The Leftovers - Tom Perrota
"(...) Era com si el món s’hagués aturat per respirar fondo i preparar-se pel que hagués de passar després.
No va passar res."
Perrota, Tom. The
Leftovers
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2014
The Leftovers. Traducció de Marta Pera.
Col.lecció Antípoda,8
Col.lecció Antípoda,8
::: Que en diu
la contraportada:Milions de persones han desaparegut de la Terra de cop i volta. Sense avís. Sense motiu. Alguns dels que queden hi busquen explicacions científiques, però els més fanàtics creuen que es tracta d'un esdeveniment religiós i proliferen tota mena de sectes. En Kevin Garvey, l'home concret davant l'abstracció, procura mantenir una aparença de normalitat malgrat que la seva pròpia família s'està desintegrant: la seva dona s'ha unit al Residu Culpable, una secta local que traspua problemes, i el seu fill Tom segueix un profeta anomenat Sant Wayne. Només queda la seva filla, la Jill; però ja no és la noia dolça que ell coneixia.
The Leftovers és una novel·la pertorbadora i emotiva que ens parla de la facilitat amb què la fe pot conduir al fanatisme, i de com persones normals reaccionen davant de fenòmens extraordinaris.
::: Com começa:
No havien educat la Laurie Harvey perquè cregués en el Rapte. No l’havien educada per creure en gaires coses, fora de l’absurd de creure en res.
“Nosaltres som agnòstics”, deixa als seus fills quan eren petits i necessitaven una manera de definir-se davant dels seus amics catòlics, jueus i unitaristes. “Nosaltres no sabem si Déu existeix, i de fet no ho sap ningú. Encara que diguin que ho saben, no ho saben.”
::: Moments:
(Pàg. 46) No va ser fins que la seva mare es va incorporar al RC, que la Jill va començar a entendre per si sola que l’absència podia deforma el pensament, fer-te exagerar les virtuts i minimitzar els defectes de l’individu absent.
(Pàg. 30) La cobertura era diferent de la d’aquell 11 de setembre en què totes les cadenes havien mostrat les torres enceses una vegada i una altra. El 14 d’octubre era més amorf, més difícil d’ubicar. HI havia hagut col·lisions en cadena a l’autopista, descarrilaments de tren, nombrosos accidents d’helicòpters i de petits avions –afortunadament, als Estats Units no es va estavellar cap gran avió de passatgers, si bé uns quants van haver de fer aterratges d’emergència en mans de copilots terroritzats, i un en mans d’un assistent de vol que es va convertir en un heroi popular, un punt de llum en un mar de foscor-, però els mitjans no es van poder posar d’acord per trobar una simple imatge visual que evoqués la catàstrofe. Tampoc no hi havia dolents per odiar, cosa que feia molt més difícil centrar el tema.
(Pàg. 67) Hi havia una tensió l’atmosfera gairebé insuportable, un estat d’expectativa ansiosa, tot i que aparentment ningú no sabia si esperaven una explicació lògica o una segona onada de desaparicions. Era com si el món s’hagués aturat per respirar fondo i preparar-se pel que hagués de passar després.
No va passar res.
(Pàg. 82) - (...) És el meu fill.- El senyor Gilchrest es va mirar el prospecte amorosament, gairebé com si no recordés o n era-. Em podria passar tota la tarda parlant-vos d’ell, però no serviria de gaire, oi? No heu sentit mai l’olor del seus cabells quan sortia del bany, ni l’heu portat mai a coll des del cotxe quan s’adormia tornant a casa, no heu sentit les seves rialles quan li feien pessigolles. De manera que haureu d’acceptar la meva paraula: era un nen increïble i et feia alegrar d’estar viu.
(Pàg. 96)
Era un típic dia de San Francisco, fresc i lluminós, amb una boira matinera lletosa que s’havia anat rendint, a contracor, a un cel blau i clar.
(Pàg. 107) La gent necessitava un motiu per sortir de casa i divertir-se, per mirar amunt i comprovar que el cel no havia caigut.
(Pàg. 116) Semblava que no comptés que la seva dona se n’havia anat de casa, ni que al Carpe Diem sempre hi hagués gent de la seva edat lligant. N’hi havia que eren casats i n’hi havia que no; en aquell front les coses estaven molt més relaxades que abans. Però semblava que la seva consciencia estava encallada en el passat, fermada a una sèrie de condicions que ja no eren vigents.
(Pàg. 118) - (...) Fora! Foteu el camp! Deixeu-nos tranquils!
Les Vigilants no van recular ni es van encongir amb aquell to insultant. Continuaven allà plantades, impassibles, inexpressives, pipant els cigarrets. Se suposava que allò havia de recordar a la gent que Déu t’observava, que vigilava els teus actes més petits –si més no això era el que havia sentit en Kevin-, però l’efecte, generalment, era molt molest, com el comportament d’una criatura que et fa sortir de mare.
(Pàg. 126) La Nora s’havia proposat no acostar-s’hi les tardes assolellades del cap de setmana, ja que el camí era ple de famílies amb bicicleta i patins en línia, i la visió d’una nena amb un casc massa gros, o d’un nen amb les celles arrufades pedalant furiosament amb una bicicleta amb rodetes inestables d’aprenent la podia deixar cargolada i panteixant al marge d’herba del camí, com si li haguessin clavat un cop de puny a l’estómac.
(Pàg. 145) Havia estat horrible haver de viure a l’interior d’aquesta certesa, aceptar-ne la brutal irrevocabilitat, però allò era més real que pagar les factures, o que planejar la festa benèfica de primavera a la biblioteca, o que fer memòria per comprar un paquet de tallarines al súper, o que felicitar la teva filla pel 9,2 que havia tret a l’examen de mates, o que esperar pacientment que el teu marit acabés de grunyir i sortís del teu cos. Era d’això, que s’havia d’escapar ara, de la irrealitat de fer veure que les coses anaven més o menys bé, que si trobaven un sotrac a la carretera havien de continuar avançant, complot els seves obligacions, pronunciant frases buides, assaborint els plaers senzills que el món continuava insistint a oferir. I ella havia trobat el que buscava al RC, un règim de privacions i d’humiliació que, si més no, t’oferia la dignitat de sentir que la teva existència tenia alguna mena de relació amb la realitat, que ja no estaves involucrat en un joc de fingiments que et consumiria la vida que et quedada.
(Pàg. 195) Després de la Desaparició Sobtada havia perdut el gust per la cultura pop i no l’havia pogut recuperar. Ara tot allò li semblava tan delirant i tan fals, i tan un intent desesperat per mantenir la gent mirant a la pantalla perquè no es fixessin en les catàstrofes que tenien davant dels nassos...
(Pàg. 279) No tenia amor per donar a en Kevin ni a ningú altre, ni il·lusió ni energia ni perspicàcia. Encara estava trencada, encara li faltaven parts essencials. Aquesta certesa pràcticament l’havia esfondrada quan havia tornat a casa, el pes insuportable de la seva pròpia existència, una capa folrada de plom que portava sobre les seves espatlles fràgils.
(Pàg. 284) La gent que ingressava al Residu Culpable era extremament vulnerable. Després de gastar tanta energia en l’esforç de despullar-se de la seva vida antiga, hi arribaven atordits, exhaurits i vulnerables. Sense un guiatge adequat, seria molt fàcil que caiguessin en vells patrons, que, sense voler, reproduïssin els patrons de relacions i de comportament que havien deixat enrere. Però si se’ls permetia fer-ho, desaprofitarien el motiu per què hi havia ingressat: una oportunitat de tornar a començar, de desfer-se dels falsos consols de l’amistat i l’amor, d’esperar els últims dies sense distraccions ni il·lusions.
(Pàg. 350) En aquella època en què tothom es pensava que el món duraria sempre, ningú no tenia temps per a res. Tant se valia què hagués de fer posar galetes al forn, caminar per la vora del llac en un dia esplèndid, fer l’amor amb el seu marit-, sempre anava accelerada, sempre tenia punxes, com si els últims grans de sorra s’estiguessin escolant, en aquell mateix moment, per la cintura estreta del rellotge d’arena . Qualsevol imprevist -obres al carrer, una caixera sense experiència, unes claus perdudes- la sumien en un desesper frenètic que li podia enverinar tot un dia.
(Pàg. 384)
- (...) Quina gana, eh, coseta?
La nena el va mirar, empassant-se glops, fent algun esbufec –no com si l’adorés, va pensar en Tom, ni tan sol amb agraïment, però sí més no amb certa tolerància, com si pensés: No sé pas qui ets, però suposo que m’hi he de conformar.
- Ja ho sé, que no sóc la mare –va murmurar ell-. Però ho faig tan bé com puc.
::: Altres n'han dit...
The Leftovers és una novel·la pertorbadora i emotiva que ens parla de la facilitat amb què la fe pot conduir al fanatisme, i de com persones normals reaccionen davant de fenòmens extraordinaris.
::: Com começa:
No havien educat la Laurie Harvey perquè cregués en el Rapte. No l’havien educada per creure en gaires coses, fora de l’absurd de creure en res.
“Nosaltres som agnòstics”, deixa als seus fills quan eren petits i necessitaven una manera de definir-se davant dels seus amics catòlics, jueus i unitaristes. “Nosaltres no sabem si Déu existeix, i de fet no ho sap ningú. Encara que diguin que ho saben, no ho saben.”
::: Moments:
(Pàg. 46) No va ser fins que la seva mare es va incorporar al RC, que la Jill va començar a entendre per si sola que l’absència podia deforma el pensament, fer-te exagerar les virtuts i minimitzar els defectes de l’individu absent.
(Pàg. 30) La cobertura era diferent de la d’aquell 11 de setembre en què totes les cadenes havien mostrat les torres enceses una vegada i una altra. El 14 d’octubre era més amorf, més difícil d’ubicar. HI havia hagut col·lisions en cadena a l’autopista, descarrilaments de tren, nombrosos accidents d’helicòpters i de petits avions –afortunadament, als Estats Units no es va estavellar cap gran avió de passatgers, si bé uns quants van haver de fer aterratges d’emergència en mans de copilots terroritzats, i un en mans d’un assistent de vol que es va convertir en un heroi popular, un punt de llum en un mar de foscor-, però els mitjans no es van poder posar d’acord per trobar una simple imatge visual que evoqués la catàstrofe. Tampoc no hi havia dolents per odiar, cosa que feia molt més difícil centrar el tema.
(Pàg. 67) Hi havia una tensió l’atmosfera gairebé insuportable, un estat d’expectativa ansiosa, tot i que aparentment ningú no sabia si esperaven una explicació lògica o una segona onada de desaparicions. Era com si el món s’hagués aturat per respirar fondo i preparar-se pel que hagués de passar després.
No va passar res.
(Pàg. 82) - (...) És el meu fill.- El senyor Gilchrest es va mirar el prospecte amorosament, gairebé com si no recordés o n era-. Em podria passar tota la tarda parlant-vos d’ell, però no serviria de gaire, oi? No heu sentit mai l’olor del seus cabells quan sortia del bany, ni l’heu portat mai a coll des del cotxe quan s’adormia tornant a casa, no heu sentit les seves rialles quan li feien pessigolles. De manera que haureu d’acceptar la meva paraula: era un nen increïble i et feia alegrar d’estar viu.
(Pàg. 96)
Era un típic dia de San Francisco, fresc i lluminós, amb una boira matinera lletosa que s’havia anat rendint, a contracor, a un cel blau i clar.
(Pàg. 107) La gent necessitava un motiu per sortir de casa i divertir-se, per mirar amunt i comprovar que el cel no havia caigut.
(Pàg. 116) Semblava que no comptés que la seva dona se n’havia anat de casa, ni que al Carpe Diem sempre hi hagués gent de la seva edat lligant. N’hi havia que eren casats i n’hi havia que no; en aquell front les coses estaven molt més relaxades que abans. Però semblava que la seva consciencia estava encallada en el passat, fermada a una sèrie de condicions que ja no eren vigents.
(Pàg. 118) - (...) Fora! Foteu el camp! Deixeu-nos tranquils!
Les Vigilants no van recular ni es van encongir amb aquell to insultant. Continuaven allà plantades, impassibles, inexpressives, pipant els cigarrets. Se suposava que allò havia de recordar a la gent que Déu t’observava, que vigilava els teus actes més petits –si més no això era el que havia sentit en Kevin-, però l’efecte, generalment, era molt molest, com el comportament d’una criatura que et fa sortir de mare.
(Pàg. 126) La Nora s’havia proposat no acostar-s’hi les tardes assolellades del cap de setmana, ja que el camí era ple de famílies amb bicicleta i patins en línia, i la visió d’una nena amb un casc massa gros, o d’un nen amb les celles arrufades pedalant furiosament amb una bicicleta amb rodetes inestables d’aprenent la podia deixar cargolada i panteixant al marge d’herba del camí, com si li haguessin clavat un cop de puny a l’estómac.
(Pàg. 145) Havia estat horrible haver de viure a l’interior d’aquesta certesa, aceptar-ne la brutal irrevocabilitat, però allò era més real que pagar les factures, o que planejar la festa benèfica de primavera a la biblioteca, o que fer memòria per comprar un paquet de tallarines al súper, o que felicitar la teva filla pel 9,2 que havia tret a l’examen de mates, o que esperar pacientment que el teu marit acabés de grunyir i sortís del teu cos. Era d’això, que s’havia d’escapar ara, de la irrealitat de fer veure que les coses anaven més o menys bé, que si trobaven un sotrac a la carretera havien de continuar avançant, complot els seves obligacions, pronunciant frases buides, assaborint els plaers senzills que el món continuava insistint a oferir. I ella havia trobat el que buscava al RC, un règim de privacions i d’humiliació que, si més no, t’oferia la dignitat de sentir que la teva existència tenia alguna mena de relació amb la realitat, que ja no estaves involucrat en un joc de fingiments que et consumiria la vida que et quedada.
(Pàg. 195) Després de la Desaparició Sobtada havia perdut el gust per la cultura pop i no l’havia pogut recuperar. Ara tot allò li semblava tan delirant i tan fals, i tan un intent desesperat per mantenir la gent mirant a la pantalla perquè no es fixessin en les catàstrofes que tenien davant dels nassos...
(Pàg. 279) No tenia amor per donar a en Kevin ni a ningú altre, ni il·lusió ni energia ni perspicàcia. Encara estava trencada, encara li faltaven parts essencials. Aquesta certesa pràcticament l’havia esfondrada quan havia tornat a casa, el pes insuportable de la seva pròpia existència, una capa folrada de plom que portava sobre les seves espatlles fràgils.
(Pàg. 284) La gent que ingressava al Residu Culpable era extremament vulnerable. Després de gastar tanta energia en l’esforç de despullar-se de la seva vida antiga, hi arribaven atordits, exhaurits i vulnerables. Sense un guiatge adequat, seria molt fàcil que caiguessin en vells patrons, que, sense voler, reproduïssin els patrons de relacions i de comportament que havien deixat enrere. Però si se’ls permetia fer-ho, desaprofitarien el motiu per què hi havia ingressat: una oportunitat de tornar a començar, de desfer-se dels falsos consols de l’amistat i l’amor, d’esperar els últims dies sense distraccions ni il·lusions.
(Pàg. 350) En aquella època en què tothom es pensava que el món duraria sempre, ningú no tenia temps per a res. Tant se valia què hagués de fer posar galetes al forn, caminar per la vora del llac en un dia esplèndid, fer l’amor amb el seu marit-, sempre anava accelerada, sempre tenia punxes, com si els últims grans de sorra s’estiguessin escolant, en aquell mateix moment, per la cintura estreta del rellotge d’arena . Qualsevol imprevist -obres al carrer, una caixera sense experiència, unes claus perdudes- la sumien en un desesper frenètic que li podia enverinar tot un dia.
(Pàg. 384)
- (...) Quina gana, eh, coseta?
La nena el va mirar, empassant-se glops, fent algun esbufec –no com si l’adorés, va pensar en Tom, ni tan sol amb agraïment, però sí més no amb certa tolerància, com si pensés: No sé pas qui ets, però suposo que m’hi he de conformar.
- Ja ho sé, que no sóc la mare –va murmurar ell-. Però ho faig tan bé com puc.
::: Altres n'han dit...
Les rades grises, El Biblionauta (Enric Basegoda), Dreams of Elvex, Downunder-Literature, Els llibres del Senyor Dolent, Tot és una mentida, Propera parada: cultura, Este no es el blog de Denise, Pep Grill.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada