El diari de Zlata - Zlata Filipovic


"Aquí la gent mor, desapareix, aquí tot crema, tot desapareix, i mentrestant, vénen al món nadons, futures persones, sortint de les flames."




Filipovic, Zlata. El diari de Zlata. 
Barcelona: Columna, 1994


Le journal de Zlata. Traducció de Miquel Àngel Gibert
Col.lecció 134
 



 Que en diu la contraportada...
Zlata té onze anys, viu a Sarajevo i escriu un diari i explica les coses que fa, que descobreix... La guerra esclata a l'ex-Iugoslàvia i el seu diari deixa de ser com els altres de les noies de la seva edat. Ara és un diari de la por, el sofriment, els bombardejos, el viure sense electricitat, aigua o menjar.
Ara que els conflictes a l’ex-Iugoslàvia sembla que no tinguin solució darrera de negociacions que no s’acaben mai, El diari de Zlata ens obliga a sentir el sofriment de tot un poble i la vergonya i la impotència de no saber què fer davant d’un drama que ens toca molt de prop.

Com comença...
Dilluns 2 de setembre de 1991
Darrere meu queda un llarg i calorós estiu, molts dies de vacances sense pensar en res; davant, un nou curs escolar. Faré sisè. Estic impacient per tornar a veure les companyes de classe, per tornar a estar amb elles, a l’escola i fora de l’escola.

  Moments...
(Pàg. 15)
Diumenge 13 d’octubre de 1991
(...) La tardor va eclipsant l’estiu. A poc a poc, però amb mà segura, va acolorint la natura amb el seu pinzell. Les fulles s’esgrogueeixen, s’envermelleixen, cauen.  Els dies són més curts, fa més fred. La tardor, quina estació més bonica! De fet, totes les estacions tenen els seus encants. Però a ciutat no me n’adono. Només assaboreixo la natura i la seva bellesa a Crnotina. Allà la natura fa bona olor, m’acarona, em crida per agafar-me en braços. M’he revifat completament en la seva companyia, assaborint tots els seus encants.

(Pàg. 29)
Dijous 26 de desembre de 1991
(...) Aviat el nou any. L’ambient, en vigílies d’aquesta gran festa, no em sembla el mateix que de costum. El papa i la mama, com els amics o la gent de la família, no tenen la intenció de celebrar-la com cal. Amb prou feines se’n parla. A causa de la guerra de Dubrovnik? ¿O és que tenen por d’alguna cosa? No en sé res, no entenc res.

(Pàg. 39)
Dimarts 24 de març de 1992 
(...) Vinguin d’on vinguin, les notícies i les imatges són terribles. El papa i la mama no volen que miri la tele quan hi surten informacions, però a nosaltres, els infants, no se’ns poden amagar tots els horrors que passen.

(Pàg. 42) 
Dissabte 4 d’abril de 1992
Dear Mimmy,
Avui és el Bairam (una gran festa musulmana). No hi ha gaire gent al carrer. Per la por, segurament; a causa dels rumors de bombardeig. A Sarajevo no hi ha caigut cap bomba. Sembla que la mama tenia raó sobre allò de la desinformació. Gràcies, Déu meu.
T’estimo.
Zlata.

(Pàg. 46)
Diumenge 12 d’abril de 1992
(...)La gent surt al carrer. Avui ha fet calor, un dia de primavera molt bonic. Nosaltres també hem sortit. El carrer Vasa Miskin era ple de gent, d’infants. Semblava una desfilada per la pau. La gent ha sortit per trobar-se, no vol la guerra. Vol viure i divertir-se com sempre ha fet. ¿Que potser no és normal això? ¿Qui pot preferir i desitjar la guerra?
No hi ha res de més horrible.

(Pàg. 48)
Dissabte 18 d’abril de 1992
Dear Mimmy,
Bombardegen, cauen obusos. Hi ha guerra de debò. El papa i la mama estan molt neguitosos; ahir a la nit van anar a dormir molt tard, van estar parlant molta estona. Estan estudiant què cal fer, però és difícil ser raonable. ¿Ens n’anem i ens separem, o ens quedem aquí tots junts? (...)

(Pàg. 54) 
Dissabte 7 de maig de 1992
(...) Un bocí de metralla li ha partit el crani. I és morta. Una nena tant ferma. Anàvem juntes a la guarderia, i al parc solíem jugar totes dues plegades. Ara ja no la veuré mai mes...

(Pàg. 66)
Dissabte 30 de maig de 1992
Dear Mimmy,
La maternitat s’ha cremat completament. Va ser allà on vaig néixer. Centenars de milers de futurs nadons, de futurs habitants de Sarajevo, ja no tindran l’oportunitat de néixer-hi. Encara era molt nova. El foc l’ha devorat tota. Se n’han pogut salvar les mares i els nadons. En el moment que s’ha declarat l’incendi, hi estaven naixent dos infants. Són vius. Aquí la gent mor, desapareix, aquí tot crema, tot desapareix, i mentrestant, vénen al món nadons, futures persones, sortint de les flames.
La teva Zlata.

(Pàg. 70)
Dimarts 16 de juny de 1992
(...) ¿Quantes vegades ho he escrit, això? ÉS HORRORÓS. Però ara ja passa de taca d’oli. L’horror ha substituït el temps que passa. Potser a Sarajevo caldria posar aquest nom al temps que passa, perquè s’hi assembla molt.
La Zlata, que t’estima.

(Pàg. 75)
Dilluns 29 de juny de 1992
(...) Ara m’adono realment que sóc enmig de la guerra, que sóc testimoni d’una guerra bruta i repugnant. Jo i també els milers d’altres infants d’aquesta ciutat que es destrueix, plora, es lamenta, espera un auxili que no vindrà (...).

(Pàg. 85)
Dimarts 4 d’agost de 1992
(...) Han disparat sobre el saló dels Bobar. Una primera bala ha destrossat la finestra, ha trencat l’antena interior del televisor, s’ha emportat un tros de la taula vidrada, ha travessat una butaca i ha fet miques el vidre de la porta, abans de... PAF!... caure a terra. Després d’aquesta bala, n’han disparat tres més. La primera ha rebentat el plàstic de la finestra, ha rebotat fins a l’armari, on ha rascat el bonic diploma de la tia Boda, i ha caigut, PLAF! La segona també s’ha estavellat contra la finestra i s’ha clavat a la paret. La tercera ha rebentat el plàstic, ha fregat una butaca i s’ha ficat dins de l’armari, on ha fet malbé uns sostenidors, abans de caure, PAF!
Zlata.

(Pàg. 86)
Dimecres 5 d’agost de 1992
(...) La guerra només permet tenir contacte amb els veïns. Tot passa dins un cercle, un cercle que un coneix, i tot el que en queda fora sembla molt llunyà.
Zlata.

(Pàg. 111)
Dijous 19 de novembre de 1992
Dear Mimmy,
Pel que fa a la política, res de nou. Es voten resolucions, els “estimats patufets” continuen discutint i, mentrestant, nosaltres ens morim, ens gelem, ens morim de gana, acomiadem els amics, deixem la gent que més ens estimem (...).

(Pàg. 116)
Dijous 3 de desembre de 1992
(...) l’aniversari no ha estat com de costu. Estem en guerra. Per sort, no hi hagut trets, i l’hem pogut celebrar.
Ha estat bé, però hi faltava alguna cosa. Hi faltava la pau!
La teva Zlata.

(Pàg. 131)
Dimarts 26 de gener de 1993
(...) Ja hi estic acostumada, a la guerra, em sembla mentida, però malgrat tot, diria que sí. La lluita per la vida s’ha convertit en una rutina. Si hi ha una altra cosa, jo no en sé res. Ciao.
Zlata.

(Pàg. 138)
Dilluns 15 de març de 1993
(...) Els infants ja o sembla que siguin infants. Em fa la impressió que Sarajevo es or a poc a poc, desapareix. La vida desapareix. Així doncs, ¿com puc sentir jo la primavera, ella que desvetlla la vida, si aquí no hi ha vida, si aquí tot sembla mort? (...)

(Pàg. 147)
Dimecres 28 d’abril de 1993 
(...) El nostre futut sniper (l’hem batejat “Jovo”) estava de millor lluna avui. No és gaire normal aquest individu. Té, ara acaba de disparar una bala, només per fer-nos la guitza. Ciao!
Zlata.

(Pàg. 168)
Divendres 23 de juliol de 1993
(...) Aquest vespre el món em mirarà (i saps?, Mimmy, gràcies a tu?. Jo estaré mirant una espelma, ja que el meu voltant tot és foscor. Estaré mirant la foscor. Però ¿el món pot veure la foscor que jo veig? Jo no em podré veure aquest vespre a la tele, llavors el món de segur que no podrà veure la foscor que jo miro. Som en extrems oposats. Les nostres vides són diferents. Ells viuen en la llum, en el dia. I nosaltres, en la foscor.
La teva Zlata.

(Pàg. 171)
Dilluns 2 d’agost de 1993
(...) Em comparen amb l’Anna Frank. I això em fa por, Mimmy. Tinc por d’acabar com ella.
Zlata

(Pàg. 176)
Dimecres 18 d’agost de 1993
(...) El papa i la mama diuen sovint: “Post nubila phoebus”. És llatí, Mimmy, i vol dir: “Després dels núvols, el sol”. Sí, però... quan?
Zlata.

(Pàg. 178)
Dijous 26 d’agost de 1993
(...) Hem fet veure que érem en un casament, Mimmy, en una vida en què tot es fa veure. Com és costum a Sarajevo. Juguem a fer veure que vivim, perquè ens sigui més fàcil (...).

(Pàg. 186)
Diumenge 19 de setembre de 1993
Dear Mimmy,
Penso en Sarajevo sense parar i, com més hi penso, més em fa la impressió que ha deixat de ser el que era. Tants morts i ferits. Tants monuments històrics destruïts. Tants tresors en forma de llibres i quadres desapareguts. Tants arbres centenaris tallats. Tanta gent que n’ha sortit per no tornar-hi mai més. Ja no hi ha ocells, només un pardal infeliç que crida. Sarajevo és una ciutat morta. I els senyors de la guerra continuen discutint, dibuixant mapes, esborrant-los... fins quan? (...).

(Pàg. 193)
Dijous 14 d’octubre de 1993
(...) No t’he dit, Mimmy, que faràs la volta al món? Et publicaran al món sencer. T’he donat perquè expliquis al món tot el que jo he explicat. T’he parlat de la guerra, de mi, de Sarajevo en guerra, i el món ho vol descobrir a través de les nostres ratlles. T’he dit tot el que he patit, el que he vist i he sentit; ara, la gent que viu fora de Sarajevo també ho sabrà. Bon viatge en la teva volta al món, Mimmy.
La teva Zlata.

 Enllaços:
Zlata Filipovic, els per què dels fets, el per què del diari, la guerra com a gènesi literària, el dietari com a testimoni del conflicte.

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli