Heather, absolutament ella - Matthew Weiner





"(...) va veure que eren persones ben petites i que estaven soles." 






Weiner, Matthew. Heather, absolutament ella.
Barcelona: Empúries, 2018

Heather, the Totality. Traducció de Yannick García
Col·lecció Narrativa, 525




::: Què en diu la contraportada...
El Mark i la Jaren Breakstone han aconseguit construir la vida de família benestant de Manhattan que sempre havien somiat, i al centre d’aquesta construcció que sembla perfecta hi ha la seva preciosa filla, la Heather. Ella és bonica, compassiva, fascinant i amb una empatia fora de sèrie; però  a mesura que es va fent gran, la seva extraordinària  capacitat de seducció comença a atraure interessos cada vegada més foscos i l’idíl·lic món dels Breakstone es comença a esquerdar. Mentrestant, en Bobby, un treballador de la construcció que va créixer envoltat de pobresa i violència, entra de manera inesperada a les seves vides, i amb el seu aire inquietant de depredador amenaça de destruir tot allò que realment els importa.

Magnètica, inquietant i explosiva, Heather, absolutament ella demostra l’ull clínic que té l’autor per captar i transmetre la part més fosca de la naturalesa humana. Una novel·la potentíssima sobre el poder, l’atracció, les diferències socials i els privilegis que esdevé un debut literari sorprenent i impecable.

::: Com comença...
El Mark i la Karen Breakstone es van casar una mica tard a la vida. La Karen vorejava la quarantena, havia abandonat l’esperança de trobar ningú tan bo com el seu pare i havia començat a amargar-se per la relació de set anys que havia tingut després de la universitat amb el seu antic professor d’art.

::: Moments...
(Pàg. 18)
Sabia que el que amb el temps havia reconegut com a amor s’havia tornat amor estant al seu costat.

(Pàg. 20)
(...) havia estat víctima de la crueltat de les masses, però que de mica en mica havia entès que un no s’havia de veure mai com el veien els altres, i que tant se valia si semblaves reclòs sempre que recordessis que no ets com els altres et veuen.

(Pàg. 29)
Als passadissos de les finances, en Mark no havia aconseguit mai ser essencial. Tot i que la feina la feia correctament i guanyava més diners dels que havia somiat mai, va presenciar com li passava pel davant una corrua d’indignes amb competències molt més socials que no pas financeres, i va abandonar la idea d’arribar a dirigir mai el departament o ni tan sols de volar amb el jet de l’empresa.

(Pàg. 69)
Va reconèixer el pànic i després de prendre’s dos antihistamínics amb una copa de vi blanc es va asseure a la taula de la cuina i va elaborar la segona llista de la seva vida, amb una columna titulada “Motius per existir” i l’altra, “Motius per no”.

(Pàg. 72)
A qualsevol altre li hauria semblat que el temps s’aturava, però com que el Bobby no comprenia el temps les coses o eren interessants o eren avorrides i, en qüestió de persones, o eren amenaçadores o eren excitants.

(Pàg. 75)
(...) quan la Heather va travessar el carrer corrents cap al seu pare va fer una ullada rapidíssima al Bobby i les seves mirades van coincidir un instant i, en el moment en què tots els sorolls de la ciutat van caure des del cel i es va fer el silenci, ell va fer l’esforç de recordar com se somreia.

(Pàg. 90) 
El secret més difícil, que el món no havia de saber mai, era la malenconia que tot just dissimulava el seu somriure. La Heather sabia que li convenia renunciar-hi o substituir-la per gratitud i prou que hi renunciaria ella, si no fos que estar trista era una passada. El seu moment preferit del dia era just després de deixar el mòbil al tocador i abans d’adormir-se, quan escoltava el trànsit i pensava en cada clàxon solitari, tan atzarós, i en tots els adults i els indrets on anaven i la pressa que tenien tots.

(Pàg. 93)
El seu codi postal era pràcticament el primer de la llista de gent més acabalada del país i el seu pare no fabricava res i la seva mare no feia res de res i el pis era gegantí però innecessàriament ostentós i de vellut i feien servir massa coses i llençaven massa coses i, el pitjor, tant se’ls en fotia. Quantes illes tropicals eren capaços de veure i continuar sense fer cas de la pobresa fulgurant de l’altra banda de la reixa del complex? Els seus pares no eren mala gent però vivien en l’engany hipòcrita de creure que es mereixien tot el que tenien.

(Pàg. 107)
L’esperança de la Karen era trobar alguna confident ara que a totes les senyores els havien abaixat els fums amb els adolescents rebels, els matrimonis sense sexe, les obsessions pel menjar i les calamitats immobiliàries.

(Pàg. 119)
(...) va observar tota l’estança i des d’una mena de vista d’ocell va veure que eren persones ben petites i que estaven soles.

::: Altres n'han dit...
Llegir en cas d'incendi, L'escriba, Marina Porras - El NacionalSomnegra, El escobillón, Entre montones de libros, El palomitrón, Adivina quién lee, El cuervo de alas rotas, Perdida entre mis libros, Buscando mi equilibrio, Cosas mías, The Objective, Bitácora de (mis) lecturas, El blog de la fábula, Las lecturas, Sopitas, ABC Cultural - Andrés Ibáñez, Marinieves, La diaria, Brújulas y espirales, Pep Grill.

::: Enllaços:
Matthew Weiner, l'autor parla de la seva novel·lala idea inicialno és or tot el que lluu.

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli