Me'n vaig - Jean Echenoz

"(...) de mica en mica, tot plegat es degrada."

Echenoz, Jean. Me’n vaig.
Barcelona: Proa, 2000

Je m'en vais. Traducció de Maria Ginés.
Col·lecció Proa Beta, 42

::: Que en diu la contraportada...
Un diumenge a la tarda, Félix Ferrer diu a la seva dona: "Me’n vaig." Té una afecció cardíaca i el metge li ha recomanat repòs: si vol arribar a vell, ha de començar immediatament a cuidar-se. I Félix Ferrer, un galerista d’art més aviat cínic i indolent, se’n va. I se’n va ben lluny: al pol Nord, on sota la blancor geográfica d’hospital l’espera un tresor amagat des de fa mig segle. Com més dades ens dóna Jean Echenoz del galerista expedicionari, més van creixent i multiplicant-se els enigmes. 

Me’n vaig ha estat considerat el llibre més divertat i alhora més trist del gran novel•lista francés. Llegir-lo és embarcar-se en una aventura inquietant i plaent, on el talent literir es disfressa de lleugeresa. Me’n vaig va rebre el premi GOncourt 1999 i ha venut, a França, més de mig milió d’exemplars. 

 
::: Com comença...
Me’n vaig, diu Ferrer, et deixo. T’ho deixo tot, però toco el dos. I com que els ulls de Suzanne miraven a terra, perduts, i s’aturaven sense solta en un endoll, Félix Ferrer va deixar les claus damunt de la consola de l’entrada. Després es va cordar l’abric abans de sortir i va tancar suaument la porta de la casa. 

::: Moments...
(Pàg. 11)
Amb dues-centes persones comprimides dins d’una cabina, et trobes, de fet, isolat com mai. En aquesta solitud passiva, penses, seria potser l’ocasió de fer un repàs d ela teva vida, de reflexionar sobre el sentit d eles coses que la produeixen. Ho proves un moment, t’hi esforces una mica però no hi insisteixes gaire estona davant del monòleg interior desordenat que en resulta i, per tant, ho deixes estar, t’arrauleixes i t’engorroneixes, t’agradaria dormir, demanes una copa a l’hostessa perquè així encara dormiràs millor, desprès en demanes una altra per fer passar el comprimit hipnòtic: dorms. 

(Pàg. 17)
(...) Ferrer se’n va anar a vagarejar pel vast cos tebi del trencaglaç, atret progressivament per les seves olors. A primera vista era net i no feia olor de res, després, buscant una mica, es distingien, per ordre, els fantasmes olfactius de gasoil, de tabac, de vomitat i d’escombraries compactades, després, buscant més lluny, un fons flotant i borrós d’humitat bruta o florida, d’evacuació salabrosa, un crit del cor del sifó. 

(Pàg. 18)
Banyant als penya-segats d’un ocre fosc violaci, l’aire immòbil era glaçat, feixuc, pesant en tot el seu pes damunt d’un mar igualment immòbil, d’un gris groc arenós: cap alè de vent, cap vaixell, aviat, pràcticament, sense cap ocell per animar-lo amb el més mínim gest, cap soroll. Desertes, escampades de molses i de líquens com unes galtes mal afaitades, les costes queien abruptament a pic dins l’aigua. A través de la boira uniforme, s’endevinava, més que no es veia, com des dels cims les faldes dels glaciars queien amb una velocitat imperceptible. El silenci es va mantenir perfecte fins que van trobar el banc de glaç. 

(Pàg. 23)
(...) de mica en mica, tot plegat es degrada: ja només és una nit de cada dues, de cada tres, aviat de cada quatre, Ferrer passa les altres a la galeria, primer sol, després menys sol, fins el dia en què Laurence: Ara te’n vas, toques el dos, li diu ella, recull les teves coses i apa, adéu!

(Pàg. 24)
(...) Delahaye, sempre mal vestit, recorda aquells vegetals anònims i grisencs que creixen a la ciutat, entre els paviments descalçats d’un pati de magatzem desafectat, en el clot d’una esquerda que corromp una façana en ruïnes. Ètiques, àtones, discretes però tenaces, tenen, saben que només tenen un petit paper en la vida, però el saben tenir. 

(Pàg. 30)
La resta de temps és diumenge, un diumenge perpetu en el qual el silenci de feltre economitza una distància entre els sons, les coses, els instants mateixos; la blancor contrau l’espai i el fred alenteix el temps. 

(Pàg. 48)
(...) no oblidem que una proximitat com aquesta no solament presenta avantatges, hi ha coses bones i no tan bones, un problema que de bon grat tractaríem d’aprofundir més detalladament si el temps ens ho permetés. Però no podem, d’una manera immediata, desenvolupar aquest unt de vista perquè una actualitat més urgent ens reclama: acabem de saber, en efecte, la desaparició tràgica de Delahaye. 

(Pàg. 69)
Una mitja hora més tard, ja al seu nou allotjament del bulevard Exelmans, descobrint el petit tros de filferro entre els dits, Baumgartner no es pot decidir a llençar-lo: el planta dins d’un test i se’n va a jeure al divan. Tancarà els ulls, li agradaria dormir , abstreure’s de tot plegat vint minuts, una mitja hora si us plau, però no, no hi ha manera. 

(Pàg. 87)
(...) havent renunciat a comprendre el que fos, intercanviava, cada vegada més, mirades amb Sonia. Ja els coneixem, aquests intercanvis de cops d’ulls intrigats que s’adrecen a primera vista però amb insistència dos desconeguts l’un a l’altre i que s’agraden immediatament enmig d’un grup. Són mirades instantànies i greus, lleugerament inquietes, molt breus però alhora molt prolongades, la durada de les quals sembla molt superior a la real, i que es desplacen clandestinament per les converses del grup, que no s’adona de re so que fa com si res (...). 

(Pàg. 94)
Però no és ja el moment que Ferrer se centri una mica? Estarà sempre col·leccionant aquests aventures ridícules de les quals ja sap el final per endavant, de les quals ja ni s’imagina, com abans, que aquesta vegada serà la bona? Diríeu que ara des del primer obstacle ja gira cua (...). 

(Pàg. 115)
Que estigués cansat, pessimista o desanimat, en què ho veiem, físicament, que ho està? Per exemple, que vagi encara amb americana amb la calor que fa, que miri fixament un gra de pols sobre la màniga sense pensar a espolsar-la, que no es tiri enrere un ble de cabells que li entra en un ull, però, sobretot, que no reaccioni al pas d’una dona que travessa la sala. 

(Pàg. 136)
Personalment començo a estar-ne tip de Baumgartner. La seva vida quotidiana és massa avorrida. A part de viure  a l’hotel, telefonar cada dos dies i visitar el que li ve a mà, realment no fa gran cosa. Tot això no té solta (...). 

(Pàg. 141)
(...) de vegades està molt bé, el silenci. Acompanyat amb una mirada i un somriure apropiats, el silenci pot donar resultats excel·lents, intensitats rares, perspectives subtils, regustos exquisits, decisions definitives. 

::: Què en penso...
Com més llegeixo Echenoz més confús em trobo. La seva obra em provoca un sentiment d’amor-odi molt especial que m’obliga a qüestionar tot el que llegeixo de l’autor. I en el cas de Me’n vaig no podia ser diferent. Aquesta novel·la també em ratifica que Jean Echenoz és capaç del millor i del pitjor.

Però a veure.... és innegable que l’autor excel·leix en l’ús d’una prosa molt plàstica, en la que les descripcions prenen un protagonisme important.  El seu estil és directe, fluït i fa gala d’una modernitat estilística evident, per exemple, en refusar l’ús de convencionalismes literaris en les parts dialogades, de manera que els diàlegs dels personatges es dissolen amb la veu narradora i amb les descripcions.

A Me’n vaig, l’autor adopta per la seva novel·la una estructura textual enfocada als personatges, així de manera successiva i en format de capítols breus, els dos personatges principals alternen la seva història, ara un, ara l’altra.  Aquest ritme, a banda, permet a l’autor saltar en el temps per explicar-nos fets passats i ajudar-nos en la comprensió dels personatges. 

Però és que a més a més, Echenoz també juga amb els temps verbals tota l’estona. Així, consolida la trama amb el present i li dona recorregut prospectant l’acció dels personatges al condicional o al futur.

Però tota aquesta parafernàlia formal postmoderna es veu afectada de ple per l’ús i abús de la descripció -tot i que és certament vàlida en determinades contextualitzacions (en els capítols del Pol Nord, algunes de les descripcions són molt belles i ben trobades)-.  Echenoz n’abusa i la perverteix. El francès no té aturador i pateix hemorràgia descriptiva fins el punt que les descripcions d’Echenoz metastatitzen i, llargues, denses -algunes fins i tot ampul·loses, sobrants i excessives (talment com aquesta mateixa ressenya crítica que ets tant amable de llegir)-  atrofien el ritme narratiu de la novel·la.

A banda del desori formal i estilístic, el lector troba des del mateix inici de la novel·la, elements estructurals (personatges, temes, situacions) que provoquen certa confusió sobre el que estem llegint.  I és que la novel·la ofereix una arrancada intensa, absorbent; un ritme elevat i addictiu Però tot d’una l’acció es desinfla. L’autor perd el focus i es comença a mirar el melic. És en aquest moment que, farcida de descripcions inoportunes, la novel·la s’assembla més a un exercici literari d’escola d’escriptura que no pas a una novel·la premiada pel Goncourt de 1999.  De novel·la de viatges i aventures a novel·la de romanços, passant per una dèbil trama policíaca. La derrota que segueix la trama és cada cop més ridícula, saltant d'un gènere a un altre. Qui molt abraça poc estreny. L’amalgama de gèneres també és un motiu evident per entendre que la novel·la acabi esdevenint tant indigesta.  

El tractament postmodern de la veu narrativa tampoc aporta res positiu ni serveix per  per redreçar aquesta situació. I és que l’autor s'apodera de la veu narrativa per, més enllà d’acomplir la seva funció narrativa i contextualitzadora habitual, exercir la judicatura sobre personatges i fets fins el punt de menystenir-los o de criticar-los. Aquests moments acaben constituint constitueixen una mena de metatext independent amb una intenció especulativa (què passarà) i valorativa (sobre els personatges).

Desorientació. Aquesta és la sensació que em genera la novel·la. Més enllà de la visió irònica  i de la crítica social que conté,  considero Me’n vaig com una boutade de l’Echenoz. Una mena d’inside joke adreçada a la seva parròquia (lectora i/o crítica), doncs pel que llegeixo, Me’n vaig  deu molt del seu caràcter a Un an, la novel·la que la precedeix i que sembla que l’autor va tancar en fals, aixecant certa polèmica.

En resum, Me'n vaig és una proposta literària força prescindible. Hi ha teca més interessant a les lleixes de les llibreries i les biblioteques.

::: Altres n'han dit...
Quadern Vermell, Humilde lector, El Cultural (Darío Villanueva), Revista de Libros (Mercedes Monmany), U-topía, Lo que veo y leo, Chez Gangoueus, Buzz Litteráire.

::: Enllaços: 
Jean Echenoz, Intertextualitat i metatextualitat.