El més i el menys - Erri De Luca


"(...) Queda el residu convertit en cendres d’una lectura, d’un desig, que fertilitza el següent." 






De Luca, Erri. El més i el menys.
Alzira: Bromera, 2013



Il piu e il meno. Traducció d’Albert Pejó.
Col·lecció L’eclèctica, 278



::: Que en diu la contraportada...
En aquest recull de relats, Erri De Luca recorda, amb una concisió que deixa el lector sense alè, la seva joventut a Nàpols, el sabor dels menjars de la mare i la llibertat solitària a Ischia, on era possible oblidar els carrers estrets de la ciutat per veure el mar i el cel. Molts dels escrits destil·len bona part dels seus temes predilectes, com ara l’estudi de les Escriptures o la passió per la muntanya, sense que hi falten altres elements més personals, com el seu primer bes o una visita a la tomba del pare. L’obra, reconeguda amb el Premi del Llibre Europeu del 2016, és un cant a la terra i a les emocions, un compendi de l’univers més íntim de l’autor, de l’essència de la seva literatura i del seu estil inconfusible. Pensaments, records, moments que fan una vida, per relatar-nos tot el que per a De Luca ja està fet, el més, i el que encara queda per venir, el menys.

::: Com comença...
Ara ja no dèiem mestre, sinó professor.
Quan abandonàvem l’enorme casalot de la bàsica, encara portàvem pantalons curts, la marca de la infància. Alguns que ja en portaven de llargs semblaven més adults i més ridículs a la vegada.

::: Moments...
(Pàg. 8)
Ara sé que els poders, amb les seves acusacions, poden rendir el més gran homenatge a un escriptor. Converteixen l’escriptura en un delicte que pertorba la seva disciplina.
I així, insultant-lo, aconsegueixen afegir valor a l’escriptor.

(Pàg. 9)
Vaig experimentar la llibertat, que no és una llista de drets, sinó una lluita. Si no és sovint un desert, no és llibertat.

(Pàg. 15)
L’olor de friarelli era molt més que una olor de menjar, tenia l’arrogància de l’encens; al nostre edifici era la primera aroma dels diumenges a les estacions dels vespres llargs. Pujava solitària i altiva fins als safarejos, passava per les escales i informava el pati ombrívol, on el sol no entrava mai i on la roba s’eixugava per cansament.

(Pàg. 24)
- (...) Jovenet, la història és una senyoreta de bona família, i hi ha coses que s’estima més no saber. Coses que només trobes a les històries que s’expliquen de viva veu, que només et pot explicar un barber mentre escombra.

(Pàg. 32)
(...) un llibre serveix precisament per a això, per esborrar els dies.

(Pàg. 36)
Era periodista perquè no en tenia prou amb la notícia, volia descobrir la veritat.

(Pàg. 38)
Mauro i Giancarlo, dos noms dels milers que vaig conèixer de la meva generació, havien emprès un camí encertat, un d’aquells camins que sovint estan desert.

(Pàg. 45)
A vegades hi ha un vincle de necessitat entre un lloc i una obra, que hi queda escrita i inscrita. I en això no hi té res a veure la inspiració, sinó un misteriós distanciament entre l’autor i el que l’envolta, una topada d’estupors i d’aversions.

(Pàg. 47)
(...) el concepte de tard conté sencer el temps que necessiten l’esperança i el miracle.

(Pàg. 58)
Una profecia no la pots sotmetre als límits de la veu, has de deixar que se’n torni allà d’on ha vingut, més enllà dels dies i dels anys. Només així es compleix. Si la pronuncies, l’ofegues.

(Pàg. 59)
(...) els llibres no dupliquen el gruix de les parets, sinó que l’anul·len. A través de les pàgines, es veu l’exterior.

(Pàg. 60)
Tot sol he descobert que per escriure has de tenir el cap evacuat, desnonat, com un allotjament on arriben les històries, formant caravanes de gitanos, en busca d’un espai que no pertanyi a ningú.

(Pàg. 75)
(...) Una barca fa el moviment d’una agulla, el fil és la seva estela.

(Pàg. 78)
(...) el petó és un cim coronat, és l’objectiu perfecte. Ho saben perfectament les putes que venen tot el cos excepte els petons, i que deixen els clients amb la boca seva.

(Pàg. 94)
Jo no soc el meu nom, només soc una persona que el porta, que es diu així per desig i voluntat d’uns altres.

(Pàg. 109)
Allà on la guerra és la llei, els moviments pacífics són clandestins, propis de bandits.

(Pàg. 110)
Ara sé que viatge és una paraula noble i que es refereix només a qui va a peu.

(Pàg. 123)
A les places abunden les estàtues i els monuments dedicats a testimonis individuals de valentia. Són voluminosos. Mots d’ells s’estimarien més poder baixar del pedestal i viure una mica més.

(Pàg. 148)
Com a escalador sé que un cim assolit exaudeix un desig en la mateixa mesura que l’exhauriex. Mentre el fa realitat també el buida. El guany i la pèrdua coincideixen. També passa amb els llibres i amb qui sap quantes coses més. Queda el residu convertit en cendres d’una lectura, d’un desig, que fertilitza el següent.

(Pàg. 158)
Es podia. Aquest és el verb de les desobediències, que atia l’esperit de la contradicció fins als límits, fins a les lleis.

::: Altres n'han dit...

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

La veïna - Isabel-Clara Simó

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El baró rampant - Italo Calvino

El poema de la rosa als llavis - Joan Salvat-Papasseit

Hijo de Satanás - Charles Bukowski