El ball - Irene Némirovsky

 


"(...) no veien que era mil vegades més intel·ligent, més sàvia, més eixerida que tots plegats, tots aquells que s’atrevien a educar-la, a instruir-la? Eren uns nous rics barroers i incultes...."





Némirovsky, Irene. El ball. 
Barcelona: Viena Edicions, 2019

Le bal. Traducció de Xavier Pàmies.
Col.lecció Petits Plaers, 5




::: Què en diu la contraportada...
En el París de començament del segle XX, una família de nou-rics es trasllada a viure en un dels bulevards més luxosos de la ciutat. Per donar-se a conèixer entre el bo i millor de la societat parisenca, la senyora de la casa prepara un gran ball en el qual no faltarà de res. En assabentar-se dels preparatius de la festa, la filla adolescent comença a fer-se il·lusions, però la mare, desitjosa que ningú la privi d’aquest moment de glòria, li prohibeix d’assistir-hi, sense ni sospitar que amb això ha posat en marxa el mecanisme d'una venjança silenciosa.

::: Com comença...
La senyora Kampf va entrar a l’estudi tancant la porta tan de cop que totes les llàgrimes de l’aranya de vidre van dringar, agitades pel corrent d’aire, amb un nítid i alegre so de cascavells. 

::: Moments...
(Pàg. 20)
- (...) Tant se me’n dona el què puguin pensar els criats –va remugar el senyor Kampf
- Doncs fas mal fet, amor meu, perquè són ells els qui creen i destrueixen les reputacions xerrant-ho a tot arreu...(...).

(Pàg. 28)
- (...) No entens res.. .¿Com vols que la família se n’assabenti, si no? Segur que te’n recordes de la cara que va fer la tia Loridon quan es va barallar amb mi perquè m’havia casat amb un jueu, i de la Julie Lacombe i del tiet Martial, i de tota l’altra parentela que ens tractaven amb condescendència perquè eren més rics que nosaltres. ¿Oi que te’n recordes? Doncs és ben senzill; si no convidem la Isabelle, si no sé que l’endemà els rosega l’enveja a tots, m’estimo més no donar aquest ball!

(Pàg. 30)
(...) ella s’imaginava vagament com una barreja confusa de música animada, perfums embriagadors, vestits esplèndids, paraules d’amor dites a cau d’orella en un recambró apartat, fosc i fresc, com una alcova...(...).

(Pàg. 36) 
Ningú l’estimava, ni una sola persona al món... ¿Tant cecs i estúpids eren, que no veien que era mil vegades més intel·ligent, més sàvia, més eixerida que tots plegats, tots aquells que s’atrevien a educar-la, a instruir-la? Eren uns nous rics barroers i incultes....

(Pàg. 62)
Es maquillava amb una lentitud extrema, i, de tant en tant, s’aturava, agafava el mirall i es bevia amb els ulls la seva imatge amb una atenció apassionada, ansiosa, i amb mirades dures, desafiants i sornegueres a la vegada. 

(Pàg. 63)
Calia afanyar-se a viure, agradar els homes, estimar... Els diners, els vestits i els cotxes luxosos ¿de què servien si a la teva vida no hi tenies un home, un enamorat, un amant jove?

(Pàg. 82)
- (...) Tot per culpa teva, idiota, per la teva vanitat i el teu repugnant orgull de paó! Tot ha passat per culpa teva! El senyor vol organitzar balls, alternar! N’hi ha per morir-se de riure! Sincerament, ¿que et penses que la gent no sap qui ets, que no saben d’on has sortit? El nou ric! Se t’han ben rifat, noi, els teus amics, els teus bons amics, tota aquesta colla de lladres i estafadors!

(Pàg. 84)
De cop i volta va sentir el regal del futur que l’esperava, de totes les seves joves forces intactes i de poder pensar: “Com es pot plorar així, només per això? ¿I l’amor? ¿I la mort? Algun dia es morirà; ¿que no ho té present?”.

::: Què en penso...
Nouvelle breu però implacable que, publicada 10 anys abans de la segona guerra mundial, retrata i es capbussa en els impulsos de l’essència humana. Ho fa amb un traç precís, gairebé quirúrgic que traspassant estils i escoles literàries, assoleix una destacada profunditat psicològica en la gestió dels personatges en particular i de la narració en general.

D’aquesta manera, la #Nemirovsky a partir de temes com el materialisme i la hipocresia (tant la social com la matrimonial) ens presenta un conflicte generacional arquetípic; el que es dona  entre una mare –ambiciosa, vanitosa, en definitiva, brutal- i la seva filla – necessitada d’autoafirmació per la seva mudança de la infantesa cap a la adolescència en un ambient claustrofòbic, amarat dl’etiqueta i convencions socials-.

Uns personatges que, sobrepassats per les urgències socials que comporta l’estatus, mostren tota la seva immaduresa emocional i intel·lectual.

L’autora ucraïnesa confereix al relat un ritme fluït i engrescador que provoca al lector la necessitat d’una lectura en una única sessió. I aquest magnetisme no només es deu a l’estil usat – senzill, sense floritures, molt funcional i sense cap mena d’accessori formal- i al ritme narratiu. La versemblança també és primordial. M’explico: la lectura atenta de #ElBall farà notar al lector interessat més d’una similitud entre els fets narrats i els aspectes biogràfics de la #IreneNémirovsky. Per tant, la sensació de veracitat, de realitat (no de l’anècdota narrativa, sinó del caràcter que l’empeny), ens acompanya durant tota la lectura i fan avinent al lector que conceptes com la rebel·lia o la venjança són la matèria prima de per armar el missatge – de fet el leit motiv de l’obra de l’autora-.

A destacar l’extraordinari ús dels diàlegs en la construcció d’aquesta tensió creixent entre mare i filla. Discussions, disputes i bregues que semblen lluites de coltell -farcides de cops tallants, sovint profunds i feridors-.  

L’amargor soterrada que desprèn aquest encarament entre mare i filla (o si voleu, a nivell general, entre pares i fills) també s’engreixa amb d’altres motius més enllà del de la critica social que comentàvem al principi. Efectivament, el motiu religiós també hi és present, i en concret la “condició” de jueu -no pas la creença o el credo- usada en el sentit més negatiu del terme: el que s’adiu a la usura. Així, el fet que els protagonistes siguin jueus -com la mateixa autora-, no els salva que siguin etiquetats amb aquest sentit tant negatiu i, el que és sorprenent, coincidint amb el discurs d’arrel feixista que començava a treure el nas a l’Europa dels anys 20.  

En definitiva, una mostra d’aquella literatura atemporal -completament vigent-  que retrata de forma directa,  colpidora i amb un punt d’amargor important, la misèria que habita en l’ànima humana i que no proclama vencedors, només vençuts.

::: Altres n'han dit...
L'Espolsada, Cada dia lletresLa pecera de Raquel, Bookeando, El paxaru verde, Lectora empedernida, Perdida entre libros, Lope de Sosa.

::: Enllaços:
Irene Némirovsky, nouvelle psicològica

::: Llegeix-lo:
Francès (PDF)

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli