Estrella roja - Aleksandr Bogdànov

"(...) La gent està disposada a creure’s el que més els convé..."

Bogdànov, Aleksandr. Estrella roja.
València: Sembra Llibres, 2022

Красная звезда.Traducció de Laia Perales
Col·lecció SLL, 64




::: Què en diu la contraportada…
Estrella Roja és una fantàstica novel·la sobre la creació d’una societat socialista a Mart. El viatge interplanetari d’un científic revolucionari que s’enamorarà d’una societat que batalla entre la utopia i els seus desafiaments. Una intrigant història plena d’enginys futuristes però també de reflexions sobre els reptes i els perills dels avenços tecnològics, el combustible radioactiu, l’explotació dels recursos naturals o el paper de la sexualitat i la cultura en una societat revolucionària.

Una obra de culte escrita l’any 1908 que ha inspirat novel·les i cançons dels Wu Ming, ZOO o l’steampunk. Un llibre fundacional del gènere de la ciència-ficció que com, Jules Verne o Ursula K. Le Guin, continua adreçant-se’ns amb plantejaments visionaris i plenament actuals.

::: Com comença...
Tot va succeir quan s’iniciava la revolta que encara té lloc al nostre país i que crec que ara s’acosta al seu final inevitable i aterridor.

::: Moments...
(Pàg. 51)
- (...) en Menni és realment un gran home –vaig dir.
- Sí, si li agrada anomenar així un home que ha treballat bé i de valent.
- No, no volia dir això. Fins i tot la gent més corrent, els executors, poden treballar bé i de valent. És evident que en Menni pertany a una altra categoria: és un geni, un creador, un innovador que guia la humanitat cap al futur.
- Això que diu em resulta ambigu i fins i tot fals. Tots els treballadors són creadors, però la creació en si només la propicien la humanitat i la natura. En Menni tenia al seu abast l’experiència de les generacions que el precedien i la d’investigador coetanis. No creu que aquesta experiència va fonamentar cada passa de la seva recerca? O no va ser la natura qui va proveir-lo de tots els elements de l’origen mateix de les seves idees? I aquestes idees, i els estímuls que van afavorir-les, no són una conseqüència de la lluita entre la humanitat i la natura?

(Pàg. 52)
- (...) En la lluita de forces i en la lluita d’idees, sovint passa que un nom en una pancarta té força ,és pes que no un eslògan abstracte. I els noms dels genis de la humanitat no són un llast per a la nostra memòria.
- Això passa perquè el bé comú de la humanitat encara no és un bé comú per vosaltres: ha quedat fragmentat en les il·lusions que generen les lluites entre els homes de manera que sembla que pertanyi a l’individu més que no al conjunt la humanitat.

(Pàg. 80)
Tot allò que em semblava estrany i aliè però que ara se m’apareixia com un record bonic i preuat, no és rellevant per a la meva narració. La gent i les seves relacions són el que més m’interessa, i en aquell escenari esplèndid eren les més fantàstiques i misterioses que havia conegut mai.

(Pàg. 104)
Per entendre del tot la bellesa d’un altre món, s’ha de conèixer en profunditat la vida d’allà, i per transmetre als altres una idea d’aquesta bellesa, hom ha d’esdevenir una part orgànica d’aquesta vida. Vet aquí la raó per la qual no puc descriure el que vaig veure i em limitaré a compartir al·lusions, referències incompletes d’allò que em va impressionar més.

(Pàg. 111)
Em vaig atura a la secció d’escultura, davant d’una de les estàtues més noves que representava un nen petit i bufó. Les seves faccions em recordaven a en Netti, però el que més em cridava l’atenció era la destresa amb què l’escultor havia aconseguit plasmar la genialitat incipient en un cos sense desenvolupar, en uns trets incomplets, en la mirada neguitosa i inquisitiva d’un nen. Vaig quedar-me parat davant l’estàtua durant molt de temps; al meu voltant tot desapareixia. La veu de l’Enno va despertar-me d’aquell somieig:
- Aquest és vostè –va dir assenyalant el nen-, aquest és el seu món. Serà un món meravellós, però encara ha de créixer. Miri quins somnis confusos, quines imatges inquietants li pertorben la consciència... Està mig adormit, però es despertarà (...).

(Pàg. 165) 
“(...) No hi ha compromís possible en el xoc dels nostres mons.
“Hem de triar. I jo dic que només em poden escollir un.
“Una forma superior de vida no pot sacrificar-se pel bé d’una d’inferior. Entre els terrícoles no hi ha ni uns quants milions que lluitin activament per un tipus de vida veritablement humana. Pel bé d’aquests éssers embrionaris no podem renunciar al naixement de desenes, potser centenars de milions de marcians que són persones en un sentit incomparablement més complet de la paraula. I no ens podrien acusar de crueltat perquè els exterminarien sense causar el nivell de patiment que s’acostumen a infligir els uns als altres.
“Només hi ha una vida a l’univers. I si fos el nostre socialisme, en comptes de la variant distant i semibàrbara de la Terra, el que es permetés desenvolupar plenament, enriquiríem aquesta vida, més que no perjudicar-la. En la seva evolució contínua i imparable, la nostra vida és infinitament més harmoniosa.

(Pàg. 189) 
La gent està disposada a creure’s el que més els convé... I encara que en algun racó de l’ànima sabés que m’enganyava, em vaig deixar endur per la mentida tal com un es deixa endur pels somnis alegres.


::: Què en penso...
Estrella Roja d’Alexandr Bogdànov és una ficció que no vol ser ficció, una utopia que no vol ser somni. I aquesta és la clau de la seva força però també la de les seves limitacions.

Llegida avui, Estrella Roja pot semblar força naïf. La novel·la, amb una ingenuïtat esparveradora, proposa un planeta Mart com si d’una còpia perfeccionada de la Terra es tractés; una projecció ideal que, en el fons, duplica el món humà sense gaire voluntat d’alterar-lo, dotant-lo de fàbriques, museus, hospitals, ferrocarrils i institucions que podrien haver estat observades des d’un telescopi sense necessitat de cap viatge interplanetari. Aquesta candidesa és només superficial. En el seu context històric original, la novel·la volia esdevenir una proposta pedagògica innovadora, una manera de fer visible un ideal socialista en un moment en què la batalla ideològica dins el moviment comunista era tan intensa que necessitava formes noves per ser explicada. Bogdànov, doncs, no volia construir un món fantàstic; volia proposar un model ideològic. I va usar la ciència-ficció com a eina per fer-lo atractiu però sobretot per fer-lo comprensible.

La narració arrenca amb força, amb un to d’aventura que promet descobriments i meravelles tecnològiques i que segurament és la part més fantàstica. Però aviat es transforma en un text que prioritza la ideologia per damunt de la ficció. Bogdànov ho reconeix: no li interessa descriure Mart en la seva riquesa fabulatòria, sinó la idoneïtat del sistema social imperant, l’organització productiva marciana i l’acceptació unànime de tot plegat pels seus ciutadans, sense espai de crítica (potser una pulla contra Lenin, el seu màxim opositor). La tecnologia marciana s’interpreta des del punt de vista dels mitjans de producció i de l’organització sistemàtica socialista. Poc a poc la ciència-ficció -que com a lectors ens atrapa a la primera part del llibre- queda relegada a eina. El que importa és el discurs ideològic i la seva demostració.

Aquesta orientació fa que la novel·la funcioni a la pràctica com un assaig utòpic disfressat de relat de ciència ficció. Cada capítol és un mòdul temàtic: energia, producció, cultura, família, ciència, política. Leonid, el protagonista, no és un personatge en el sentit clàssic: representa el lector ideal que Bogdànov vol formar: un receptor disciplinat en un model social que es presenta com a inevitable. I és així que el discurs pedagògic es converteix en arquitectura narrativa: la prosa és transparent, funcional, orientada a la comprensió racional. No hi ha ambigüitat, ni ornament estilístic, ni psicologia profunda. Tot és funció, tot és sistema, tot és demostració.

La neutralitat de la descripció de Mart i de la seva societat —quasi clínica— reforça la idea que el model proposat és objectiu, verificable, racional. De la mateixa manera Bogdànov insinua una possible intervenció marciana sobre la Terra, un gest que obre la porta a una lectura colonial: la utopia socialista com a sistema que s’expandeix per necessitat. Igualment, la ciència, entesa com a consciència col·lectiva, reforça la idea que el coneixement no és individual sinó social, una peça central del pensament de Bogdànov. Però alerta: aquesta neutralitat emocional, que elimina qualsevol rastre de singularitat, contribueix a una deshumanització que acosta la utopia a la distopia. En realitat s’està descrivint un món on l’eficiència substitueix l’experiència, on la funció anul·la l’emoció i on les necessitats del sistema alienen l'ètica personal.

I encara n’hi ha més. Cada detall funciona com una crítica implícita de la Terra: Mart és el que la Terra no pot ser. La comparació és constant, encara que mai explícita, i el mirall invertit es converteix en la veritable estructura del llibre.

Fruit de tot plegat, la lectura d'Estrella Roja comença a encallar-se. Encara més quan l’autor introdueix un argument romàntic entre terrestres i marcians que trenca la lògica racional del conjunt. Aquest romanticisme és del tot inversemblant per incompatible amb la lògica funcional del món marcià que ens han detallat prèviament. I el final de la novel·la, amb la seva resolució abrupta, deixa la sensació que Bogdànov no volia tancar una història, sinó tancar una demostració. És un final que no enganya, però –perdoneu- destrempa. Conclou el model però no la narració. Malgrat tot això, Estrella Roja conserva una trama d’aventures que la fa llegible: viatges, accidents espacials, assassinats, amors interplanetaris, personatges bons i dolents. És un embolcall narratiu que manté el lector en la lectura mentre la pedagogia fa la seva feina. Anys més tard l’autor va voler seguir el seu “adoctrinament” amb L’enginyer Menni, que s’ha de llegir com a preqüela d’Estrella Roja.

El qui busqui ciència-ficció la trobarà de segur. Amb més o menys intensitat, certament hi és. El qui de segur en traurà profit és aquells de vosaltres interessat en estudiar la doctrina ideologia de Bogdànov. T’agradarà si ho va fer 1984 de George Orwell, potser la novel·la estructuralment més comparable. En definitiva, Estrella Roja, llegida ara al segle XXI, mostra les seves costures. Una ficció que volia ser ciència. Una utopia que volia ser manual de referència.

::: Altres n'han dit...
Llibres, i punt (Sergi), El placer de la lectura (P. Rodríguez), Un libro al día (K. CF), Sitio de Ciencia-Ficción (J. Vilches), Un universo de ciencia ficción, Solo de Libros (Sra. Castro), Sergi Bellver, Literatura Prospectiva, Rescepto indablog.

::: Enllaços:
Aleksandr Bogdànov, edicions (i més), context històric i ideològic, el context cultural: el Proletkult, reflexions sobre la novel·la i les seves idees, per saber-ne més.

::: Llegeix-la:
Espanyol (edició digital Lectulandia)
Anglès (facsímil - Indianapolis: Indiana University Press, 1913)