Històries de la Carn i de la Sang - Agustí Esclasans


"(...) Hi ha vides, fins i tot, que dibuixen esteles de cremor. Jo vaig veure’n una, ben a la vora meu. Era un home de foc." 




Esclasans, Agustí. Històries de la Carn i de la Sang. 
Barcelona : Males Herbes, 2020

Col.lecció Distorsions, 66


::: Que en diu la contraportada...
Històries de la Carn i de la Sang va ser el celebrat debut narratiu d’Agustí Esclasans, un recull de contes curts, poètics i tèrbols, que el seu autor atribuïa a un «“excés de vida interior»”.  Amb una mirada transformadora, quasi al·lucinada, donen compte d’un univers personalíssim, ple de tragèdies quotidianes i de transfiguracions simbòliques. Publicat per primera vegada l’any 1928, Esclasans s’hi revela com un mestre del ritme i un hàbil creador d’imatges, capaç d’exprimir la realitat per extreure’n la llum i les ombres.

::: Com comença...
Una ratxa d’aire fi va entreobrir la finestra. Clarejava. Damunt la paret grisa, clapejada de taques d’humitat i esquerdada, la pal·lidesa del sol ixent s’escorria amb dolcesa, com una carícia poruga.
L’escarabat negre-i-blanc

::: Moments...
(Pàg. 11)
Plorant i gemegant va tancar-lo dins la caixeta i amb mitja dotzena de claus no gaire llargs, per por de fer-li mal, va deixar-lo a punt d’ésser transportat al camp de l’etern repòs. Ell mateix se n’encarregava.
L’escarabat negre-i-blanc

(Pàg. 12)
La cremor del sol, la monotonia de l’hora, la fadiga que li trossejava braços i peus i genolls, tot encenia dintre d’ell les llànties dels records. I caminant caminant, va recular de mica en mica tot al llarg de la seva vida.
L’escarabat negre-i-blanc

(Pàg. 22)
(...) va passar-me en una sala de lectura. No cal que digui on. Totes són iguals a tot arreu: taules, cadires, armaris amb llibres i homes que semblen frares laics anant i venint dels armaris a les taules; convivint, dia darrere dia, amb els companys de lectura i sense dir-se mai res per anys que s’escolin i per mirades, clares o vagues, segons el llibre que els crema les nines, que es creuin de lector a lector.
El lector del seti quinze

(Pàg. 22)
Abstret de mena, però també de mena observador, la lectura em cenyia closament. Prendre un llibre i fullejar-lo amb lentitud era voltar-me d’un núvol tenebrós amb llum per dintre. Al meu entorn, tot es fonia. Els meus ulls i les seves pàgines: heus ací el meu món de benaurança.
El lector del seti quinze

(Pàg. 25)
I els dies, lluny de la ciutat, van fer petits munts ben comptats, d’aquest que la gent saberuda anomena, rutinàriament, anys.
El lector del seti quinze

(Pàg. 38)
La tartana d’en Pere Pau, guarnida de claror, arribà al cim d’un turonell i avançà carenejant.  De sobte, un nuvolet cendrós que donava voltes a mà dreta començà a estendre les ales i a escampar una obra feixuga i retallada damunt la terra ardent. Pere Pau endevinà els primers senyals de tempestat.
El llamp

(Pàg. 44)
I vaig guarir tot sol, sense metges ni medecines ni bones paraules dels veïns indiferents, però fingidors de la pietat ben administrada.  Quan vaig alçar-me, no em tenia dret. M’arrapava per les parets, i els dits em fallaven, els genolls se’m vinclaven. Però això ja és cosa llunyana, tancada i barrada dins un triple estoig de boira, tenebrosa.
La senyora Ramona

(Pàg. 50) 
Acabava de complir vint-i-cinc anys. I de sobte, un matí, en llevar-se, va sentir-se dintre el pit com una fúria indominable de fugir, d’oblidar tota la vida de vint-i-cinc anys i de començar una nova tongada vital. Freturava una naixença novella. Fugir, ben lluny, on fos.
Les dotze venjances.
(Pàg. 52) 
(...) prengueren els ganivets i els posaren, a parelles, en mans dels criats vestits de tenebra.
Les dotze venjances.

(Pàg. 57)
Pel camí estret vorejat de pollancs raquítics i tallat, a grans ganivetades fangoses, pels bassals de la pluja corrompuda, la manxa monstruosa del vent feia revolvins flagel·ladors. La llum de la posta cremava l’herba dels marges i convertia en llagues purulentes l’esquinç violent del nuvolar color de plom.
Nit de tenebres
(Pàg. 60)
Una mena d’odi sorrut clavava els ulls del marit en els de la muller. No sabien per què es rebutjaven, però tots dos tenien consciència clara que l’un seria el botxí de l’altre. I els dies passaven, con en l’espera del bon moment per a clar foc a l’acte de l’anihilació.
Nit de tenebres

(Pàg. 61)
En Joan, sentint la ploralla sorda, deixà fondre la ira dintre el pit. I llàgrimes de foc se li escorrien galtes avall. Dels dos plors dolorits, però, no en va néixer el perdó, ans al contrari; la rosada dels ulls, en lloc d’apagar el foc de l’angoixa, l’abrandava i el multiplicava. 
Nit de tenebres

(Pàg. 66)
¿Què deu passar en els cels de nit, quan mor un estel? ¿S’estremeix la llum, canvia de marca l’exèrcit dels astres, modifiquen llur par les constel·lacions o s’esmorteix el caliu de la celístia?S Si quelcom d’això passa, cap dels mortals no n’heu esment. Així, doncs, la vida de molts homes. Neixen, viuen, moren; ningú no es recorda mai més d’ells. I, no obstant, cada vida que s’apaga deixa un rastre de claror.  Hi ha vides, fins i tot, que dibuixen esteles de cremor. Jo vaig veure’n una, ben a la vora meu. Era un home de foc.
L’home de foc. 

(Pàg. 68)
¿Què en treia de la seva força, si ella mateixa li lligava mans i peus? Carles Vallhonrat tingué amistats; i se li desbordaren com un riu que entrés en un canal. Tingué amors; i se li decandiren en mà, com un pom de flors massa delicat. Tingué fortuna; i se li escolà entre els dits, com una aigua que sobreïx del vas. Tingué glòria; i les corones victorials se li convertien en ofrenes funerals. Semblava un diable lliurat a la dansa. De tant sublim, era grotesc.
L’home de foc.

(Pàg. 91)
¿I què és l’heroisme, a fi de comptes, sinó una disfressa de la por?.
La maquinària del geni.
(Pàg. 92)
Soc solter. Visc, d’ençà que vaig néixer, en la misèria absoluta. Sé com ha de començar cada dia del meu viure i sé com acabarà.  Com un llac adormit, però amb tempestes i remolins paorosos al seu dintre, cad adia comença, passa i s’acaba en un aindiferència retallada i nua.
La maquinària del geni.

(Pàg. 94)

No soc home jo per a passar-me les hores fermat als peus d’una femella, filant la llana dels somnis falsos!.
La maquinària del geni.

(Pàg. 108)

(...) era com una ditada de blau davant la immensa cascada de foc. Era tan viva la seva incandescència interna, que l’incendi del món li semblava un joc d’infants. Testimoni complet de la nissaga humana, comprenia, ara,  que la veritable pau dels homes no era altra cosa que l’absoluta guerra interior.
Pau i guerra

(Pàg. 112)
Tenia la certesa que uns ulls terribles vigilaven el seu pas. I que  encara que ell hagués volgut desconjuntar el ritme del seu viure, la mà d’algú que ell no coneixia li hauria rectificat, en silenci, la intenció atrevida, tornant-li el pas al bon camí.
L’home rellotge.

(Pàg. 114)
Home rellotge. Viuria cent anys. Però inútilment! I comprengué que allò que allarga o escurça la vida dels homes no és el continent, sinó el contingut. Hom pot viure llargament dins una vida curta. I es deixà viure sense solta...
L’home rellotge.
(Pàg. 115)
Quan el Bartomeu conegué l’Àngela, va semblar-li que el cel s’esquinçava i que un nou món inconegut feia miratges davant dels seus ulls enlluernats.
La ratlla recta.

(Pàg. 132)

Dia nou, vida nova. Ell seria un pres entre reixes de sol. Elles li serien claror i escalfor. Per elles, la mort duria màscara de vida. I a Jaume va semblar-li que la bena vermella li queia dels ulls febrosos...
Reixes.


::: Altres n'han dit...
Encuentos y desencuentos, Pep Grill.

::: Enllaços:
Agustí Esclasansto, tema i estil, reescriure el canon de la literatura catalana, sobre les diferents edicions del recull.


Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli