Això sembla el paradís! - John Cheever

 

"(...) Després del descobriment de l’amor, de la importància de la cacera i de la constància del sistema solar, hi havia l’olor del menjar fregit."

Cheever, John. Això sembla el paradís!
Barcelona: Viena Editorial, 2009.

Oh What a Paradise It Seems. Traducció de Jordi Martín.
Col·lecció El cercle de Viena, 13

::: Què en diu la contraportada...
El relat de la sorprenent batalla que lliura el protagonista per recuperar un paradís perdut de la seva joventut, esdevé en aquesta novel·la una lúcida metàfora sobre la condició humana. I és que, des de la mirada càustica i alhora tendra de l’autor, l’ésser humà és una espècie capaç d’aconseguir el millor sense proposar-s’ho, o fins i tot com a conseqüència d’un pla que s’encaminava en una direcció ben diferent... Un magnífic colofó a una de les carreres literàries més brillants del segle XX.

::: Com comença...
Aquesta història s’ha de llegir al llit, una nit de pluja en una casa vella. Els gossos dormen i els cavalls, en Dombey i en Trey, se senten a l’altra banda del camí de terra, a la quadra que hi ha després de l’hort. La pluja és suau i necessària, però no desesperadament necessària.

::: Moments...
(Pàg. 20)
Sears pensava que el fet que aquell rostre li resultés una experiència tan poderosa potser obeïa a una certa nostàlgia. També podia ser que s’estava fent vell i tenia por que se li acabés l’amor.

(Pàg. 38)
Em fa moltíssima mandra haver de descriure la casa a la qual tornava i el grau de ruqueria del programa concurs que miraven a la televisió la seva dona i les dues filles.

(Pàg. 50)
Semblava com si la major part del que sabia de l’amor li hagués estat revelada mentre sentia la música de la pluja. Els ruixats lleugers, les pluges fortes, els aiguats torrencials, fins i tot les inundacions, en el seu record semblaven lligats al fet d’estimar, tot i que això no li va passar pel cap aquell vespre mentre es banyava, amb molta cura, i es vestia. La importància de la pluja és agrícola, i potser a copiositat hi tenia alguna relació, ja que la plenitud és un aspecte de l’amor. La foscor és, fins a un cert punt, pròpia de la pluja, i també, fins a un cert punt, pròpia de l’amor. En una infinitat de llits havia donat les gràcies mentre sentia la pluja (...).

(Pàg. 58)
(...) per construir un paradigma útil per a l’amor hi ha diverses necessitats orgàniques que no sembla que aportin res al plaer que ens donem els uns als altres.

(Pàg. 87)
- (...) Té amics, vostè? –va preguntar el doctor Palmer.
- En tinc moltíssims.
- Aquesta és la clàssica resposta del neuròtic, que es construeix una cuirassa d’amistat i popularitat per amagar la seva solitud clínica. Si és veritat que té tants amics, me’n podria enviar uns quants a la consulta. Les intrigues d’aquesta professió són absolutament indescriptibles. Si no fos així no li demanaria ajuda. M’agradaria veure’l demà a la mateixa hora.

(Pàg. 90)
Tenir una dona atractiva asseguda als genolls mentre el vel de la fosca queia de les ales de la nit sí que era una bona manera d’acabar el dia.

(Pàg. 95)
Després del descobriment de l’amor, de la importància de la cacera i de la constància del sistema solar, hi havia l’olor del menjar fregit.

(Pàg. 102)
(...) Totes les autopistes que hi convergien i els espetecs de motor del trànsit, cada cop més intensos, van fer que es demanés –sense solta ni volta, n’era ben conscient- si la vida moderna, amb la importància que es dóna a les autopistes, no devia haver robat als homes i les dones una mena de bellesa intrínseca que el món posseïa.

(Pàg. 105)
La minva progressiva de responsabilitats de la nostra societat –els seus deliris, la seva dependència de l’acceleració, la seva naturalesa parasitària- el preocupaven profundament.

(Pàg. 106)
Al seu pis no l’esperava res ni ningú. No hi havia cap dona, cap home, cap gos ni cap gat, molt probablement la cinta del contestador automàtic seria buida, i el barri on vivia s’havia convertit en un lloc de pas tan anònim que no hi havia ni cambrers ni botiguers que poguessin saludar-lo.

(Pàg. 131)
Per què la Betsy s’entestava a continuar aquell projecte quan a la seva vida hi havia tantes satisfaccions? És un misteri. El seu amor per en Henry i pels nens era gairebé absolut, semblava capaç de transcendir feliçment la mort, encara que darrere d’això hi havia una certa malenconia o una certa passió no corresposta. Era una dona d’aquelles que senten nostàlgia per un destí, per una crida, i aquesta nostàlgia perduraria més enllà de qualsevol mena de sacietat. Semblava incurable. L’endemà va comprar i enverinar un altre pot de salsa (...).

::: Què en penso...
L’egoisme, la soledat, el menyspreu pel bé comú, el consumisme, l’ànsia dels diners, la manca d’escrúpols i tal vegada el compromís, el record i la maduresa com a contrapart, són alguns dels elements que John Cheever posa sota la lupa a Això sembla el paradís!

Malgrat aquest plantejament temàtic, a priori interessant i provocador a la vegada, la lectura d'Això sembla el paradís! m’ha semblat anodina i poc versemblant. Ni la trama ni els conflictes que planteja m’han causat cap interès ni m’han provocat cap reacció. Els he trobat llunyans, rebuscats i excessius.

La proposta pòstuma de Cheever em fa l’efecte més un conjunt de contes relligats entre ells que es van alternant i barrejant –amb uns girs argumentals difícils de pair- que no pas una novel·la ben estructurada. Segurament per això el final proposat és tant planer, sobtat i ensopit.

El que sí que m’ha agradat és com John Cheever burxa la conciència a partir dels seus personatges i les situacions als que exposa. Amb això però, no n’hi ha prou per reivindicar aquesta novel·la. Així, Això sembla el paradís! no em deixa cap impressió, que és el pitjor que li pot passar a una novel·la.

:::  Altres n'han dit...
Marina Porras, Diari de Girona (Matias C.), Un libro al día (Koldo CF), De Conatus, El baile de las palabras, Librario íntimo, Página 12, Kirkus Reviews, Oblique, Mangialibri (C. Vissano), Paperblog (M.Linm).

::: Enllaços:
John Cheever, autor lluminós, els temes recurrents en la seva obra.