Canto jo i la muntanya balla - Irene Solà

"La vida i la mort, la vida i la mort i l’instint, i la violència, aquí dalt, hi són presents a cada passa (...)."

Solà, Irene. Canto jo i la muntanya balla.
Barcelona: Anagrama, 2019

Col.lecció Llibres Anagrama, 61



::: Que en diu la contraportada:
Primer hi ha la tempesta i el llamp i la mort d’en Domènec, el pagès poeta. Després, la Dolceta, que no pot parar de riure mentre explica les històries de les quatre dones penjades per bruixes. La Sió, que ha de pujar tota sola la Mia i l’Hilari allà dalt a Matavaques. I les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitós, anuncien la immutabilitat del cicle de la vida.

Canto jo i la muntanya balla és una novel·la en què prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d’aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona d’alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius. Un terreny fèrtil per deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d’explicar històries. Un lloc, potser, per començar de nou; un lloc per a una certa redempció.

::: Com comença...
Vam arribar amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llaps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes.

::: Moments...
(Pàg. 16)
És difícil de fer versos i de contemplar la virtut que s’amaga dins de totes les coses, quan els nens ploren amb aquella estridència de garrí escortxat que t’accelera el cor encara que no ho vulguis.

(Pàg. 29)
Vaig plorar sola. Vaig plorar d’una tirada totes les llàgrimes que Déu m’havia donat. I em vaig quedar seca com una feixa erma. I l’Hilari va ser el nen sense pare més feliç del món.

(Pàg. 50)
Criatures. Que sou dues criatures. Que l’arma s’ha de dur amb el fiador posat. Càgum Déu. Que la vida, i el món i la història i tot el que passa, n’és plena, de coses dolentes que han ocorregut quan no tocava, on no tocava i mentre ningú les aturava.

(Pàg. 63)
Les passions aquí dalt també són més crues. Més despullades. Més autèntiques. La vida i la mort, la vida i la mort i l’instint, i la violència, aquí dalt, hi són presents a cada passa. Ens n’hem oblidat, tots els altres, de la transcendència de la vida. Els de ciutat vivim tots aigualits.

(Pàg. 69)
(...) Em tombo i aboco un raig de versos. I mai els col·loco sobre el paper. Per no matar-los. Perquè el paper és l’aigua dolça del riu que es perd al mar. És el lloc on fracassen totes les coses. La poesia ha de ser lliure com un rossinyol. Com un matí. Com l’aire finet del vespre. Que va a França. O no. O on vol. I perquè tampoc no tinc paper, ni llapis.

(Pàg. 117)
Els nens agafaven sacs i es tiraven carena avall, sense trineus. El cul sobre el sac, damunt la neu. Els senties riure i cridar sobre el silenci absolut que fa la muntanya quan ha nevat. Com si tots plegats, arbres i bèsties, s’haguessin quedat muts de l’ensurt. De la blancor que enlluerna. La neu blanca com  una mà tapant-los la boca. Els nens celebrant la neu. Perquè la neu, una mica com la mort, no es tria. Arriba quan vol  i ho canvia tot (...).

(Pàg. 121)
(...) Que això no és casa seva. Que ja no és casa seva. Que no passa res. Li explico per què no és casa seva. Que ja no hi està bé, li dic. Te n’has d’anar. Has de trobar el camí. La seva pena i la seva ràbia em pesen a l’estómac. Al fetge. Se m’apropen i se m’aferren i se’m claven com una punxa gruixuda i rovellada. S’enfada. S’enfada molt. Ple de ràbia. Ple de suc negre. Tinc tots els pèls del cos de punta, com espines, com agulles. I llavors comença. Mal parit. No parla. No parlen. No parlen que jo els entengui. Jo dic paraules per dintre, com un pensament, però ells no en tenen, de paraules. Només tenen tot aquest mal, tot aquest odi, tota aquesta aigua bruta.

(Pàg. 148)
(...) vam passar així l’adolescència, pujant i baixant muntanyes i col·leccionant trossos d’arma. Perquè tens catorze anys, i quinze, i setze i disset i només cries ganes de fugir. De marxar d’aquí. De conèixer gent que hagi vist coses. Coses de debò. De veure coses, tu. T’has enrotllat amb la meitat de nois d’aquest poble i no se t’ha encès ni un a espurna. Res del que ningú té per oferir-te t’interessa. I aquest lloc pesa com una llosa, com una vaca en braços. Tot tan petit, tot tan igual. Jo només volia ser fora.

(Pàg. 158)
(...) Amb el riure dels nens que corren per la frontera entre el que saben, el que no saben, i que intueixen.

(Pàg. 175)
I llavors la mare va començar a dir que jo no havia d’anar al bosc amb els vailets, perquè ells només tenien tretze anys, i jo ja era una dona. I jo no en volia res, de ser una dona. Amb tota la crueltat de ser una dona i les poques coses que et queden quan ja ets una dona.

(Pàg. 186)
I ara dirà algunes coses. Les que es poden dir seguides, com una corda. Les que recorda, les que s’encenen com bengales quan toca dir-les i les pots dir. Les que s’han d’arrencar, com cebes. Les que s’han de dir fluix i les que s’han de dir poc a poc. Les que cremen. Les que s’han de dir mirant els arbres, i les que s’han de dir mirant l’herba i les que s’han de dir mirant  les nostres mans, l’una damunt de l’altra, i després mirant-me a mi. Jo l’escoltaré. Després diré algunes coses. Les que pugui. I llavors es farà de dia.

::: Altres n'han dit...
Llibres i punt, La ciutat invisible, Llegir en cas d'incendi, Especulacions d'un Neardenthal, Quadern del turó, Quadern Vermell, Els llibres del Senyor Dolent, Sergi Pigrau, Virginia Garzón, Carlos Bravo, La Bellesa, Lletres de dona, Arquitectura entre d'altres solucions,  L'Agulla, Literatura y otras drogas, Tipografía La Moderna, Malarrassa (Jordi Sellarés), El Mati (Marc Peig), Trapezi (Arantxa Bea), La Lectora (Marc R. Justribó), Las librerías recomiendan, El paxaru verde, Pep Grill.

::: Enllaços:
Irene Solà, el seu perfil, l'autora sobre el seu llibre, i aquí també, com una mena de realisme màgic, claus estilístiques, més reflexions estilístiques i formals, fons, temes i referències.