Reflexos en un ull daurat - Carson McCullers

 

"(...) I, havent renunciat a la vida, de cop i volta
el capità va començar a viure."

McCullers, Carson. Reflexos en un ull daurat.
Barcelona: L’Altra Editorial, 2020 

Reflections in a Golden Eye. Traducció d'Alba Dedeu.

::: Què en diu l’editorial...
Reflexos en un ull daurat, publicada només un any després d’El cor és un caçador solitari, el celebrat debut de Carson McCullers, va confirmar en el seu moment el talent literari d’aquella jove escriptora i va escandalitzar l’opinió pública americana perquè tocava temes com l’homosexualitat i la infidelitat. Situada en una base militar al sud dels Estats Units durant els anys trenta, la novel·la narra la història del capità Penderton, un oficial turmentat per la seva sexualitat, la seva dona Leonora, frívola i coqueta, i el soldat Williams, un jove solitari i introvertit. Amb l’arribada a la base del Major Langdon, casat amb la fràgil i vulnerable Alison, les tensions esclaten en un infern asfixiant i claustrofòbic.
Reflexos en un ull daurat és un relat potentíssim i apassionant que explora la solitud dins del matrimoni, l’alienació i l’amor no correspost, i mostra, una vegada més, l’instint de Carson McCullers per detectar les emocions ocultes al cor i l’ànima de les persones.

::: Com comença...
Una base militar en temps de pau és un lloc avorrit. Hi passen coses, però són les mateixes coses que passen una vegada i una altra. La disposició general d’una base, en si mateixa, intensifica la monotonia (...).

::: Moments...
(Pàg. 25)
La Leonora Penderton no temia ni home, ni bèstia ni el dimoni; a Déu no l’havia conegut mai.

(Pàg. 46)
Sabia que hauria hagut d’aixecar-se i sortir de la sala, i separar-se definitivament del seu marit. Però últimament l’havia envaïda una sensació de desempar horrorosa. I on caram aniria?

(Pàg. 59)
L’insult que suposava que passés a casa seva mateix: era allò, el que no podia assimilar.

(Pàg. 62)
Hi ha moments en què la necessitat més vital de l’home és tenir algú a qui estimar, un punt en què concentrar les seves emocions disperses. També hi ha moments en els quals les irritacions, les decepcions i les pors de la vida, inquietes com espermatozoides, s’han d’alliberar en forma d’odi. El malaurat capità no tenia ningú a qui odiar, i feia uns quants mesos que era infeliç.

(Pàg. 87)
I, havent renunciat a la vida, de cop i volta el capità va començar a viure. El va inundar una alegria immensa i boja. Una emoció com aquella, que es presentava tan inesperadament com l’arrencada del cavall quan havia deixat d’obeir, el capità no l’havia experimentat mai. Tenia els ulls vidriosos i entreoberts, com si delirés, però tot d’una hi va veure com no hi havia vist mai abans.

(Pàg. 41)
Tenia el cap ple d’estratagemes amb els quals podria fer patir el soldat. En el fons, el capità sabia que aquell odi, tan apassionat com l’amor, l’acompanyaria durant el que li quedava de vida.

(Pàg. 99)
Era passada la mitjanit, i ella tornava a estar sola. Aquelles hores, de les dotze fins a l’alba, sempre eren espantoses.

(Pàg. 103)
L’Alison mai no era capaç de pensar en la seva filla sense experimentar una sensació d’amor i de dolor tan intensa que era com si tingués un pes insuportable sobre el pit. No era cert que el temps entumís el patiment d’una pèrdua com aquella. Ara tenia més autocontrol, però això era tot.

(Pàg. 111)
La ment és com un tapís densament teixit, en el qual els colors es destil·len a partir de les percepcions dels sentits i l’estampat provés de les giragonses de l’intel·lecte.

(Pàg. 115)
Quan el capità sabia que havia de veure el soldat, notava que li venien marejos. Durant les seves trobades breus i impersonals, patia un curiós retard en les percepcions sensorials: quan era prop del soldat, era incapaç de veure-hi o de sentir-hi adequadament, i només era quan se n’havia allunyat cavalcant i tornava a estar sol que l’escena se li desenvolupava per primer cop a la ment (...).

(Pàg. 133)
En passar, el capità sempre mirava el soldat directament a la cara i alentia el pas. Sabia que el jove no podia deixar d’adonar-se, ara, que era per ell que feia aquells passejos vespertins. Fins i tot se li va acudir preguntar-se com era que el soldat no el defugia anant-se’n a un altre lloc a aquella ora. El fet que el soldat mantingués aquell costum donava als seus contactes diaris un regust de cita secreta que excitava d’allò més el capità. Un cop havia passat de llarg el soldat, havia de reprimir l’anhel de girar-se, i mentre s’allunyava sentia que el cor se li omplia d’una tristesa punyent i nostàlgica que no podia controlar.

(Pàg. 150)
En aquest instant de vulnerabilitat, un calidoscopi de possibilitats a mig endevinar es fa visible i, quan el desastre ha quedat ben definit, es té la sensació d’haver-lo entès abans d’hora per algun mitjà sobrenatural.

::: Què en penso...
Que agosarada que va ser la McCullers! A Reflexos en un ull daurat, la seva segona novel·la, no té manies. Tot i publicar-se el 1940 ens parla -amb elegància però sense vacil·lacions- sobre promiscuïtat, hipocondria, voyeurisme, obsessió i sobretot sobre la manca de comunicació.

Carson McCullers reuneix cinc personatges en una base militar -tots ells amb fortes contradiccions i amb pulsions ocultes-. Aquest entorn -l'esperit castrense, la moralitat, l’ordre i la disciplina- a la pràctica funciona com una olla a pressió i per tant, un accelerador per fer escalar la tensió entre ells.

I no en té prou amb això, A la primera pàgina, ens avança el final de la història. A partir d’aquí, la McCullers -alliberada dels fets- s’aboca a retratar-nos els personatges a partir de les seves actuacions i  també de la seva psique, que pren una importància cabdal en l'enfoc de la novel·la.

Així, aquesta introspecció es porta a terme, a més de la veu narrativa omniscient, amb els monòlegs interiors que protagonitzen els personatges i també amb els diàlegs –electritzants, violents, ferotges, dolorosos– que mantenen entre ells.

En qualsevol dels casos, l’autora nord-americana ho planteja amb un llenguatge sobri i amb un estil precís. Llegida avui no se’ns fa rara. Tot el contrari: la seva prosa és força contemporània.

Aconsegueix moments força intensos, sobretot quan juga amb la constel·lació de tragèdies quotidianes que rodegen els personatges: l'homosexualitat reprimida, la infidelitat manifesta, la vergonya social, la culpabilitat, l’aïllament, les pulsions sexuals reprimides, l’abús...

Reflexos en un ull daurat, des d’aquest prisma, és una novel·la amb un component de crítica social evident. Exposa als personatges al tabú social, al que diran. Uns personatges vulnerables, tots ells a un pas del desastre. Tots ells, en definitiva, víctimes.

McCarson doncs, excel·leix en il·luminar la foscor, l'allò grotesc que forma part de la nostra personalitat però que evitem exposar públicament. Les ombres que complementen les nostres virtuts. Les pors i les angoixes. La gelosia i el patiment. La frustració.

Tot plegat Reflexos en un ull daurat un còctel literari de lectura àgil i punyent que malgrat anunciar-nos d’inici el seu final tràgic, manté l’interès fins a la darrera pàgina.
Que agosarada que va ser la McCullers!

::: Altres n'han dit...
Biblioarbucies, Quadern vermell, Núvol (I. Pujadas), Un libro al día (Yemila), Los libros de Julián, Kirkus Reviews, Of Books and Reading, Maremosso.

::: Enllaços:
Carson McCullers, Context i repercussions, Dos cares de la mateixa moneda: repressió i obsessió sexual, els diferents temes que toca la novel·la, els recursos literaris bàsics.

 ::: Llegeix-lo:
Anglès (multiformat)