Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon - Francesc Trabal

"(...) quan s’han tombat els trenta anys tot el camí a fer no és sinó un resultat, una seqüència a la joventut (...)."

Trabal, Francesc. Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon. 
Barcelona: Quaderns Crema, 1987

Col.lecció Mínima de butxaca, 24


::: Com comença...
- Tants afanys, tota la meva vida, tot s’ha acabat! La meva única il·lusió, i ara...

Efectivament, la vida d’H.Càrol Ferreres finia. Massa tard per a redreçar-se, s’adonava que havia lluitat fins aleshores contra un fantasma, contra el fantasma d’ell mateix.

::: Moments...
(Pàg. 15)
H. Càrol Ferreres, professor de matemàtiques al Liceu Politècnic, de Tharbes, incapaç de besar les dents de Maria, que havia cercat l’alè de noies esgarriades no pas per xuclar-lo, sinó per redimir-lo, havia resolt la seva vida com resolia una lliçó davant els seus alumnes.

(Pàg. 17)
Aturava llargament els ulls damunt el rostre de Maria. Semblava que l’espiés, que n’esperés no sabia què... Fins que cloïa els ulls davant aquell mur de somriure sempre idèntic, un somriure afable, lent, car, de cel blau de setembre, sense l’escalfor que un ruixat o una tamborinada haurien pogut posar-hi (...).

(Pàg. 21)
La veritat fou que, només per pressentiment, ja abans d’hora, abans d’apagar-se la bombeta elèctrica nupcial, se sentí mare. I ja no deixà mai més aquest posat. El seu marit ja no fou el seu amant, ja no fou el mirall on descobrir l’amor; fo simplement el pare del seus fills, l’home que li havia solucionat la vida. Ja mai més no havia de tenir problemes. Els seus neguits, els seus ideals, foren els fills, l’endegament dels quals no podia deixar-li temps per a lliurar-se a plaers d’altra mena.

(Pàg. 26)
(...) aviat aquell respecte entre ambdós s’esvaí, per a deixar néixer una familiaritat diàfana, una intimitat fora de totes les lleis socials, una necessitat de contacte ingenu sense malícia: l’únic castell de focs, uns besos sense explosió, uns besos de guspira, així que s’encenien s’esquitllaven, i una inacabable simfonia de paraules.

(Pàg. 31)
Fausta arribà a Ibòs amb Càrol a la maleta; però, en baixar del tren, se’l descuidà al vagó.

(Pàg. 32)
El pare de Fausta havia estat sempre una mena de satèl·lit. Quan era jove havia estat el noi de cal Quatre Pisos (una mena de barraca gaudiniana); quan prengué estat fou l’home de la Dolores; de vidu, el pare de la Fausta. Era un d’aquells homes a qui el món ve blader. No tenen caricatura.

(Pàg. 36)
Romandre a la llar volia dir contemplar la seva decadència, començar a cavar-se la pròpia fossa, començar a posar-se bé per fer l’últim nyec. Fugir era viure, era lluitar, era moure’s, era desentumir tots els seus membres i tots els seus sentits encadenats. Fugir era morir per la llar.¿I aquesta mort voluntària no era, en definitiva, vèncer el destí, que potser havia decidit la seva mort per l’endemà?

(Pàg. 43)
Clara havia anat observant el caràcter dels seus pares i havia pogut constatar les enormes diferències que havien de separar-lo, i com que no havia pogut encara mai comprendre le mecanisme prodigiós de l’amor, contemplava exageradament el martiri de la vida del seu pare.  Ignorant els lligams que l’amor crea entre dues vides, per distanciades que siguin, Clara es feia càrrec que el seu pare havia estat un malaurat tota la seva vida amb la seva mare.

(Pàg. 71)
S’oposaven a ésser mangonejats per un ximple, desfent precisament llur vida i miracles, no seguint precisament amb fidelitat llur destí i convertint-lo en una caricatura, en un pastitx sense gràcia, en una narració sense substància.

(Pàg.78)
- (...) El marit, és a dir, l’home ha hagut de cedir lloc al pare, i sento que sóc massa jove per a acontentar-me amb aquest paper.

(Pàg. 111)
Els fills no necessiten amor, només necessiten una tebior maternal. Una protecció, un agombolament, una mena d’esponja calenta. Som els homes, els marits, els qui necessitem constantment ésser estimats, i, encara més, quan els fills pugen al costat nostre.

(Pàg. 115)
El temps ens guanya sempre. És més fort que nosaltres.

(Pàg. 124)
I sota el pes de tants desenganys, de mica en mica cedí a les voltes exteriors que l’encerclaven: qualsevol dia es descobriria els cabells blancs, qualsevol dia faria cas del seu reuma, qualsevol dia notaria que es cansava de pujar les escales...

(Pàg. 133)
Perduda la recent fogositat, li restava la malenconia de la decepció, i es lliurà en cos i ànima al sofriment. Sofria tant, que això era el seu gaudi. Si no hagués sofert tot de sobte, potser s’hauria mort. I mantenia, indistintivament, el caliu de les seves penes, avivant-les, fent-les més fortes, més pregones, encenent-les fins a sentir-se tot ell cremat.

(Pàg. 144)
Quan tenia vint-i –cinc anys, sense adonar-se’n, fou quan estava en la plenitud de les seves facultats. Veia que els homes s’equivoquen en creure la joventut passatgera, i creure-la també desequilibrada. L’home està en possessió de si mateix només en aquella edat precisament; quan s’han tombat els trenta anys tot el camí a fer no és sinó un resultat, una seqüència a la joventut, una paròdia ridícula de les idees, de les ambicions, de les inquietuds dels vint-i-cinc anys.

::: Altres n'han dit...
Pep Grill.

::: Enllaços:
Francesc Trabal, claus estilístiques en la seva novel·lística, trets comuns.