Les planes - Gerald Murnane

 

"(...) una font de metàfores molt pràctica per a aquells que saben que els homes s’inventen els seus propis significat."

Murnane, Gerald. Les planes.
Barcelona: Editorial Minúscula, 2014

The Plains. Traducció de Marta Hernández.
Col·lecció Microclimes, 9

::: Què en diu la contraportada...
Un jove cineasta arriba a una ciutat de l’interior d’Austràlia amb l’ambició de filmar la pel·lícula definitiva sobre la regió, un territori sense límits coneguts situat a la vasta zona central del país; la pel·lícula ha de revelar l’autèntica naturalesa del paisatge de les planes. Mentre es documenta per escriure el guió va coneixent la cultura de la zona, les complexes rivalitats i teories artístiques que van dividir les planes en el passat i els costums peculiars dels propietaris de les grans cases. Després d’obtenir el favor d’un d’aquests terratinents, s’instal·la a casa seva, on una immensa biblioteca li ofereix una altra perspectiva de recerca. A mesura que avança el relat, el llibre es converteix, en paraules de l’escriptor Murray Bail, en “ un miratge de territori, record, amor i literatura”. Les planes, publicat el 1982, és un clàssic de la literatura i una de les obres més celebrades i fascinants de l’autor.

::: Com comença...
Fa vint anys, quan vaig arribar a les planes, estava a l’aguait. Buscava qualsevol cosa en el paisatge que semblés suggerir algun sentit complex més enllà de les aparences.

::: Moments...
(Pàg. 43)
(...) Qualsevol que estigués envoltat des de la infantesa per aquella quantitat de terres llises devia somiar alternativament en l’exploració de dos paisatges, un de contínuament visible però mai accessible i l’altre sempre invisible encara que el travessés un cop i un altre cada dia.

(Pàg. 60)
(...) a la nostra manera, tots som exploradors. Però explorar és molt més que identificar i descriure. La tasca d’un explorador és postular l’existència d’una terra més enllà de la terra coneguda. Si troba o no troba aquesta terra i en porta notícies no és important. Pot triar perdre-s’hi per sempre i al total de terres inexplorades afegir-n’hi una altra.

(Pàg. 63)
(...) aniré a buscar els llocs que hi ha just a l’altra banda dels horitzons pintats; els llocs que els artistes sabien que només eren capaços d’insinuar.

(Pàg. 65)
(...) tots els homes de les planes saben que han de trobar el seu lloc. L’home que es queda al seu districte natal desitja haver-hi arribat després d’una llarga travessia. I l’home que viatja comença a témer que potser no trobarà un final adequat per a la seva travessia. M’he passat la vida intentant veure casa meva com el final del viatge que no he fet.

(Pàg. 69)
(...) què era més important que la recerca de paisatges? Què distingia un home, després de tot, sinó el paisatge on finalment es trobava a si mateix?.

(Pàg. 93)
Com revisaria un home la seva conducta si algú li pogués assegurar que el valor d’una percepció, un record, una suposició, més aviat augmenta que no pas disminueix quan no es pot explicar als altres?

(Pàg. 107)
La dona podria haver considerat per tant que el principal avantatge d’haver passat tants anys entre unes planes inesperades, amb un home que continuava sense explicar-se, era que una vegada això li havia permès postular l’existència d’una dona el futur de la qual incloïa fins i tot la perspectiva improbable de la meitat d’una vida passada en unes planes inesperades amb un home que no s’arribaria a explicar mai.

(Pàg. 109)
(...) Ens trobàvem, es clar, i intercanviàvem paraules educades en altres sales a altres hores. Però quan la veia en racons apartats de la biblioteca no em sentia autoritzat a acostar-m’hi. Durant molt de temps em vaig sentir cohibit per l’aspecte insignificant que haurien tingut les meves idees si n’hagués parlat en veu alta en aquell entorn.

(Pàg. 112)
(...) en quest món possible hi havia una parella que seien en silenci en àrees separades d’una biblioteca. No sabíem gairebé res l’un de l’altre i no podíem concebre que les coses anessin d’una altra manera sense transgredir l’equilibri dels mons que ens envoltaven. Pensar en nosaltres en unes altres circumstàncies qualssevol seria trair les persones que nosaltres mateixos podríem haver sigut.

(Pàg. 116)
(...) les planes no són el que tants homes de les planes es pensen. És a dir, que no són un vast teatre que omple de sentit els esdeveniments que s’hi representen. Tampoc no són un camp immens per a tota mena d’exploradors. Són simplement una font de metàfores molt pràctica per a aquells que saben que els homes s’inventen els seus propis significat.

(Pàg. 129)
(...) fem una travessia per algun lloc d’un món que té forma d’ull. I encara no hem vist quines altres contrades mira aquest ull.

(Pàg. 131)
(...) arribaven a la conclusió que alguns dels llocs preferits de les planes havien desaparegut feia molt.

(Pàg. 138)
(...) era molt probable que els meus arxivadors plens de notes i esbossos preliminars no donessin mai lloc a cap imatge de cap mena de plana. Gairebé estava decidit a anomenar-me poeta o novel·lista o paisatgista o memorialista o autor d’escenes o alguna altra cosa dels mots tipus de professionals de la literatura que florien a les planes.


:::  Què en penso...
Llegir Les planes de Gerald Murnane ha és una experiència confusa. Com a lector saps que estàs davant d’un gran text però també que t’enfrontes a un concepte de literatura confusa i marginal que tant es pot descriure com monòtona, evocativa, desconcertant i lírica.

Les planes és un viatge físic i mental. És entrar en un territori –literalment, les planes australianes,- on la realitat esdevé secundària davant d’uns principis, una forma de fer i uns rituals socials que empoderen els seus habitants escassos.

Així,  Les planes és pot entendre com una ecfrasis retòrica que transcriu tot un món – el de les planes australianes- i la seva filosofia de vida a partir de la visió d’un personatge a la recerca d’un projecte impossible i del qual no en sabrem mai el nom.

Vist així,  Les planes es pot entendre com una exploració de la identitat a partir de la geografia i, sobretot, del paisatge – de com es veu i sobretot, de com s’hauria de veure aquest-.

Aquest, però, és un viatge confús, una exploració íntima molt abstracta. El lector topa de seguida amb dificultats: quin és l’argument? qui són els personatge?... i, quin és l’objecte de la novel·la?

De fet a Gerald Murnane no li interessa respondre aquestes preguntes. Primer construeix una mítica sobre aquesta geografia interior per, tot seguit, passar a esbotzar-la i a renunciar-ne, un cop el personatge narrador, assumeix que ni el lloc, la vista, l’horitzó –i les sensacions que l’acompanyen- no es poden apropiar ni reinterpretar.

La prosa de Murnane no és convencional. El seu estil podria ser definit com a contemplatiu i més proper a l’assaig i l’argumentació filosòfica que no a explicar cap trama ni definir personatges -el protagonisme absolut rau en dos conceptes: el Temps i el Lloc-.

Crec que la millor manera de descriure  Les planes és comparar la novel·la amb una mena de miratge. La llegeixes sense entendre el detall particular, la forma, però sí la idea –potser millor la imatge- final. Lectura interessant encara que difícil.

:::  Altres n'han dit...
Llegir.cat (J.Camacho), Trapezi (A. Bea), Bosc de lletres,
Down under literatura, Culturamas, Radio Euskadi - Hágase la luz, Mundo Diario (M. García Pérez),      The New Yorker (B. Lerner), The Modern Novel, Whispering Gums, John Pistelli, The Truth about Lies (J.Murdoch), AnzLitLovers (L.Hill), Roughghosts, Mussings of a literary Dilettante's Blog, Parole Migranti, Il Tascabile (M. Mota), Il Foglio (R. Censi), Culturificio (J. Bertoldo), La Balena Bianca (D.Boemia).

::: Enllaços:
Gerald Murnane, retrat de l'autor, l'autor difícil, el concepte, la idea, el tema i la forma, humanisme?.