Seixanta contes - Dino Buzzati




"Així anem tots. Amb la miserable ànsia dels esclaus (...)."






Buzzati, Dino. Seixanta contes
Barcelona: Edicions de 1984, 2004

Sessanta Racconti. Traducció de Joaquim Gestí
Col·lecció Mirmanda, 23





::: Què en diu la contraportada...
Seixanta contes han estat considerats, i amb raó, un veritable compendi del món poètic i literari d’aquest escriptor, venecià d’origen, però milanès de cor. En ells es troba representada tot la gamma dels seus temes i fonts d’inspiració: des de la visió surrealista a l’horror de la vida urbana; des de l’alienació i fascinació de l’home per la tecnologia a la reflexió metafísica i religiosa; i tot en un ampli ventall de narracions que aconsegueixen sorprendre sempre el lector. L’estructura del conte com a gènere, li va com anell al dit a l’habilitat narrativa de Buzzati que, veritable mestre del relat breu, es mou lliurament entre el seu món meravellós, fantàstic i imaginari i tradueix en joc, tragèdia o misteri les situacions que poden semblar més banals o insignificants.

:::
 Com comença...
Havent sortit a explorar el regne del meu pare, de dia en dia em vaig allunyant de la ciutat i les noticies que m’arriben són cada cop més escasses. Vaig començar aquest viatge quan tenia una mica més de trenta anys i ja n’han passat més de vuit (...).
Els set missatgers.

::: Moments...
(Pàg. 57)
El cor em va començar a bategar. Era ell, n’estava segur, qui sap si home o fantasma, probablement (no ho podia distingir per culpa de la distància) em donava l’esquena, se n’anava en direcció cap al sud, absurd ambaixador d’un món que hauria pogut ser també el meu.
Ombra del sud

(Pàg. 58) 
Seria bell, ho sé, fins i tot voldria que fos així. Però la meva anima és menyspreablement tímida, l’encoratjo debades, li tremolen les ales i les seves dents menudes i diàfanes espeteguen tan bon punt es dirigeix cap al llindar de les grans aventures.
Ombra del sud

(Pàg. 75)
Potser pretenia, amb el seu menyspreu aristocràtic, oposar-se al desastre, intimidar l’abisme.
I tanmateix, truquen a la porta

(Pàg. 98)
Ningú, ni bèstia ni esperit, havia vingut a venjar aquella carnisseria . L’home havia estat el responsable d’acabar amb aquella residual taca del món, l’home astut i poderós que a tot arreu estableix sàvies lleis per l’ordre, l’home irreprotxable que s’afanya pel progrés i que no pot admetre, de cap manera, la supervivència dels dracs, ni que sigui a les muntanyes perdudes. Havia estat l’home qui l’havia mort, i hauria estat estúpid recriminar-li-ho.
La mort del drac

(Pàg. 110)
(...) una de les bèsties més lletges del món. Perquè l’edat li ha allargat els ullats, li ha donat una important crinera de cerres groguenques, li ha inflat les quatre berrugues als costats del morro, l’ha transformat en un monstre corpori de faula, inerme renebot dels dracs. En ell ara s’expressa l’esperit mateix de la selva, un encís de tenebres, protegit d’antigues malediccions. Tanmateix, dins d’aquella testa immunda hi deu haver, ni que sigui una espurna de llum; sota aquell pelatge aspre, una mena de cor.
El vell facoquer

(Pàg. 132)
És molt dubtós que en tota l’Scala hi hagués una sola persona a qui la musica d’aquella òpera agradés sincerament. Però hi havia un desig general de mostrar-se a l’alçada de les circumstàncies, de figurar a l’avantguarda. A més, quan un, amb tot l’interès, es posa a l’aguait d’una música per descobrir-hi tota possible bellesa, genialitat creativa, significat ocult, aleshores l’autosuggestió treballa sense límits.
Por a l’Scala.

(Pàg. 146)
S’havien exhaurit totes les excuses mundanes per romandre allà. Queia el fingiment. Sedes, escots, fracs, joies, tot l’armament de la festa tingué de cop l’amarga pal·lidesa de les màscares a la fi del Carnaval, quan la penosa vida de tots els dies torna a treure el nas.
Por a l’Scala.

(Pàg. 157)
(...) amb amargura recordava que tota la vida havia estat així: en el fons mai no li havia faltat de res, però tot era sempre inferior al seu desig, un camí intermedi que apagava la necessitat però que no li havia donat mai plena satisfacció.
El burgès embruixat. 

(Pàg. 166)
Ara, en l’obscuritat, quan la nit baixa per oprimir el gènera humà, hi ha moltes orelles amatents. Cadascú pensa una cosa diferent.
Una gota.

(Pàg. 199)
Voldria passejar amb tu, un dia de primavera, amb el cel de color gris i encara alguna vella fulla de l’any anterior arrossegada pels carrers pel vent, als barris dels afores, i que fos diumenge. En indrets així, sovint sorgeixen pensaments malenconiosos i grans; i a certes hores deambula la poesia, unit els cors d’aquells que s’estimen. A més, neixen esperances que se saben expressar, afavorides pels immensos horitzons de darrere les cases, dels trens que se’n van, dels núvols del nord.
Invitacions supèrflues.

(Pàg. 207)
(...) la venjança de la llei no entra en la foscor de les tombes.
L’ensorrament de la Baliverna.

(Pàg. 239)
Quin pes, la presència de Déu per a qui no la desitja! I Déu, en aquest cas,  no era una història incerta. No es mantenia apartat, a l’església, entre ciris i encens, sinó que voltava amunt i avall per les cases, transportat, per dir-ho així, per un gos. Una engruna del Creador, una miqueta dels seu alè, havia penetrat dins Galeone i a través dels seus ulls veia, jutjava, apuntava.
El gos que va veure Déu.

(Pàg. 277)
El replà era buit i tampoc no s’entreveien ombres que es moguessin. A l’escala hi havia una llum dèbil, avara, la llum desesperada de sempre, per culpa de la qual els homes, quan tornen al vespre, senten el pes de la vida.
La d’hidrogen.

(Pàg. 293)
L’home està trist. Mai com ara ha fixat la mirada a les profunditats de les valls eternes, perdent-se en el formigueig dels astres. Fins i tot la lluna, que abans ens semblava una cosa nostra, ha recuperat la severa majestat de les muntanyes inaccessibles. Comitives transparents de sants finalment –ho sabem- fluctuen per sobre nostre cantant (i ens pensàvem que Dante Alighieri s’ho havia inventat completament tot!).
24 de març de 1958

(Pàg. 294)
(...) aquella és la Roca del Cel, el Regne del Triomf Etern, l’Empireu, el Diví Eliseu. Però també és la nostra última frontera, que ens barra el camí; i nosaltres som homes vius!
24 de març de 1958

(Pàg. 326)
(Només quan el cim més llunyà es quedà sense sol i la nit s’abocà com una onada barrancs avall, l’aviador fou conscient que estava sol. Els homes, els pobles, el foc, els llits càlids, les platges, les noies, van ser absudes històries d’un altre món (...))
Nit d’hivern a Filadèlfia.

(Pàg. 353)
Era al capvespre i la terra ja estava mig adormida. L’hora que desfà fins i tot els cor de gel, amb el cel límpid, la inexplicable serenor del món, els ratpenats i, a les cases antigues, les passes encoixinades dels esperits.
El disc aterrà.

(Pag. 383)
Basta que una cosa existeixi, encara que sigui petita, perquè el món estigui obligat a tenir-la en compte.
La ciutat personal.

(Pàg. 388)
A la immensa ciutat que cap de vosaltres no coneixerà mai, a la ciutat feta amb la meva pròpia vida (parcs, edificis, adéus, gasòmetres, hospitals, primaveres, casernes, porxos, Nadals, estacions de tren, estàtues, amors), oh Déu meu, que sol que estic. Les passes ressonen misterioses d’una casa a l’altra dient: Què fas? Què vols? No t’adones que tot és inútil?
La ciutat personal.

(Pàg. 396)
Qui era? Un àngel? Un vident? Mefistòfeles? O l’esperit etern de l’aventura? L’encarnació del desconegut que ens espera a la cantonada? O senzillament l’esperança? L’antiga, la indòmita esperança que va fent niu als llocs més absurds i impensables, fins i tot als laberints dels telèfons quan hi ha vaga, per redimir la mesquinesa de l’home?
La vaga telefònica.

(Pàg. 427)
La ciutat és feta de ciment i de ferro, tota plena d’arestes dures que s’enlairen verticalment i diuen: aquí no, aquí no. Cal que nosaltres també siguem de ferro, per viure-hi, i que a dins no tinguem entranyes tendres i calentes, sinó blocs de formigó, i una pedra esquerpa de 1.2 kg al lloc del que anomenem cor, un ridícul òrgan démodé.
El problema de l’aparcament.

(Pàg. 428)
Així anem tots. Amb la miserable ànsia dels esclaus; el meu proïsme, homes i dones, formigueja pels carrers del centre , anhelant entrar al mes ràpidament possible a la seva presó quotidiana. (Mireu-los, Déu meu! Dins de no res estaran asseguts a les seves taules, davant les màquines d’escriure, milers i milers, consternant uniformitat de vides que havien de ser històries d’amor, casualitat, aventures, somnis...(...))
El problema de l’aparcament.

(Pàg. 463)
“Quina paraula tan bonica, demà”, pensà Prestinari, que ja no podia pronunciar-la. I per no deixar veure que plorava, va córrer cap a fora, ànima en pena, galopant enllà, per sobre la llacuna.
Batalla nocturna a la Biennal de Venècia.

(Pàg. 478)
- (...) durant molt de temps la consciència ha prestat un inestimable servei als homes, però ella també s’ha hagut d’adequar als temps; ara s’ha transformat en una cosa que se li assembla només vagament, en una cosa força més simple, més estandarditzada, més tranquil·la i, diria, de llarg, bastant menys compromesa i tràgica.
- Si no t’expliques millor...
- Ens falta una definició científica, és cert. Vulgarment se l’anomena conformisme. És la pau de qui se sent en harmonia amb la massa que l’envolta. O potser, és la inquietud, el disgust, l’angúnia de qui s’allunya de la norma.
- I amb això, n’hi ha prou?
- I tant! És una força més potent que l’atòmica. Naturalment, no és igual a tot arreu. Existeix una geografia del conformisme. Als països més endarrerits encara està a les beceroles, és un embrió, o es desenvolupa desordenadament, al seu caprici, sense directrius. La moda n’és un típic exemple. Als països més moderns, en canvi, aquesta força ja s’ha estès a tots els camps de la vida, s’ha consolidat completament, es pot dir que es troba suspesa a la pròpia atmosfera; és a les mans del poder.
La paraula prohibida.

(Pàg. 497)
Sonarà a romanticisme barat, però ens va consolar saber que, mentre les altres s’havien endinsat profundament en el seu son tètric, allà dalt, a la llum d’una llanterna solitària, ell estaria escrivint versos. Aquest és, de fet, el moment remot i màxim, el profund recés d ela nit on neixen els somnis i l’ànima, si pot, s’allibera dles dolors acumulats, s’escampa lliurement per sobre de les teulades i les boires del món a la recerrca de les paraules misterioses que l’endemà, ajudant a la bellesa, traspassaran el cor de les persones, induint-les a pensar en coses elevades.
Una bola de paper. 

(Pàg. 500)
(...) a la vida l’espera d’un bé segur ens produeix més alegria que aconseguir-lo ( i és de savis no fruir-ne de seguida, sinó que cal assaborir aquell meravellós desig que és el desig segur del plaer mitigat però no satisfet del tot; és l’espera, en una paraula, que ja no té temences ni dubtes i que representa, probablement, l’única forma de felicitat concedida als homes) (...).
Una bola de paper.

::: Altres n'han dit
Exilis, Les males herbes, Encuentros de lecturas, Tan alto el silencio, La Tormenta en un VasoCritica Letteraria, Pep Grill.

::: Enllaços:

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli