El llibre dels snobs - William Thackeray
"(...) La gent no gosa ser feliç per por dels esnobs."
Thackeray, William. El llibre dels esnobs.
Martorell, 2009 – Adesiara Editorial
The Book of Snobs. Traducció de Xavier Pàmies.
Col.lecció vagueries, 5
::: Què en diu la contraportada...
Virus que es propaga a passes de gegant, l’esnobisme, dissimulat sovint sota la capa de la ignorància, afecta una bona part de la població. «Una societat que dóna preeminència a la cortesia i menysprea les arts i les lletres, jo la tinc per una societat esnob», diu l’autor. I és que hi ha esnobs entre la reialesa i l’aristocràcia, n’hi ha a les ciutats i als pobles, n’hi ha a l’exèrcit i a la cúria, i tots ells, sense excepció, bé que no solen ser conscients de la seva xacra, fan mans i mànigues per surar en el gran món. En aquest llibre singular i ben vigent, Thackeray ens ofereix, amb ploma hàbil, una radiografia implacable de la societat occidental.
::: Com comença...
Tots hem tingut ocasió de llegir l’afirmació (l’autenticitat de la qual deixo del tot oberta al dubte perquè no acabo de veure els fonaments en què se sosté), l’afirmació, deia, segons la qual, quan els esdeveniments i les necessitats del món reclamen l’aparició d’una persona concreta, aquesta persona apareix.
::: Moments...
(Pàg. 10)
Fa temps que alimento el convenciment que tinc una obra per fer; una Obra, més aviat, amb inicial majúscula; una missió per complir; un abisme al qual, com Curci, m’haig de llançar armat i a cavall; una gran plaga social que haig de descobrir per posar-hi remei.
Comentari introductori
(Pàg. 22)
Aquell qui admira amb mesquinesa coses mesquines és un esnob. Potser aquesta és una bona definició de la seva complexió moral.
Els esnobs de la reialesa
(Pàg. 29)
Ben mirat, tal com està la societat, és impossible no ser esnob alguna vegada.
La influència de l’aristocràcia sobre els esnobs
(Pàg. 39)
Segurament cap britànic pot evitar ser poc o molt esnob; i segurament hi guanyaríem molt si la gent se’n convencés. Esperem que, tal com jo he assenyalat la malaltia, algun savi en descobreixi el remei.
Allò que els esnobs admiren
(Pàg. 61)
(...) els diners dels esnobs de la City han de passar almenys per una generació i transformar-se en propietats, boscos, castells i cases a ciutat per ser considerats moneda corrent de l’aristocràcia.
Els esnobs de la City
(Pàg. 82)
No és per menyspreu a l’aristocràcia del meu país, que respecto i honoro (...) ni tampoc per menyspreu a les persones que hi pertanyem però desitjaria que aquests títols no s’haguessin creat mai. Mort el gos, morta la ràbia; l’alta societat seria molt més honrada, i el clergat (que és del que ara parlem) seria molt mes dispost si aquestes temptacions de rang i aquests constants esquers mundans que el esgarrien no existissin.
Sobre els esnobs eclesiàstics i l’esnobisme
(Pàg. 96)
Ni la veta dels pantalons fa que siguis més senyor ni portar borseguins fa que ho siguis menys, per molt rústecs que siguin. Ets tu qui ets esnob, fill meu, si menysprees a la lleugera un home que compleix la seva obligació i et negues a donar la mà a una persona honrada perquè porta guants de llana.
Sobre els esnobs universitaris
(Pàg. 99)
Teniu una opinió molt mal formada de la situació actual de la literatura i dels literats si us penseu que cap de nosaltres vacil·laria gens a enfonsar un punyal al seu company de ploma si amb aquesta mort feia un servei al país.
Però es dóna el cas que en el gremi literari no hi ha esnobs.
Sobre els esnobs literats
(Pàg. 116)
Poseu que fingiu ser més ric i més senyor del que sou; doncs bé, ja sou un esnob amfitrió. I ai com tremolo de pensar en quants llegiran això!
Algú que rep convidats d’aquesta manera –i que pocs no ho fan així, per desgràcia!- és com un home que manllevaria la levita del veí per tal de fer-se veure, o com una dona que s’exhibeix amb els brillants de la veïna, és un poca-solta, en definitiva, i se l’ha d’incloure entre els esnobs.
Els esnobs comensals
(Pàg. 117)
La mesquinesa és esnobisme. L’ostentació és esnobisme. Un excés de prodigalitat és esnobisme. La servilitat és esnobisme. Tot i així, reconec que hi ha persones més esnobs que les pateixen aquests defectes que acabo d’esmentar, i són les que no fan mai convits tot poder-ne fer.
Els esnobs comensals
(Pàg. 136)
Quan va a l’església diu que la celebració litúrgica és supersticiosa i envilidora, com si el seu culte fos l’únic acceptable. Va a les pinacoteques, però és més ignorant en art que un enllustra botes francès. L'art i la naturalesa li passen pel davant sense deixar-lo ullprès. Res no l’emociona, excepte quan es troba amb un magnat; aleshores l’esnob britànic perd la seva altivesa i la seva suficiència inflexibles i es torna humil com un lacai i dúctil com un arlequí.
Més consideracions sobre els esnobs viatgers
(Pàg. 190)
(...) totes aquestes pàgines contenen una moral només pel fet de posar a la vista l’estupidesa de ser un esnob.
Una visita a uns esnobs del camp
(Pàg. 196)
El fet és que l’esnobisme ha envaït tant l’òpera bufa de la vida privada com la gran farsa de la vida pública, i les ha embrutit totes dues amb la mateixa moral.
Miscel·lània esnob
(Pàg. 201)
L’esnobisme està en guerra constant amb la bona fe, la innocència i la bonhomia. La gent no gosa ser feliç per por dels esnobs. Els esperits bondadosos acaben eixarreint-se i morint. Els gentils joves de cor generós es converteixen en vells concos inflats i botits que acaben fent un pet o caient en rodó. Les noies sensibles es panseixen i es decandeixen i moren soles. I és que l’esnobisme ens priva a tots del dret a la felicitat i l’estimació amb què la naturalesa ens ha dotat.
Els esnobs i el matrimoni
(Pàg. 267)
Ens hem passat tot un any junts, fent córrer la llengua i criticant el gènere humà; i em sembla que, ni que visquéssim cent anys, no se’ns acabaria el material per continuar conversant sobre el tema inesgotable de l’esnobisme.
Unes observacions finals sobre els esnobs
(Pàg. 269)
El terme esnob ha ocupat un lloc en el nostre vocabulari quotidià. Potser no el sabem definir; no sabem dir ben bé què és, de la mateixa manera que no sabem definir del tot l’enginy, l’humor o la poca-solta; però sabem què és.
Unes observacions finals sobre els esnobs
(Pàg. 269)
(...) miri fixament al mirall i digui “esnob”. Si fa aquesta senzilla provatura, estic convençut que somriurà i reconeixerà que el mot s’avé perfectament amb els seus llavis; una paraula breu i rotunda, formada tota ella de lletres harmonioses, amb un xiuxiueig al començament per fer-la més picant.
Unes observacions finals sobre els esnobs
(Pàg. 270)
(...) em fa por que tota la societat anglesa està maleïda per aquesta mena d’idolatria, i que tots, des dels més plebeu fins al més noble, no parem d’ajupir-nos i humiliar-nos i arrossegar-nos per una banda, i de tiranitzar i menysprear per l’altra.
Unes observacions finals sobre els esnobs
(Pàg. 270)
Estic fins el capdamunt d’aquesta diabòlica invenció de l’alta societat que ofega la noblesa natural i l’amistat sincera. Tot sigui per la dignitat! Tot sigui pel rang i la precedència del dimoni! La jerarquia dels rangs i els títols és una mentida i s’hauria de tirar al foc. Discutir de qüestions de rang i precedència era cosa dels mestres de cerimònies de l’antigor. Tant de bo aparegués algun gran mariscal que instaurés la igualtat en la societat amb una vara que abolís tots els ceptres. Si això que dic no és així, si el món no va per aquí, si el culte a la noblesa hereditària no és una ximpleria i un mer servilisme, que tornin els Stuart i clavin les orelles de la llibertat de premsa al costell de la vergonya.
Unes observacions finals sobre els esnobs
(Pàg. 273)
Una societat que dóna preeminència a la cortesia i menysprea les arts i les lletres, jo la tinc per una societat esnob. Aquell qui té en menys el veí, és un esnob; aquell qui oblida els amics per anar servilment al darrere de persones de rang més elevat, és un esnob; aquell qui s’avergonyeix de la seva pobresa i del seu cognom, és un esnob; com ho és aquell qui s’ufana de la seva progènie o s’enorgulleix de la seva riquesa.
Unes observacions finals sobre els esnobs
::: Què en penso...
El llibre dels snobs recull els articles que William Thackeray va publicar setmanalment sota pseudònim a la revista Punch. En ells l’autor esmerçava una crítica -fina uns cops, gruixuda d’altres- sobre l’impostura a la societat victoriana.
La lectura m’ha semblat interessant d’entrada i hilarant per moments però poc a poc diferents aspectes m’han acabat traient de la lectura. A saber, el format, la reiteració i les referències emprades.
Així, si bé la lectura setmanal dels articles podia resultar interessant en el context de la revista el seu compendi en format llibre no funciona tant bé. Segurament l’elevada reiteració d’arguments i tesis per part de l’autor es motiu causant.
D’altra banda, l’estil és clar i de lectura lleugera, però la comprensió és dificultosa degut a la distància a la realitat del moment i els personatges retratats. Així la quotidianitat d’aquella època queda lluny del lector català qui, malauradament, no pot caçar els matisos de la ploma desvergonyida de l’autor.
Malgrat això s’ha de reconèixer que hi ha moments molt interessant, a mig camí entre el cant a la modernitat, la diatriba social exacerbada i l’anècdota costumista. Tot plegat una congregació d’escenes i semblances fetes amb un punt d’ironia i de mala llet.
En general la lectura d’El llibre dels snobs es pot fer amb clau contemporània –hi ha un cert tipus d’snobs que no han canviat amb el temps- (i aquesta és la part interessant del llibre) però hi ha certs passatges que no aguanten el pas dels anys i es llegeixen d’esma.
Virus que es propaga a passes de gegant, l’esnobisme, dissimulat sovint sota la capa de la ignorància, afecta una bona part de la població. «Una societat que dóna preeminència a la cortesia i menysprea les arts i les lletres, jo la tinc per una societat esnob», diu l’autor. I és que hi ha esnobs entre la reialesa i l’aristocràcia, n’hi ha a les ciutats i als pobles, n’hi ha a l’exèrcit i a la cúria, i tots ells, sense excepció, bé que no solen ser conscients de la seva xacra, fan mans i mànigues per surar en el gran món. En aquest llibre singular i ben vigent, Thackeray ens ofereix, amb ploma hàbil, una radiografia implacable de la societat occidental.
::: Com comença...
Tots hem tingut ocasió de llegir l’afirmació (l’autenticitat de la qual deixo del tot oberta al dubte perquè no acabo de veure els fonaments en què se sosté), l’afirmació, deia, segons la qual, quan els esdeveniments i les necessitats del món reclamen l’aparició d’una persona concreta, aquesta persona apareix.
::: Moments...
(Pàg. 10)
Fa temps que alimento el convenciment que tinc una obra per fer; una Obra, més aviat, amb inicial majúscula; una missió per complir; un abisme al qual, com Curci, m’haig de llançar armat i a cavall; una gran plaga social que haig de descobrir per posar-hi remei.
Comentari introductori
(Pàg. 22)
Aquell qui admira amb mesquinesa coses mesquines és un esnob. Potser aquesta és una bona definició de la seva complexió moral.
Els esnobs de la reialesa
(Pàg. 29)
Ben mirat, tal com està la societat, és impossible no ser esnob alguna vegada.
La influència de l’aristocràcia sobre els esnobs
(Pàg. 39)
Segurament cap britànic pot evitar ser poc o molt esnob; i segurament hi guanyaríem molt si la gent se’n convencés. Esperem que, tal com jo he assenyalat la malaltia, algun savi en descobreixi el remei.
Allò que els esnobs admiren
(Pàg. 61)
(...) els diners dels esnobs de la City han de passar almenys per una generació i transformar-se en propietats, boscos, castells i cases a ciutat per ser considerats moneda corrent de l’aristocràcia.
Els esnobs de la City
(Pàg. 82)
No és per menyspreu a l’aristocràcia del meu país, que respecto i honoro (...) ni tampoc per menyspreu a les persones que hi pertanyem però desitjaria que aquests títols no s’haguessin creat mai. Mort el gos, morta la ràbia; l’alta societat seria molt més honrada, i el clergat (que és del que ara parlem) seria molt mes dispost si aquestes temptacions de rang i aquests constants esquers mundans que el esgarrien no existissin.
Sobre els esnobs eclesiàstics i l’esnobisme
(Pàg. 96)
Ni la veta dels pantalons fa que siguis més senyor ni portar borseguins fa que ho siguis menys, per molt rústecs que siguin. Ets tu qui ets esnob, fill meu, si menysprees a la lleugera un home que compleix la seva obligació i et negues a donar la mà a una persona honrada perquè porta guants de llana.
Sobre els esnobs universitaris
(Pàg. 99)
Teniu una opinió molt mal formada de la situació actual de la literatura i dels literats si us penseu que cap de nosaltres vacil·laria gens a enfonsar un punyal al seu company de ploma si amb aquesta mort feia un servei al país.
Però es dóna el cas que en el gremi literari no hi ha esnobs.
Sobre els esnobs literats
(Pàg. 116)
Poseu que fingiu ser més ric i més senyor del que sou; doncs bé, ja sou un esnob amfitrió. I ai com tremolo de pensar en quants llegiran això!
Algú que rep convidats d’aquesta manera –i que pocs no ho fan així, per desgràcia!- és com un home que manllevaria la levita del veí per tal de fer-se veure, o com una dona que s’exhibeix amb els brillants de la veïna, és un poca-solta, en definitiva, i se l’ha d’incloure entre els esnobs.
Els esnobs comensals
(Pàg. 117)
La mesquinesa és esnobisme. L’ostentació és esnobisme. Un excés de prodigalitat és esnobisme. La servilitat és esnobisme. Tot i així, reconec que hi ha persones més esnobs que les pateixen aquests defectes que acabo d’esmentar, i són les que no fan mai convits tot poder-ne fer.
Els esnobs comensals
(Pàg. 136)
Quan va a l’església diu que la celebració litúrgica és supersticiosa i envilidora, com si el seu culte fos l’únic acceptable. Va a les pinacoteques, però és més ignorant en art que un enllustra botes francès. L'art i la naturalesa li passen pel davant sense deixar-lo ullprès. Res no l’emociona, excepte quan es troba amb un magnat; aleshores l’esnob britànic perd la seva altivesa i la seva suficiència inflexibles i es torna humil com un lacai i dúctil com un arlequí.
Més consideracions sobre els esnobs viatgers
(Pàg. 190)
(...) totes aquestes pàgines contenen una moral només pel fet de posar a la vista l’estupidesa de ser un esnob.
Una visita a uns esnobs del camp
(Pàg. 196)
El fet és que l’esnobisme ha envaït tant l’òpera bufa de la vida privada com la gran farsa de la vida pública, i les ha embrutit totes dues amb la mateixa moral.
Miscel·lània esnob
(Pàg. 201)
L’esnobisme està en guerra constant amb la bona fe, la innocència i la bonhomia. La gent no gosa ser feliç per por dels esnobs. Els esperits bondadosos acaben eixarreint-se i morint. Els gentils joves de cor generós es converteixen en vells concos inflats i botits que acaben fent un pet o caient en rodó. Les noies sensibles es panseixen i es decandeixen i moren soles. I és que l’esnobisme ens priva a tots del dret a la felicitat i l’estimació amb què la naturalesa ens ha dotat.
Els esnobs i el matrimoni
(Pàg. 267)
Ens hem passat tot un any junts, fent córrer la llengua i criticant el gènere humà; i em sembla que, ni que visquéssim cent anys, no se’ns acabaria el material per continuar conversant sobre el tema inesgotable de l’esnobisme.
Unes observacions finals sobre els esnobs
(Pàg. 269)
El terme esnob ha ocupat un lloc en el nostre vocabulari quotidià. Potser no el sabem definir; no sabem dir ben bé què és, de la mateixa manera que no sabem definir del tot l’enginy, l’humor o la poca-solta; però sabem què és.
Unes observacions finals sobre els esnobs
(Pàg. 269)
(...) miri fixament al mirall i digui “esnob”. Si fa aquesta senzilla provatura, estic convençut que somriurà i reconeixerà que el mot s’avé perfectament amb els seus llavis; una paraula breu i rotunda, formada tota ella de lletres harmonioses, amb un xiuxiueig al començament per fer-la més picant.
Unes observacions finals sobre els esnobs
(Pàg. 270)
(...) em fa por que tota la societat anglesa està maleïda per aquesta mena d’idolatria, i que tots, des dels més plebeu fins al més noble, no parem d’ajupir-nos i humiliar-nos i arrossegar-nos per una banda, i de tiranitzar i menysprear per l’altra.
Unes observacions finals sobre els esnobs
(Pàg. 270)
Estic fins el capdamunt d’aquesta diabòlica invenció de l’alta societat que ofega la noblesa natural i l’amistat sincera. Tot sigui per la dignitat! Tot sigui pel rang i la precedència del dimoni! La jerarquia dels rangs i els títols és una mentida i s’hauria de tirar al foc. Discutir de qüestions de rang i precedència era cosa dels mestres de cerimònies de l’antigor. Tant de bo aparegués algun gran mariscal que instaurés la igualtat en la societat amb una vara que abolís tots els ceptres. Si això que dic no és així, si el món no va per aquí, si el culte a la noblesa hereditària no és una ximpleria i un mer servilisme, que tornin els Stuart i clavin les orelles de la llibertat de premsa al costell de la vergonya.
Unes observacions finals sobre els esnobs
(Pàg. 273)
Una societat que dóna preeminència a la cortesia i menysprea les arts i les lletres, jo la tinc per una societat esnob. Aquell qui té en menys el veí, és un esnob; aquell qui oblida els amics per anar servilment al darrere de persones de rang més elevat, és un esnob; aquell qui s’avergonyeix de la seva pobresa i del seu cognom, és un esnob; com ho és aquell qui s’ufana de la seva progènie o s’enorgulleix de la seva riquesa.
Unes observacions finals sobre els esnobs
::: Què en penso...
El llibre dels snobs recull els articles que William Thackeray va publicar setmanalment sota pseudònim a la revista Punch. En ells l’autor esmerçava una crítica -fina uns cops, gruixuda d’altres- sobre l’impostura a la societat victoriana.
La lectura m’ha semblat interessant d’entrada i hilarant per moments però poc a poc diferents aspectes m’han acabat traient de la lectura. A saber, el format, la reiteració i les referències emprades.
Així, si bé la lectura setmanal dels articles podia resultar interessant en el context de la revista el seu compendi en format llibre no funciona tant bé. Segurament l’elevada reiteració d’arguments i tesis per part de l’autor es motiu causant.
D’altra banda, l’estil és clar i de lectura lleugera, però la comprensió és dificultosa degut a la distància a la realitat del moment i els personatges retratats. Així la quotidianitat d’aquella època queda lluny del lector català qui, malauradament, no pot caçar els matisos de la ploma desvergonyida de l’autor.
Malgrat això s’ha de reconèixer que hi ha moments molt interessant, a mig camí entre el cant a la modernitat, la diatriba social exacerbada i l’anècdota costumista. Tot plegat una congregació d’escenes i semblances fetes amb un punt d’ironia i de mala llet.
En general la lectura d’El llibre dels snobs es pot fer amb clau contemporània –hi ha un cert tipus d’snobs que no han canviat amb el temps- (i aquesta és la part interessant del llibre) però hi ha certs passatges que no aguanten el pas dels anys i es llegeixen d’esma.
::: Enllaços:
William Thackeray, semblança de l'autor, context i concepte.
::: Llegeix-lo:
Anglès (html)
Anglès (facsímil. Londres, 1848. Bradbury and Evans)
Francès (facsímil. París, 1867: L. Hachette)
William Thackeray, semblança de l'autor, context i concepte.
::: Llegeix-lo:
Anglès (html)
Anglès (facsímil. Londres, 1848. Bradbury and Evans)
Francès (facsímil. París, 1867: L. Hachette)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada