dimarts, 27 de desembre de 2016

Fanny Hill - John Cleland




"(...) considerava que el plaer, fos de la classe que fos, era sempre el port últim d’arribada (...)"






Cleland, John. Fanny Hill 
Barcelona: Adesiara Editorial, 2012


Fanny Hill or Memoirs of a Woman of Pleasure. Traducció de Xavier Pàmies
Col·lecció D’ací i d’allà, 26



 Què en diu la contraportada...
Veritable insult a la religió i als bons costums —com exclamà, esquinçant-se les vestidures, l’Església anglicana per demanar-ne la prohibició—, Fanny Hill ha estat un dels llibres més perseguits i censurats de la història. Això no obstant, amb les peripècies eròtiques de la protagonista, que arriba a Londres a quinze anys i hi descobreix tots els secrets del sexe i dels plaers, però també de l’amor i de l’amistat, Cleland teixeix una novel·la esplèndida, que Guillaume Apollinaire va definir de manera magistral: «Fanny Hill és la germana anglesa de Manon Lescaut, però menys desgraciada, i el llibre on apareix té el sabor voluptuós dels contes que explicava Xahrazad.»

 Com comença...
Benvolguda senyora,
Prenc la ploma per donar-vos una prova fefaent que per a mi els vostres desitjos són ordres ineludibles. Per més ingrata que pugui semblar la comesa, penso evocar totes aquelles èpoques escandaloses de la meva vida de les quals he acabat alliberant-me per gaudir de tots els beneficis de l’amor, la salut i la fortuna em poden concedir mentre encara sóc a la flor de la joventut i no és massa tard per aprofitar el lleure que em proporciona una vida folgada i acomodada per conrear un talent gens menyspreable i que, fins i tot enmig del remolí de plaers desenfrenats a què em vaig veure abocada, em va esmolar la facultat d’observació de la gent i l’educació mundana molt més del que és comú en les persones de la meva infeliç professió, que veuen qualsevol idea o reflexió com a enemigues mortals i se’n mantenen tan lluny com poden o les destrueixen sense contemplacions.

 Moments...
(Pàg. 43)
Vaig palpar tot el llit buscant alguna cosa a què pogués aferrar-me en el meu somieig, i, com que no la vaig trobar, em van venir ganes de plorar d’irritació, perquè tota jo era un incendi voraç. Al final vaig acabar sortint del pas amb l’únic remei que tenia a mà: una trista prestidigitació en un teatre reduït que no deixava prou lloc a l’acció i que els dits van deixar tan adolorit pugnant per entrar-hi (...)

(Pàg. 52)
(...) Aquests cops invertits de l’enclusa sobre el mall no van trigar a conduir al clímax, que vam percebre per tots els senyals característics de la imminència d’un èxtasi compartit.

(Pàg. 59)
No pensava ni en el passat ni en el futur; el present era tot el que les meves forces eren capaces de suportar sense desmaiar-me

(Pàg. 66)
(...) Vaig començar a assaborir la pura delícia d’aquell plaer de plaers en què el fluix tebi inunda les seduïdes entranyes. Quin devessall de goig! Quin estat de deliqui! Quina ànsia de delit! És una ardència tan intensa que la naturalesa no la pot suportar, i per això deu ser que ella mateixa es proporciona l’alleujament d’un meravellós instant d’abandó, la imminència del qual és anunciada per un deliri deliciós, una dolça esgarrifança prèvia a l’efusió d’aquell licor en què el gaudi mateix s’ofega i tens una estremitud en el moment de l’ejecció.

(Pàg. 117) 
En cap moment em vaig preocupar per les conseqüències ni em vaig fer retret d’haver-me incorporat, fent aquell pas, a una professió condemnada (però no pas a l’oblit). Hauria sigut una ingrata amb el plaer que havia rebut si me n’hagués penedit; i, com  que ja havia abandonat la riba, vaig pensar que tirant-me de cap al corrent que se m’enduia ofegaria tot dubte i tota vergonya.

(Pàg. 121)
Que aquell qui vulgui protegeixi, defensi i premiï  les arts del pintor, l’escultor i el músic per la satisfacció que n’obtingui; però a la meva edat, i amb la meva inclinació al plaer, que en mi és congènita, la facultat d’agradar de què la naturalesa dota una persona graciada constituïa per a mi el més gran de tots els mèrits, comparat amb el qual les habituals opinions preconcebudes a favor dels títols, les dignitats, els honors i altres distincions semblants posseïen ben poc valor.

(Pàg. 156) 
- (...) Segons una màxima de la vida, hauria d’enorgullir-me de la meva naixença perquè sóc filla de l’amor i prou, no pas de cap matrimoni; en tot cas, no crec que ningú hagi heretat una inclinació més gran que jo a la causa que em va engendrar (...)

(Pàg. 177) 
La majoria dels homes no saben fins a quin punt menyscaben el seu propi plaer quan deixen de professar el respecte i el benvoler deguts al nostre sexe, incloent-hi aquelles que viuen només per complaure’ls.

(Pàg. 182)
Enduta a l’extrem més alt del plaer que la vida humana pot resistir, però sense sucumbir a la desmesura, vaig atènyer aquell punt de dolça sensibilitat en què, precedida amb prou feines per l’efusió de la meva parella, vaig caure en deliqui; i, deixant anar un sospir llarg i profund, vaig fer anar tota l’ànima sensitiva a aquell conducte on la delectança t’atrapava i t’envescava i no te’n deixava sortir.

(Pàg. 187)
(...) I és que els homes, sobretot quan els entres per la vista, tenen un fons de credulitat que passa desapercebut a la seva saviesa excelsa i en virtut del qual fins i tot els més sagaços semblen sovint els nostres titelles.

(Pàg. 196)
Amb trenta anys encara no, havia reduït la força del seu desig a una sòrdida dependència d’estimulants artificials que ben poca ajuda rebien de la potència natural d’un cos castigat i consumit fins al moll de l’os per un excés repetit de plaers, que havien obrat com seixanta hiverns durant la primavera de la seva vida, però sense prendre-li el foc i l’ardor juvenil de la imaginació, cosa que el turmentava i l’empenyia a l’abisme al mateix temps.

(Pàg. 204)
Ara bé, si haig de judicar a partir de la meva experiència, no hi ha ningú més ben pagat ni més ben tractat, durant la seva hegemonia, que les amants d’aquells homes que, afeblits per la naturalesa, la disbauxa o l’edat, fan menys ús del sexe. Com que tenen consciència que una dona ha de ser satisfeta d’una forma o d’una altra, l’obsequien amb una munió de petits detalls, presents delicats, manyagueries i confidències, i s’empesquen com poden mitjans i recursos per compensar la seva mancança principal (...).

(Pàg. 212)
(...) considerava que el plaer, fos de la classe que fos, era sempre el port últim d’arribada, i que tots els vents que portessin eren bons sempre que no perjudiquessin ningú (...).

(Pàg. 242)
(...) quan ell va sortir, ella va quedar immòbil, amarada de plaer i expulsant-ne els humors essencials, però exhausta, sense alè i sense cap altre senyal de vida que les delicades vibracions que encara tremolaven en les cordes del delit, que havien sigut polsades i percudides per la naturalesa amb massa passió perquè els sentits haguessin pogut tornar a asserenar-se.

(Pàg. 250)
En un no res va quedar desposseïda d ela facultat de recórrer a cap art; perquè, ben mirat, ¿quin art no cedeix quan la naturalesa, rendida al seu assaltant, envaïda fins al centre del seu reialme i arrossegada per la tempesta, queda a la mercè de l’altiu conqueridor que ha fet la seva entrada triomfal i fulminant? Però per convertir-se en vassall ben aviat; perquè, quan el combat cos a cos es tornava més acarnissat, ella el va constrènyer a pagar el tribut d’amor a la naturalesa; i, en el moment que acabava de recaptar-lo, igual que el duelista que deixa el rival estès als seus peus quan ell mateix acaba de rebre una ferida mortal, l’Emily va tenir amb prou feines temps per gloriar-se de la victòria, perquè, abatuda per la mateixa descàrrega, amb una sonora expiració, l’aclucament dels ulls, l’estirament dels membres i una relaxació general del cos, va indicar de forma manifesta que tot havia anat com havia d’anar.

(Pàg. 255)
(...) mirava per sobre de l’espatlla un món que coneixia a la perfecció i del qual només aspirava a passar desapercebut.

(Pàg. 270)
Ai! Quin contacte més enervant i més delitós! I de cop em vaig sentir, en l’íntim del cor, la prodigiosa mà afilada amb què l’amor, quan presideix aquest acte, esmola el plaer; l’amor, que es pot dir que és la sal àtica del gaudi; i és que, sense ell, el goig, per més gran que sigui, no deixa de ser una cosa vulgar, sigui d’un rei o d’un captaire; perquè és indubtable que només l’amor el purifica, l’ennobleix i l’exalça.

(Pàg. 274)
(...) no vaig poder evitar compadir-me, fins i tot en qüestió de gust, d’aquells qui, reduïts a una sensualitat grollera, són insensibles als encants de la virtut, que és la millor amiga del plaer i la pitjor enemiga del vici. Així, la temperància converteix els homes en senyors d’aquells mateixos plaers de què la intemperància els fa esclaus: l’una és font de salut, de vigor, de fertilitat, de satisfacció i de qualsevol altre bé suprem de la vida; l’altra, de malalties, de feblesa, d’esterilitat, de repugnància d’un mateix i de tots els altres mals inherents a la naturalesa humana.

 Altres n'han dit...

 Enllaços:

 Llegeix-lo:
Anglès (html - html - multiformat)
Espanyol (pdf)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada