La néta del senyor Linh - Philippe Claudel
"¿Què és, doncs, la vida humana si no un collaret de ferides que et poses al voltant del coll?"
Claudel, Philippe. La néta del senyor Linh.
Barcelona: RBA La Magrana, 2006
La petite fille de Monsieur Linh. Traducció de Lourdes Bigorra.
Col·lecció Les Ales Esteses, 197
::: Què en diu la contraportada...
Aquell home vell, dret a la popa del vaixell, és el senyor Linh. Marxa del seu poble, del país dels seus avantpassats, que ha quedat devastat per la guerra. Amb una mà agafa una maleta, amb l'altre braç sosté una nena de poques setmanes que s'ha quedat sense pares i que es diu Sang Diû.
El vaixell arriba al port d'una ciutat freda i grisa. Hi ha centenars de refugiats. La gent i l'entorn són desoladors. Malgrat tot, el senyor Linh troba un amic, el senyor Bark, un home gros i solitari. No parlen la mateixa llengua, però tots dos entenen la música de les paraules i la timidesa dels gestos. El senyor Linh té un cor senzill. Un cor trencat per la guerra i el dol que si encara batega és per la petita Sang Diû.
::: Com comença...
És un home gran dempeus a la part del darrera d’un vaixell. Estreny entre els braços una maleta lleugera i un nadó, més lleuger encara que la maleta. L’home gran es diu senyor Linh. És l’únic que sap que es diu així, perquè tots els que ho sabien van morir al seu voltant.
::: Moments...
(Pàg. 27)
Avui, el senyor Linh és vell i està cansat. El país desconegut l’esgota. La mort l’esgota. L’ha xuclat com els cabrits àvids xuclen la mare, i aquesta s’ajeu de costat perquè ja no pot més. La mort li ho ha pres tot. No li queda res. És a milers de quilòmetres d’un poble que ja no existeix, a milers de quilòmetres d’unes sepultures orfes d’uns cossos que van morir a només unes passes. És a milers de dies d’una vida que un temps fou bonica i deliciosa.
(Pàg. 33)
El que percep l’home gran és que el to de la veu del senyor Bark indica tristesa, una melangia profunda, una mena de ferida que la veu subratlla, que acompanya més enllà de les paraules i del llenguatge, alguna cosa que la recorre per dins com la saba recórrer l’arbre sense que ningú la vegi.
(Pàg. 38)
Recorda que uns anys abans mirava la seva dona fent aquests mateixos gestos per alimentar el fill, aquest fill que ara és mort. Pensa en el gestos suaus de la seva dona, i en aquesta memòria és on l’home gran poua per recuperar la saviesa i les paraules que li permetran ocupar-se de Sang Diù.
(Pàg. 43)
Recorda llavors que està sol en aquest món, amb la seva néta. Sols tots dos. Que el seu país és lluny. Que el seu país, per dir-ho d’alguna manera, ja no existeix. No existeixen res més que retalls de records i de somnis que només sobreviuen en el seu cap de vell cansat.
(Pàg. 57)
(...) el senyor Bark contempla els trets d’aquesta dona, jove, tan jove, i bonica, d’una belles alhora plana i misteriosa, misteriosa potser precisament perquè és plana, sense pretensions, que s’ofereix amb una simplicitat commovedora i ingènua.
(Pàg. 81)
¿Per quin motiu s’ha d’allunyar de tantes coses? ¿Per què el final de la seva vida no és res més que desaparició, mort, reclusió?
(Pàg. 84)
Cal que estigui content per ella, somriure-li, fer-la menjar, vigilar que dormi bé, que creixi, que esdevingui una nena molt maca. Però el temps és present, i fereix l’ànima de l’home gran, li rosega el cor i li escurça l’alè.
(Pàg. 97)
Només és un home gran, una ombra migrada i fràgil entre centenars d’ombres migrades i fràgils vestides de llana blava que van i vénen sense fer soroll per les avingudes del gran parc.
(Pàg. 107)
¿Què és, doncs, la vida humana si no un collaret de ferides que et poses al voltant del coll? ¿De què serveix caminar així pels dies, els mesos, els anys, cada vegada més dèbil, cada vegada més masegat? ¿Per què cal que els dies futurs siguin cada vegada més amargs que els dies passats, que ja en són massa?
(Pàg. 108)
Topa amb els anys i amb la gent que corre cap a no sap on que corre sempre, com si fos propi de l’home córrer, córrer vers un gran precipici sense aturar-se mai.
::: Què en penso...
Vet aquí un conte per adults que, tot i l’emotivitat que conté, ofereix una historia humana de marcat caràcter pessimista. Dit d’una altra manera, La neta del Sr Linh és una proposta interessant que sap jugar les seves cartes de manera rendible: una prosa molt senzilla, pocs personatges, un final sorprenent i, sobretot, una llargada justa per no acabar ser pesat.
I és que el francès ens fa passar per diferents escenes que ens parlen de la pèrdua, també del sentit de pertinença,... és clar, també dels migrans, de les actituds xenòfobes, de la fredor institucional i social,... i sí, també de la importància de la mirada o del gest quan no és possible la comunicació parlada... tot això hi és i tot això enriqueix la trama del relat. Però per un servidor el tema clau, -nuclear, central- és la soledat; l’aïllament al que tots estem abocats. Uns, en un entorn desconegut, forçats per circumstàncies sociopolítiques o econòmiques. Altres, a casa seva mateix, vençuts per la mort o per la malaltia.
La soledat com a causa i origen de tot plegat: així la soledat del migrant que ho ha perdut tot a
la guerra que assola el seu país i ha de fugir i viure sol per salvaguardar l’esperança; així la soledat de qui perd la dona i queda sol enfront d’uns records dolorosos.
Per això us dic que La neta del Sr. Linh és emocionalment intens però,... atenció, no cal perdre de vista que literàriament també és “trampós”. I preneu-vos-ho en el sentit més lúdic possible, si us plau. Ho detallo: el lector experimenta durant la lectura de La neta del Sr Linh una sèrie de discordances, de situacions certament forçades i segurament poc creïbles que –a priori- semblen errors fatals en l’estructura narrativa. Però Claudel ho recondueix tot en un final que ens deixa bocabadats i corpresos. Un gir tant breu, però a la vegada de tanta transcendència per la història, que t’obliga a recodificar tota la lectura anterior; a rellegir escenes i fragments (o tota la narració potser) i tornar a valorar la proposta de l’autor des d’un nou punt de vista. I és que Claudel t’obliga a transmutar el que abans semblava un error, en una pista i així, el que abans era una discrepància, ara és revela com una part fonamental de la
història, amb tot el seu sentit i la seva raó de ser. I és llavors quan la narració es desprèn en part de la faixa emotiva que encofurnava i definia el relat i entra en la categoria d’artifici literari amb un delicat toc humà.
I tot plegat, amb una prosa força lacònica (breu, simple, neutre) que respon al caràcter fràgil del personatge principal. Per això tenim una història on els diàlegs escassegen i on les descripcions físiques i emocionals abunden.
Aquest factor formal, sumat al to descontextualitzat de la narració (estem en un present contemporani i conegut, però ens manquen indicacions geogràfiques i temporals per ubicar el país d’acollida i escenari dels fets) ajuden a focalitzar l'atenció lectora en el tema central de la narració i l’ajuden a convertir-la en una història atemporal.
En definitiva, una proposta que necessita (almenys) de dues lectures. La primera per deixar-se enredar i la segona per apreciar l’habilitat amb que funciona el parany.
I és que Claudel té l’habilitat d’explicar la història i amagar a la vista la veritat de la història. El lector, així, corprès per l'emoció i la sensibleria només sap veure la primera però, pam! li explota al final. Agradarà a qui els agrada ser enganyats. I no agradarà aquells que no es trobin còmodes amb els girs finals en general.
Diguem-ne que Claudel proposa i el lector disposa.
::: Altres n'han dit...
Quadern vermell, La veu dels llibres (Lourdes Boïgues), Llegir per viure altres vides, Quadern de mots, Carmen y amig@s, Un libro al día (Francesc Bon), BikiniBurka (Andrea Domínguez), El paxaru verde, Lecturafilia, La tormenta en un vaso, Entre montones de libros, En ocasiones leo libros, La página 17, The American.
::: Enllaços:
Philippe Claudel, to i matisos, tècnica i estructura, temes i qüestions, derrapada argumental final, de re-lectura obligada.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada