W o el record de la infantesa - Georges Perec

"Aquest plaer mai no s’ha estroncat; llegeixo poc, però rellegeixo sense parar (...)."

Perec, Georges. W o el record de la infantesa.
Barcelona: L’Avenç, 2011

W ou le souvenir d’enfance. Traducció de Margarida Casacuberta.
Col.lecció Literatures, 6





::: Què en diu l’editorial...
A W o el record de la infantesa s’alternen dos relats paral·lels: la descripció angoixant d’un món remot i imaginat i els records d’una infantesa viscuda durant la Segona Guerra Mundial. De l’encreuament de totes dues històries, n’emergeix lentament l’horror de la història col·lectiva d’Europa.
El primer text pertany enterament a la imaginació: és la reconstrucció, arbitrària però minuciosa, d’una fantasia infantil que evoca una societat a l’illa de W, a la Terra de Foc, centrada en la competició esportiva d’acord amb unes normes olímpiques extremes.
L’altre text és una autobiografia: la vida d’un nen durant la guerra, una història feta de records i de fragments dispersos, d’absències, d’oblits, de dubtes, de supòsits, d’anècdotes escasses.

::: Com comença...
He dubtat durant molt de temps abans d’emprendre el relat del meu viatge a W. M’hi decideixo avui empès per una necessitat imperiosa, persuadit que els esdeveniments dels quals he estat testimoni han de ser revelats i trets a la llum.

::: Moments...
(Pàg. 17)
(...) la infantesa no és nostàlgia ni terror, ni paradís perdut, ni toisó d’or, sinó, potser, horitzó, punt de partida, coordenades a partir de les quals els eixos de la meva vida podran trobar el seu sentit.

(Pàg. 46)
No sé si tinc res a dir, sé que no dic res; no sé si el que tindria a dir no ha estat dit perquè és indicible (l’indicible no queda pas arrupit dins l’escriptura, és allò que l’ha disparada molt abans); sé que el que dic és blanc, és neutre, és senyal d’una vegada per totes d’un anorreament d’una vegada per totes.

(Pàg. 111)
(...) potser és un esdeveniment del tot inventat i tanmateix en conservo el record amb una nitidesa absoluta, no pas de l’escena sencera, sinó del sentiment d’incredulitat, d’hostilitat i de desconfiança que vaig sentir aleshores (...).

(Pàg. 141)
HI va haver l’Alliberament; no n ‘he conservat cap imatge, ni de les peripècies, ni tan sols de les manifestacions d’entusiasme que el van acompanyar i el van seguir i en les quals és més que probable que jo participés.

(Pàg. 145)
No se li ha inculcat el gust per l’Esport, no se l’ha persuadit d ela necessitat de l’esforç, no se l’ha sotmès a les dures lleis de la competició. És un infant enmig dels infants. Ningú no l’ha nodrit del desig de depassar, de sobrepassar, els altres; les seves necessitats espontànies han estat ateses, ningú no s’ha alçat contra ell, ningú no ha alçat contra ell el mur del seu ordre, de la seva lògica, de la seva Llei.

(Pàg. 148)
(...) Com explicar que allò que descobreix no és una cosa espantosa, no és un malson, no és una cosa de la qual es despertarà bruscament, una cosa que podrà foragitar del seu esperit; com explicar que allò és la vida, la vida real, que allò és el que tindrà cada dia, que allò és el que hi ha i res més, que és inútil creure que hi ha alguna altra cosa, fer veure que es creu en alguna altra cosa, que ni tan sols no val la pena intentar dissimular-ho, mirar de disfressar-ho, que tampoc no val la pena fer veure que es creu en alguna cosa que hi hauria darrere d’allò, o dessota, o al damunt. Hi ha allò i prou. Hi ha les competicions de cada dia, les Victòries o les derrotes. Cal batre’s per viure. No hi ha cap altra opció. No existeix cap alternativa. NO és possible tapar-se els ulls, no és possible negar-ho. No hi ha ni recurs, ni pietat, ni salvació a esperar per part de ningú. Tampoc no es pot esperar que le temps ho arreglarà. HI ha allò, hi ha el que ha vist, i de vegades serà menys terrible que el que ha vist, i de vegades serà molt més terrible que el que ha vist. Però sigui on sigui que giri els ulls, és allò el que veurà i res més, i només allò serà veritat.

(Pàg. 152) 
(...) les paraules eren al seu lloc, els llibres explicaven històries; podies seguir; podies rellegir, i, tot rellegint, retrobar, magnificada per la certesa que tenies de retrobar-les, la impressió que n’havies rebut primer de tot. Aquest plaer mai no s’ha estroncat; llegeixo poc, però rellegeixo sense parar, Flaubert i Jules Verne, Roussel i Kafka, Leiris i Queneau; rellegeixo els llibres que estimo i estimo els llibres que rellegeixo, i cada vegada amb la mateixa fruïció, tant si en rellegeixo vint pàgines, tres capítols o el llibre sencer; la fruïció d’una complicitat, d’una connivència, o encara més, d’un parentiu finalment retrobat.

(Pàg. 157)
(...) un xic a imatge del que es practica regularment en els col·legis i en els regiments, s’hagi pogut convertir, a W, en la base d’una organització vertical complexa, d’un sistema jeràrquic que engloba tots els Esportistes d’una vila en una xarxa de relacions en cascada el funcionament de la qual constitueix tota la vida social de la vila.

(Pàg. 165)
(...) cal que els Homes es llevin i que es posin en fila. Cal que surtin dels barracons –Raus! Raus!- cal que es posin a córrer –Schnell! Schnell!- cal que entrin a l’Estadi en un ordre impecable.

(Pàg. 169)
L’Atleta W no té gaire poder sobre la seva pròpia vida. No té res a esperar del pas del temps. Ni l’alternança dels dies ni de les nits, ni el ritme de les estacions no li seran de cap auxili. Patirà amb el mateix rigor la boira d’una nit d’hivern, les pluges glacials de la primavera, la calor tòrrida de les tardes d’estiu. Sens dubte pot esperar la Victòria que millori la seva sort: però la Victòria és tan estranya, i tan sovint derisòria! La vida de l’Atleta W no és més que un esforç acarnissat, incessant, la persecució extenuant i vana d’aquell instant il·lusori en què el triomf li podrà portar repòs. Quants centenar, quants milers d’hores aclaparadores per un segon de serenitat, un segon de calma? Quantes setmanes, quants mesos d’esgotament per una hora de descans?

(Pàg. 171)
Cal veure’ls, aquells Atletes que, amb els seus vestits ratllats, s’assemblen a les caricatures dels uniformes esportius de 1900, com es llancen amb els colzes contra el cos a un esprint grotesc. Cal veure aquells llançadors de pesos que són bales de canó, aquells saltadors amb les clavilles travades, aquells saltadors de longitud que cauen feixugament dins d’una fossa plena de fems. Cal veure aquells lluitadors coberts de quitrà i de plomes, cal veure aquells corredors de fons saltironejant a peu coix o de quatre grapes, cal veure aquells supervivents de la marató, rancallosos, embalbits, trotejant entre dues files serrades de Jutges de banda armats amb vergues i garrots, cal veure’ls,, aquells Atletes esquelètics, amb el rostre terrós, amb l’espinada sempre corbada, aquells cranis calbs i lluents, aquells ulls plens de pànic, aquelles ferides purulentes, totes aquelles marques indelebles d’una humiliació sense fi, d’un terror sense fons, totes aquelles proves administrades cada hora, cada dia, cada segon, d’una anihilació conscient, organitzada, jerarquitzada, cal veure funcionar aquella màquina enorme cada engranatge de la qual contribueix, amb una eficàcia implacable, a l’anorreament sistemàtic dels homes, per no trobar ja sorprenent la mediocritat de les marques enregistrades (...)

::: Què en penso...
A W o el record de la infantesa George Perec ens proposa una lectura a dos nivells. Dos fils narratius diferenciats que obliguen al lector a reflexionar sobre la memòria però també sobre la barbàrie.

La memòria impossible, la memòria perduda d’un nen orfe que per omplir el buit del record crea un passat a mig camí entre la realitat i la ficció. I entre les realitats viscudes en destaca la barbàrie del nazisme i la seva doctrina d'extermini ideològic, cultural o racial. 

Així, W o el record de la infantesa conté diferents narracions: una novel·la d’acció i intriga, un text acadèmic sobre una societat que va de la utopia olímpica a la distòpia totalitarista i finalment l’esboç d’una autobiografia a mig camí de la realitat i de la recreació.

Però la novel·la (no sé si és prudent dir-li així) també és una investigació sobre l’escriptura i el sentit de les paraules. I és que tot plegat s’estructura al voltant de l’autoreflexió que fa l’autor sobre ell mateix i el món que l’envolta.

Tot plegat respon al plantejament lúdic que defineix l’obra de Perec. Els jocs de paraules, de símbols, el detallisme, els números i les seves combinacions, la creació d’un record, la reinterpretació d’aquest record,...

El lector es troba amb un inici interessant i suggeridor, gairebé una novel·la d’intriga i aventures que, per cert, fa força patxoca. Aquesta s’alterna amb escrits de tipus autobiogràfics de l’autor. Tot d’una aquesta intriga desapareix (sense rastre, sense avís, sense pietat) i apareix una descripció extensa, de caràcter antropològic, sobre el funcionament d’una societat que corromp la utopia olímpica tot transformant-la en un manicomi cruel.

Els textos d'aquesta part descriptiva també s'alternen amb breus esqueixos autobiogràfics. Encara que si bé d’entrada lleugers i amens, aquesta descripció academicista poc a poc es transforma en una lectura densa, repetitiva, pesada fins i tot. Una lectura angoixant. .

I aquesta és la clau per, a mida que la lectura avança cap al final, donar un sentit clar i poderós al llibre que no és altra que la denúncia pública de l’holocaust. Sense ni tant sols anomenar-lo, sense fer-ne una referència directe. No cal, ens ho deixat clar en la llarga metàfora que ha creat ad hoc.

W o el record de la infantesa segurament és el més personal dels llibres de Geoorge Perec però a parer meu, també és un dels més complicats. M’ha costat acabar-lo.

::: Altres n'han dit...
Palabras de humo, El último fragmento, Culturamas (J.M. López-Astillero), Pasión de la lectura, Lelitteraire.

::: Enllaços:
Georges Perec, la realitat, la memòria i la ficció, la màgia de Perec,el substrat psicològic a la novel·la.