les formes possibles de l’economia. Portbou representa la nostàlgia del passat irrecuperable, mentre que la Jonquera creix amb l’eficàcia desacomplexada del polígon.

(Pàg. 127)
El tren és això: un parèntesi entre les dues Teresa, la laboral i la domèstica. Dins el parèntesi no està subjecta a cap patró. Pot mirar, pensar, llegir, qui sap si somiar. Tots som estanys, en un tren.

(Pàg. 171)
El problema no eren pas els silencis, sinó el tedi. Si volien evitar-lo, només hi havia dues solucions: tenir fills o “complicar-se la vida”, que era l’expressió amb què el cosí Pol es referia a l’adulteri.

(Pàg. 182)
El terme encantat pot ser pejoratiu, tot i que se sol fer servir en forma de crítica suau, comprensiva, gairebé carinyosa. L’encantat no està pel que ha d’estar, no toca de peus a terra: es dedica a somiar truites. 

(Pàg. 193)
Per en Pau, aquella setmana va ser molt estranya. Dilluns tenia una relació. Dimecres, en tenia dues. Divendres no li’n quedava cap.
Durant aquells dies s’havia equivocat en totes les decisions que havia pres. Hi havia atenuants, és clar: l’estrès laboral, la ràtio d’alumnes per aula, l’estupidesa bovina del director. Però la culpa finalment era seva. Només hi havia una cosa pitjor que ser abandonat per algú: ser aquest algú.

(Pàg. 304)
- (...) Teresa, el millor art europeu ja havia mort quan tu vas néixer.
Efectivament: s’ho havia trobat tot fet. Ara l’art tan sols es podia copiar, barrejar, empitjorar. Era un missatge tranquil·litzador. Ja no calia fer res.

(Pàg. 313)
Per què un fill? Perquè tothom té dret a cometre els mateixos errors que els seus pares.

::: Què en penso...
Dies de frontera de Vicens Pagès Jordà és una novel·la que disseccions els límits emocionals i geogràfics d’una relació sentimental que s’erosiona de manera inexorable des de fa temps. No és una historia de parella, tampoc és un retrat generacional, ni una reivindicació empordanesa,… però té una mica de cada cosa.

La proposta de Pagès Jordà no explica tant una crisi, sinó que ens descobreix la seva evolució i desenllaç durant un cap de setmana catàrtic. Així veiem com la ruptura s’anuncia mitjançant l’actitud dels dos personatges que formen la parella que, en diferents flashbacks ens mostren -a partir d’un narrador omnipresent que introdueix molta sorna i ironia- cadascuna de les petites fronteres que han anat limitant i fent petita la relació de parella: l’adultlescència d’ell, la mare d’ella, la poca comunicació que desemboca en silenci, la relliscada sexual que suposa un abans i un després, la por a la paternitat,,,, petits drames que conformen l’asimetria emocional que es filtra en la relació de parella i que defineixen tots ells la frontera emocional cada cop més insalvable entre els dos membre de la parella.

És important també la geografia emocional i perifèrica —centres comercials, vagons de tren, vorals de carreteres, bars, la casa de la mare, l'escola- perquè dibuixa uns espais de pas, no propis, però que actuen com a escenari moral. Els protagonistes habiten un no‑lloc que reflecteix la seva incapacitat de trobar un espai comú des d’on poder consolidar la seva relació. Pagès Jordà converteix aquest paisatge en un mecanisme narratiu que reforça la idea que la relació de parella -sense centre, sense arrels- està just a la frontera i, per tant, a punt per deixar d’existir.

Pagès articula aquesta fractura defugint qualsevol estructura literària clàssica de progressió dramàtica i prefereix usar una forma literària deliberadament fragmentada, feta de capítols breus, alguns de telegràfics, que formen un trencaclosques que ens fa avançar i retrocedir per diferents episodis de la vida dels protagonistes i que, alhora, converteix la lectura de la novel·la en una experiència àgil i en certs moments, fins i tot lúdica.

La prosa, neta i precisa, irònica i sense cap mena de floritura literària impostada, reflecteix a la perfecció la capacitat d’observació de l’autor. A través del seu narrador, Pagès no jutja però tampoc justifica els personatges. Els mostra en la seva fragilitat diària, en la seva apatia comunicativa, en la seva obcecació a confondre desig amb projecte, rutina amb estabilitat. Justament en aquest sentit, Dies de Frontera és una proposta que pot arribar a fer-nos pessigolles incòmodes doncs obliga el lector a reconèixer-se en aquests gestos mínims i quotidians –comuns en definitiva- que, acumulats, acaben definint una vida.

Amb tot plegat però, és important remarcar que Pagès Jordà no busca el drama, no busca la intensitat melodramàtica, sinó la dissecció metòdica de les rutines, els silencis, les petites humiliacions, les expectatives que s’erosionen. La novel·la avança com una autòpsia emocional: cada capítol és una capa que es retira, cada escena és una prova que confirma que la frontera no és només un espai físic, sinó un estat mental cada cop més definit.

Al final, Dies de Frontera és exactament això: la cartografia dels límits. Del límit del desig, dels límits del territori comú, però també d’exploració dels límits en la forma literària. Pagès Jordà escriu una novel·la que és deutora de la dèria de l’autor: el retrat de la vida quotidiana, a partir de personatges corrents, de com es mouen pels marges del que poden donar i del que poden rebre. No la veuràs a cap llista de més venuts ni recomenada per cap patum cultural. Però val la pena. Val molt la pena. 

::: Altres n'han dit...
Totxanes, totxos i maons, Us recomano, Coordenadas literarias, El Gerió Digital.
 
::: Enllaços:
Vicenç Pagès, l'autor parla de la seva novel·la, el paper de La Jonquera, més detalls, claus narratives.