Sula - Toni Morrison

"(...) havia descobert feia anys que no era blanca ni home, i que tota llibertat i triomf els eren prohibits."

Morrison, Toni. Sula. 
Barcelona: Columna, 1995

Sula. Traducció de Dolors Udina.
Col·lecció Columna, 176


::: Què en diu la contraportada...
Amb Sula assistim a la dura però màgica vida de dues dones negres unides per una profunda amistat a l’Amèrica de la primera meitat del segle XX. Des de la seva infantesa en un miserable llogarret d’Ohio fins als diferents camins que trien quan es fan grans –una com a dona casada responsable d’una família, l’altra anant a la universitat i portant una vida independent-, Nel Wright i Sula Peace patiran en la pròpia pell les conseqüències de la seva condició: el fet de ser dones i negres.
Toni Morrison, Premi Nobel de Literatura 1993, fa un retrat cru i sense concessions de les condicions de vida i la mentalitat que se’n deriva de la comunitat negra dels EUA, en un relat ple de força i poesia alhora que penetra en l’interior dels personatges i ens permet comprendre les motivacions més íntimes del seus no sempre exemplars actes.

::: Com comença...
En aquest lloc, on van arrencar de soca-rel els matolls d’herba móra i d’esbarzers per fer espai al camp de golf de Medallion City, hi havia en altres temps un barri. Ocupava les muntanyes, sobre la ciutat de la vall de Medallion i s’escampava fins al riu (...).

::: Moments...
(Pàg. 13) 
Un acudit. Un acudit de negres. Així és com va començar. No la ciutat, és clar, sinó aquesta part de la ciutat on vivien els negres, la part que en feien el Fons malgrat ser dalt dels turons. Un simple acudit de negres. D’aquests que s’expliquen els blancs quan tanquen el taller i busquen una mica de consol on sigui. D’aquests que s’expliquen els homes de color sobre ells mateixos quan no plou, o quan plou durant setmanes, i busquen una mica de consol com sigui.

(Pàg. 41)
(...) el que més li agradava era nar amb dones, després beure, i després maltractar Eva. Quan va marxar, al novembre, Eva tenia 1 dòlar 65 centaus, cinc ous, tres remolatxes i cap mena d’idea de què havia de sentir ni com. Els seus fills la necessitaven, i ella necessitava diners i continuar vivint. Però el problema d’alimentar els tres fills era tan peremptori que va haver d’ajornar la ràbia durant dos anys, fins que va disposar de temps i d’energia per sentir-la.

(Pàg. 53)
(...) Hannah no s’avenia a dormir amb qualsevol. Cardava pràcticament amb tothom, però trobava que dormir amb algú implicava un nivell de confiança i una mena de compromís definitiu. I d’aquesta manera va esdevenir una amant de dia (...).

(Pàg. 60)
(...) era motiu d’enveja entre els homes de totes les edats per l’extraordinària grolleria de la seva manera de parlar. De fet no renegava gairebé mai, i els epítets que escollia eren fluixos, fins i tot inofensius. La seva reputació derivava de la manera com articulava les paraules. Quan deia “collons”, pronunciava la c amb els pulmons i aconseguia un impacte superior al del malparlat més imaginatiu del poble. Podia dir “merda” amb una grolleria impossible d’imitar. Per això, quan va dir “carn de porcellana” en passar Nel i Sula, les dues van abaixar els ulls perquè ningú no veiés el plaer que sentien.

(Pàg. 62)
Com que cadascuna d’elles havia descobert feia anys que no era blanca ni home, i que tota llibertat i triomf els eren prohibits, s’havien dedicat a crear alguna altra cosa per ser. Aquesta trobada va ser afortunada, perquè els va permetre recolzar-se l’una a l’altra per créixer. Filles de mares distants i de pares incomprensibles (el de Sula perquè era mort; el de Nel perquè no hi era), van trobar en els ulls de l’altra la intimitat que buscaven.

(Pàg. 66)
Llavors va arribar l’estiu. Un estiu carranquejant amb el pes de coses florides. Feixucs gira-sols inclinats sobre les tanques; iris arrissats amb les vores enfosquides lluny dels seus cors de púrpura; espigues de blat que deixaven caure els cabells daurats sobre la tija. I els nois. Els nois formosos que puntejaven el paisatge com joies, tallaven l’aire amb els seus crits al camp i espesseïen el riu amb les seves espatlles mullades relluents. Fins i tot les seves passes deixaven olor de fum.
Va ser aquell estiu, l’estiu dels seus dotze anys, l’estiu dels nois negres atractius, quan van esdevenir neguitoses, temoroses i temeràries... tot alhora.

(Pàg. 76)
(...) sentien el dolor més antic i més devastador que existeix: no el dolor de la infància, sinó el seu record.

(Pàg. 85)
Els homes que treballaven a la ball es van llevar a dos quarts de cinc del matí i van mirar el cel, on el sol ja s’enlairava com una meuca blanca en zel. Després de tustar les ales dels barrets contra les cames, se’ls van posar i van enfilar carretera avall com velles promeses que ningú no volia mantenir.

(Pàg. 104)
- (...) Quant et penses casar? Has de tenir criatures. Això et farà posar seny.
- Jo no vull fer una altra persona. Jo em vull fer a mi mateixa.
- Egoista. Una dona no pot anar pel món sense un home al costat.
- Tu ho vas fer.
- No per elecció.
- La mare ho va fer.
- No per elecció, t’he dit. No tens cap dret a viure tota sola. Necessites... Jo et diré el que necessites.
Sula es va incorporar.
- Necessito que callis d’una vegada (...)

(Pàg. 133)
Els homes que l’havien portada a un o altre d’aquells llocs s’havien fos tots en una gran personalitat: les mateixes paraules d’amor, els mateixos entreteniments de l’amor, el mateix refredament de l’amor. Sempre que ella expressava pensaments íntims amb carícies o moviments, ells tancaven els ulls. No li ensenyaven res més que trucs d’amor, no compartien res més que tribulacions, no donaven res més que diners. Ella busca sobretot un amic, i va trigar un temps a descobrir que per a una dona un amant no era un company ni ho seria mai...

(Pàg. 134) 
Com més estretes eren les seves vides, més amples tenien els malucs.  Les que tenien marit s’havien arraulit en taüts emmidonats, a punt de rebentar sota la pressió dels somnis escorxats i les frustracions ossudes. Les que no tenien home eren com agulles de punta roma amb un ull sempre buit. Les que tenien home havien perdut la dolçor de l’alè xuclada pels forns i el vapor de les olles. Els seus fills eren com ferides distants però obertes, les fiblades de les quals no eren menys íntimes pel fet d’estar separades d ela seva carn. Havien dirigit una mirada al món i després al seus fills, un altra mirada al món i després als seus fills, i Sula sabia que una mirada jove i clara era tot el que mantenia allunyat el ganivet de la corba del coll.

(Pàg. 151)
Als trenta anys, els seus vius ulls marrons havien esdevingut àgates i la pell havia adquirit el llustre dels aurons tallats, escapçats i polits en el moment de verdor màxima. La virtut, trista i desolada, era l’únic amarratge que tenia.

(Pàg. 155)
- ¿(...) Et penses que no té com és la teva vida només perquè jo no la visc? Jo sé què fan totes les dones negres d’aquest pais.
-¿Què fan?
-Morir. Com jo. Però la diferència és que elles moren com una soca d’arbre. Jo, en canvi, cauré com una sequoia. Serà evident que he viscut en aquest món (...).

(Pàg. 178)
(...) No va trigar gaire, després que marxés Jude, a adonar-se com seria el futur. Havia mirat els sues fills i, en el fons del cor, havia comprès que ells serien tot el que tindria. Que només a través d’ells coneixeria res de l’amor. Però era un amor que, com un pot d’almívar massa temps al foc, s’havia evaporat, deixant només l’olor i un llot dolç i dur impossible de rascar. Perquè les boques dels seus fills van oblidar molt de pressa el gust dels seus mugrons i feia anys que havien començat a mirar més enllà de la seva cara per veure el tros de cel més proper.

(Pàg. 187)
Era un crit bonic – llarg i dolorós- però sense principi ni fi, només cercles i cercles de dolor.

::: Altres n'han dit...
Hold my books, Libros para querer, Palabras y Escombros, Un libro al día, A literary odissey, Cliff Notes, Pep Grill.

::: Enllaços:
Toni Morrison, context de l'autora, recorregut i importància, l'autora parla de Sula, temes.