Tristano es mor - Antonio Tabucchi




" Queden les paraules.... les meves... les teves, sobretot.... les paraules que donen testimoni. El verb no fou pas al principi, és al final, escriptor."





Tabucchi, Antonio. Tristano es mor.
Barcelona: Edicions 62, 2004


Tristano muore. Traducció de Pau Vidal.
Col·lecció El balancí, 497


 Què en diu la contraportada...
Què és l’heroisme? Què és la covardia? I el coratge? I la traïció? Una casa de camp en algun lloc de la Toscana. Un mes d’agost canicular dels últims anys del segle XX. En el seu llit de mort, sota els efectes de la morfina, Tristano, un home que ha lluitat per la llibertat amb aquest nom manllevat a Leopardi, ressegueix els esdeveniments que han marcat la seva vida. Una vida que avança en paral·lel a seixanta anys d’història d’Itàlia. Records, falsos o suposats, conflictes fins ara inconfessables, antics amors i, finalment, la guerra, la lluita de Tristano al bàndol feixista fins que decideix unir-se als partisans. I mentre agonitza, al capçal, un amic escriptor que l’escolta. I que escriu.

Però, és possible inscriure en l’estricte marc d’un relat l’ambigua geometria d’una vida, feta de contradiccions, dubtes, omissions, desitjos insatisfets? I, qui dóna testimoni pel testimoni? Suggeridor, fantasiós i poètic, Tristano es mor evoca un destí personal, però també el destí col·lectiu de tot un poble amb les seves tragèdies i simulacres inclosa la darrera bogeria televisiva.

 Com comença...
...Rosamunda Rosamunda che magnifica serata sembra proprio preparata da una fata delicata mille licu mille voci mille cuori strafelici, sono tutti in alegria oh ma che felicità Rosaminda si em mires així Rosamunda no ho puc resistir... ¿T’agrada?

 Moments...
(Pàg. 10)
¿Saps què?, comptat i debatut, al final de la vida hi ha més coses que no recordes que no pas que sí...

(Pàg.40)
(...) Els homes no es mouen, es queden encantats en tot de moments fixos, el que passa és que no ho saben, ens pensem que tot plegat és un fluir continu que es va evaporant progressivament però no, en algun racó de l’espai roman aquell instant fix amb el seu gest i tot, com en un encanteri, una fotografia sense placa. Cal saber-la veure, però hi és, ja em pots ben creure.

(Pàg. 52)
La vida no va per ordre alfabètic com us penseu vosaltres. Sorgeix... ara aquí ara allà, com li sembla, són engrunes, el problema és recollir-les després, és un pilonet de sorra, i ¿quin és el granet que en sosté un altre?

(Pàg. 59) 
... no et refiïs mai dels miralls, al primer moment sembla que et retornin la teva imatge, però el cert és que la capgiren, o encara pitjor, l’absorbeixen, s’ho beuen tot, et xuclen a tu i tot... Els miralls són porosos, escriptor, i tu no ho sabies.

(Pàg. 65)
(...) tens ganes de desitjar, no oblidis que el temps d ela vida no va al mateix pas que el del desig, en un dia poden passar cent anys (...).

(Pàg. 68) 
(...) la culpa no pesava tant si ens en quedàvem la meitat cada un.

(Pàg. 87) 
... mira, escriptor, no saps com m’agradaria tenir un úter, ara, voldria ser una dona, una dona jove, bonica, fecunda, amb la limfa que li circula pel cos, seria preciós... i que és alçada per la lluna com les marees, una dona que fos l’origen del món, i en canvi el que tinc són dos collons eixuts rosegats per la gangrena, i estic aquí explicant-te sopars de duro.

(Pàg. 92)
(...) saps, la natura ens ha avesat al binari, i nosaltres ens hem deixat convèncer com uns carallots, blanc i negre, fred i calent, mascle i femella. En resum, o així o aixà. Però per què diantre hem de creure que la vida és o així o aixà, ¿t’ho has plantejat mai, escriptor?

(Pàg. 109)
(...) ¿com pot ser que tu pensis veritablement que la vida es pot recloure en una biografia? És una idea que no fa per tu, és el principi del registre civil...

(Pàg. 115)
(...) tenim que el bé ha derrotat al mal, el que passa és que hi ha una mica més mal del compte en aquell bé, i una mica massa d’imperfecció en aquella veritat... La veritat és imperfecta...

(Pàg. 116)
(...) la mà només ens arriba allà on s’acaba el braç, però el somni va molt més enllà... és una pròtesi, supera la presó de l’existència.

(Pàg. 124)
Si té ganes de sospirar, murmurava el doctor Ziegler, sospiri... no respiri, sospiri, el sospir és un estratagema que el nostre cos s’ha empescat per expel·lir en forma de pneuma aquella espècie d’angoixa difusa i farisea que els anglesos anomenen spleen...

(Pàg. 136)
En Ferruccio deia que si fiques el nas als replecs més amagats de la societat, sigui la que sigui, descobreixes la follia. Però els que han tingut la gosadia de fer-ho eren tots folls...

(Pàg. 152)
Finestres, això és el que necessitem, em va dir una vegada un vell savi en un país llunyà, la vastitud d’allò real és incomprensible, per capir-lo cal recloure’l en un rectangle, la geometria s’oposa al caos, per això els homes han inventat les finestres, que són geomètriques, i cada geometria pressuposa els angles rectes. ¿Deu ser que la nostra vida també està subordinada als angles rectes? Saps, aquells itineraris tan complicats, fets de segments, que tots plegats hem de recórrer simplement per atènyer la nostra fi.

(Pàg. 166) 
...Però resulta que el món és fet d’actes, accions... coses concretes però que després passen, perquè l’acció, escriptor, es verifica, ocorre... i ocorre només en aquell instant concret, i després s’esvaeix, ja no hi és, fou. I per romandre calen les paraules, que continuïn fent-la ser, que en donin testimoni. Verba manent les paraules queden. De tot allò que som, de tot allò que fórem, en queden les paraules que hem dit, les paraules que ara tu escrius, escriptor, i no pas allò que jo vaig fer en aquell lloc determinat i en aquell moment precís del temps. Queden les paraules.... les meves... les teves, sobretot.... les paraules que donen testimoni. El verb no fou pas al principi, és al final, escriptor.

(Pàg. 166)
(...) l’escritura és sorda... aquests sons que ara sents a l’aire a la teva pàgina es moriran, l’escriptura els fixa i els mata, com un fòssil incrustat en el quars...l’escriptura és una veu fòssil, sense vida, l’esperit que tenia amb aquells ones que vibraven a l’espai s’ha esvaït...

(Pàg. 167)
...la vida no s’explica, ja t’ho vaig dir, la vida es viu i mentre la vius ja s’ha perdut, se t’ha escapat...

(Pàg. 172)
Vostè va escriure una vegada que en Tristano va conèixer la por, i jo l’hi he confirmat. Però la por de debò és diferent, allò era una por d’estar per casa, perquè tenia el privilegi del que és aleatori, li podia sortir malament, però també se’n podia sortir... la por de debò és quan l’hora està fixada i saps que no hi ha res a fer... és una por estranya, insòlita, només s’experimenta una vegada a la vida i ja no la sentiràs mai més, és com un vertigen, com si obrissis una finestra l nores, i aquí el pensament sí que s’ofega de veres, com si quedés anul•lat. Això sí que és por de debò...

 Altres n'han dit...
LiteraduraAl calor de los libros, Leolo, Sin tiempo para nada, Pep Grill.

 Enllaços:
Antonio Tabucchi, el temps i la mortpunts de vista, novel·la (monòleg) de preguntes, revisionisme històric, round 1: oralitat vs escriptura.

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli