Purgatorio - Christophe Chabouté

 

"¡(...) Las consecuencias de sus actos! ¡Eso es lo grave!"

Chabouté, Christophe. Purgatorio.
Barcelona: Planeta DeAgostini, 2005.

Purgatoire. Traducció d’Olga Marín.
Col·lecció Especial BD

::: Què en diu la contraportada…
Me llamo Benjamin Tartouche. Perdí mi trabajo, mi casa, mi dignidad. Y luego morí...
Y ahí comenzaron mis problemas.

::: Com comença…

::: Moments…
(Pàg. 59)

(Pàg. 67)

(Pàg. 68)

(Pàg. 84)

(Pàg. 91)

(Pàg. 92)

(Pàg. 106)

(Pàg. 114)

(Pàg. 124)

(Pàg. 144)

(Pàg. 159)

(Pàg. 170)

::: Què en penso...
Publicada en tres llibres entre 2003 i 2005, Purgatorio, de Christophe Chabouté, és una obra que, vint anys després, continua ressonant amb una incomoditat que no ha perdut ni un gram de vigència. A Purgatorio, Chabouté combina crítica social i fantasia moral. La premissa és aparentment senzilla i clàssica: un home cau en desgràcia, víctima d’una estafa. Per ensortir-se’n, ha de redimir-se. Però Chabouté no fa servir aquesta estructura per construir un relat de redempció convencional. “Caure en desgràcia” vol dir morir-se i “redimir-se” vol dir convertir-se en la veu de la consciència de diferents personatges. A més, l’autor aprofita el fet fantàstic per transformar la crítica social en crítica moral. De fet, el fantàstic, aquí, no és un gènere: és una forma de veure. El purgatori no és un “altre món”, sinó el mateix món despullat de coartades.

Aquest tractament del fantàstic, conjuntament amb el dispositiu cromàtic emprat, són els dos principals pilars en què es recolça l’efectivitat de la proposta de Chabouté.

A partir d’aquesta premissa, l’obra desplega un dispositiu cromàtic que és la seva veritable columna vertebral. El món dels vius vibra amb un color contingut —ocres, ataronjats i grisos— que no busca exuberància sinó justament reflectir la vitalitat. Així, a Purgatorio, el color és la vida que encara pot equivocar-se, la vida que genera soroll, corrupció, mentida. En canvi, el purgatori queda reduït a un espai sense profunditat, sense matís, sense carn, amb fons negres absoluts. I la interacció entre el món dels vius i dels morts es resol enfrontant el color i el blanc i negre, convertint l’estil en condició ontològica: el color és conflicte; el negre és conseqüència. El color és la vida que encara pot mentir; el negre, la vida que ja no pot. Aquesta frontera visual —aquesta frontera ontològica— articula tota la moral de l’obra i converteix cada transició cromàtica en un pas entre dues maneres de ser o entre dues formes d’existència. El dispositiu també es fa visible en el ritme visual de la novel·la gràfica. Les pàgines del món dels vius són espesses, plenes de vinyetes de mides i orientacions diverses, amb un muntatge que accelera la lectura i transmet la pressió del present. En canvi, les pàgines del purgatori respiren amb unes vinyetes molt més focalitzades i amb composicions que eliminen el soroll i deixen només el més essencial: tota acció té conseqüències. El ritme no és només narratiu: és moral. El color accelera; el negre suspèn. Aquesta alternança crea una pulsació que acompanya el trajecte del protagonista, tot permetent al lector viure en dos mons diferents i ser testimoni de la fricció que s’estableix entre ells. Chabouté usa un dibuix d’arrel realista però que condimenta amb un deix expressionista. De fet, el seu traç no persegueix la fidelitat mimètica sinó la idea de realitat. Les línies són netes; els clarobscurs aporten volum emocional; la composició ofereix escenes contundents i gràficament admirables; la figuració és precisa en els rostres, especialment en els dels famosos que apareixen durant el relat, però tendeix a una estilització de la realitat. Tot aquest dispositiu formal es desplega en una estructura de tres llibres que articula el trajecte moral del protagonista. El primer, més costumista, introdueix el protagonista i el seu entorn, però, al meu parer, és també el més feble, ja que el punt de partida argumental és poc versemblant. Tot i així, estableix la base per poder desenvolupar la crítica social i moral que caracteritzen els altres dos llibres. El segon llibre, centrat en l’estada al purgatori, és el més potent: el grafisme es depura fins a l’essencial, i el món dels morts es converteix en un espai de veritat despullada. És també el moment en què el personatge descobreix la seva realitat i se li donen les eines per redimir-se. El tercer llibre reprèn el món dels vius, però ara vist des de la consciència espectral del protagonista: és aquí on la crítica política, religiosa i social es fa més incisiva, i on la trama de corrupció adquireix una dimensió moral.

Purgatorio és una obra fantàstica? Crec que no, si ens referim al gènere. Crec que va molt més enllà i que el fantàstic, reduït al seu nucli, és bàsicament una eina; la forma que pren la lucidesa quan la vida s’ha acabat. No obre mons alternatius, sinó que permet veure la realitat sense les coartades de la vida. El purgatori és un espai on la culpa es fa visible, on les accions tenen pes, on la consciència ja no pot mentir-se. O, si voleu, i dit d’una altra manera, el fantàstic converteix la trama de corrupció en una trama de consciència. En aquest espai moral, la presència de famosos morts —Van Gogh, Lady Di, Zappa, Bruce Lee, Einstein, i molts altres— va més enllà de quedar-se només en un joc de reconeixement; és també un mecanisme simbòlic. La presència de tots aquests personatges defineix el purgatori com un espai igualitari: tothom hi passa, tothom arrossega culpa, tothom busca redempció. La figuració d’aquests personatges és més precisa perquè són símbols: representen la fragilitat del mite, la universalitat de la responsabilitat, la idea que la fama no eximeix de res. El dispositiu cromàtic els iguala amb el protagonista: tots són ànimes en suspens, atrapades en el mateix procés de revisió moral. Purgatorio és, en essència, una novel·la gràfica sobre fets i conseqüències i el pes moral d’aquestes. Amb un tractament narratiu del color, l’obra no és cap pamflet ideològic: fa diagnòstic de la societat. I el diagnòstic és ferotge. La vida és opaca; la mort és transparent. És una proposta de lectura que no busca redimir el lector, sinó incomodar-lo. Jo, de tu, me’l llegiria.

::: Altres n'han dit...
Vilaweb, Fancueva (J. Valero), Planete BD, Universo HQ (T. Grass).

::: Enllaços

Christophe Chaboute, procés de treball de l'autor,