Els feliços anys del càstig - Fleur Jaeggy

"(...) Amb l’educació s’aprèn a donar les gràcies amb un somriure. Un somriu maleït."












Jaeggy, Fleur. Els feliços anys del càstig.
Barcelona: Editorial Les Hores, 2020

I beati anni del castigo. Traducció d’Anna Casassas


::: Què en diu la contraportada...
Al Bausler Institut, un internat femení situada al cantó més retrògrad de Suïssa, l’Appenzell, s’hi respira una densa atmosfera de captiveri i sensualitat inconfessada.

En aquests paratges pels quals passejava l’escriptor Robert Walser, i on es va suïcidar va patir un atac de cor després d’estar-se trenta anys en un manicomi, s’hi desenvolupa la infància i l’adolescència de la protagonista pocs anys després de la Segona Guerra Mundial, que recorda aquelles etapes de la seva vida des de la maduresa.

En aquest col·legi imaginari que es manté, transfigurat, en la memòria, la narradora es veurà atreta irremeiablement per la Fréderique, la “nova”: bonica, severa, perfecta, una figura enigmàtica que sembla saber-ho tot de la vida, i que li deixa entreveure una cosa a la vegada serena i terrible.

::: Com comença...
A catorze anys era interna en un col·legi de l’Appenzell. Llocs per on Robert Walser havia fet moltes passejades quan era al manicomi, a Herisau, no gaire lluny del nostre institut.

:::  Moments...
(Pàg. 10)
Em menjava una poma i caminava. Buscava la solitud i potser l’absolut. Però envejava el món.

(Pàg. 15)
(...) em pensava que per aconseguir una cosa calia anar de dret a l’objectiu, mentre que tan sols les distraccions, la vaguetat, la distància ens acosten a la diana, és la diana que ens encerta.

(Pàg. 21)
Sona la campaneta. Ens llevem. Torna a sonar la campaneta, dormim. Ens retirem a les nostres habitacions, hem vist passar la vida per les finestres, pels llibres, per l’alternança d’estacions, per les passejades. Sempre per un reflex, un reflex que sembla congelat als ampits. I de vegades potser veiem una figura alta i marmòria que es retalla davant dels nostres ulls: és la Frédérique, que ha passat per la nostra vida, i potser voldríem tornar enrere però ja no necessitem res més. Ens hem imaginat el món. Què més es pot imaginar, si no la pròpia mort? Un toc de campaneta i s’ha acabat tot.

(Pàg. 30)
A tothom li ha passat de comprar un llibre vell i trobar-hi pètals que, només de tocar-los, es converteixen en pols. Pètals malalts. Flors de fossa.

(Pàg. 31)
(...) no aconsegueixo trobar el seu nom al caseller del meu cap; noies perdudes per la memòria. Qui era? Era ben bé ningú, per a mi, i tanmateix en tinc presents la fisonomia i el cos. Potser els qui no hem considerat, per un estrany joc maligne, ressorgeixen. Les seves faccions queden encara més gravades que les dels qui hem considerat. La nostra ment és una sèrie de cel·les. Els nostres ningús són presents a la crida, criatures àvides, de vegades es drecen com voltors sobre les fesomies dels qui vam estimar. Una multitud de cares pobla les cel·les, rica pastura.

(Pàg. 36)
Als internats, si més no en els que vaig estar jo, s’allargava, quasi fins a la demència, una infantesa senil.

(Pàg. 37)
Amb l’educació s’aprèn a donar les gràcies amb un somriure. Un somriu maleït.

(Pàg. 42)
(...) sabia que al fons hi havia un llapis i una llibreta. Un carta, la resta d’un record, un mocador, una clau. L’armariet, l’estimat petit dipòsit de cadàvers dels nostres pensaments. Amb un número. Les cosetes que consideràvem importants, que també podíem no tancar amb clau. Tot és facultatiu. La direcció ens donava l’oportunitat de fer servir la clau. Era un símbol. Un símbol formava part de la quota elevada. Però no s’insistia en els símbols, que són gratuïts. No vaig fer servir mai la clau. No pas perquè menyspreï el símbol: de la mateixa manera que no tenia passat, no tenia secrets. La Frédérique veu que el meu armariet està buit, obert. No posseeixo res.

(Pàg. 71)
És possible sentir-se desemparat en un idil·li? Una aura de catàstrofe va cobrir el paisatge. El que no té remei em queia al damunt un dels dies més bonics i nets de l’any. Havia perdut la Frédérique.

(Pàg. 78)
Sabia que la Frédérique no m’escriuria. Però perseverava en el plaer d’anar fins al fons de la tristesa, com d’un despit. El plaer del disgust. No m’era nou. L’apreciava des que tenia vuit anys, d’interna al primer col·legi, religiós. I potser van ser els anys més bonics, pensava. Els anys del càstig. Hi ha com una exaltació, lleugera però constant, en els anys del càstig, en els feliços anys del càstig.

(Pàg. 82)
En la joventut hi nia el retrat de la vellesa, i en l’alegria la prostració, com en alguns nadons, en els quals sembla que es pot reconèixer el vell que acaba de deixar la vida.

(Pàg. 87)
De rancor sembla que els educadors en tenen, un rancor a flor de pell i en el to de la veu, un rancor, gosarem dir, quasi per la humanitat en general. I potser, gràcies a aquest rancor, els educadors són, al capdavall, bons educadors.

::: Què en penso...
Els feliços anys del càstig és una novel·la breu de la Fleur Jaeggy que proposa una lectura més d’atmosfera i sentiment que no pas de trama i acció. De fet l’argument bàsicament és el punt de partida per apuntalar tot l’aparell reflexiu que composa la novel·la.

L’autora suïssa proposa una història en primera persona –molt remotament biogràfica- sobre els records d’una adolescent (la veu narradora) en un internat. A partir d’aquí l’autora té via lliure per dissertar sobre el sentit de la vida, de la soledat, de l’amor i de la mort. I la molt múrria ho fa sense pietat.

Tingueu en compte doncs que Els feliços anys del càstig és sobretot una lectura de fort component psicològic. Contraposa records d’infantesa –innocents- amb les sensacions contradictòries i les tensions que caracteritzen l’arribada a l’edat adulta. Des d’aquest punt de vista pot considerar-se com una bildungsroman.

Més enllà d’etiquetes literàries, penso que Els feliços anys del càstig és un exercici literari reflexiu que judica sobre el desengany, sobre la desesperança i sobre l’enamorament, entès aquest no des d'un punt e vista carnal, sinó tant sols platònic; més proper a l’admiració i la projecció que no pas a lascivitat.

Fleur Jaeggy usa una prosa esvelta, àgil, de frase curta -a vegades limitada a dos o tres substantius, sense verb ni sintagmes-. Les descripcions -coents, tallants, tremendes- fan mal, però a la vegada són exhaustives i acompleixen el seu objectiu funcional. El ritme? volgudament reposat, reflexiu, lent, amb un punt de metzina.

Ritme i estil vesteixen el dramatisme latent que regeix el relat. Transmeten amb molta solvència l’atmosfera emocional complexa on es mou la protagonista. El desesper, la foscor, el recel, però sobretot la nostàlgia adoben la narrativa i atorguen el to precís, marca de la casa de la Jaeggy.

A destacar també la flexibilitat de l’autora suïssa en l’estil. Ni ortografia ni sintaxi són motiu suficient per fer dubtar la seva ploma. Al contrari, Jaeggy alterna escenes, moments i argumentacions de tota mena amb mínims recursos gramaticals i amb una disposició formal que aconsegueix fer néixer cert deix poètic del buit fosc i desesperançador. 

A la segona part del relat, la conclusiva, on la narradora adopta una visió madura, més experta en la vida (segurament també més aclaparada per aquesta), el relat pren un component més eteri, proper al miratge o potser als records ficticis o mal fixats, reivindicats per George Perec.

En definitiva, la novel·la reflexiona sobre els elements -bons i dolents- que participen en la formació del caràcter propi i l’edificació de la guia moral que haurà de guiar la nostra vida adulta. A la vegada investiga sobre les cendres de la nostra existència, la pols que queda al camí de la vida un cop hi transitem i que poques vegades ens deturem per apreciar.

Salvant les distàncies de forma i fons, aquesta novel·la m'evoca el Sebastian i el Charles de Retorn a Brideshead (de l’Evelyn Waugh). Potser perquè totes dues novel·les comparteixen una mirada al passat: als feliços anys del càstig, una i a la Arcàdia eterna, l'altra.

Lectura recomanadíssima perquè amb la Fleur Jaeggy fins i tot la desafecció arriba a emocionar.

::: Altres n'han dit...
Caderno da crítica, Novenoites, La lectora omnivora, lo que leo lo cuento, koratai, Libros en estereo, mortal y rosa, El placer de la Lectura (P.Rodríguez), Llegim (M.Espasa), La veu dels llibres (J. Benesiu), Núvol (G. E. Mur), Roughghost, complete review, Luce (is reading), Italia libri, Il collezionista di letture, Wodka. 

::: Enllaços:
Fleur Jaeggy, silencis i buidors, decadentisme?, temes, intencions i missatges, dualitat d'opinions, adjectivant la seva prosa. un món buit, la connexió Walser, en definitiva...weltschmerz.

::: Llegeix-lo:

Anglès (multiformat)