dilluns, 18 de juliol de 2016

La pell i la princesa - Sebastià Alzamora




"(...) L’error és essencial a la vida, Puppa; aquest món, i nosaltres mateixos, podem no ser una altra cosa que les conseqüències d’un error de Iahvé."




Alzamora, Sebastià. La pell i la princesa. 
Barcelona: Destino, 2011
 

 Què en diu la contraportada...

La pell i la princesa és una història d'amor i una indagació en els mecanismes del poder. L'autor hi recrea el festeig d'en Puppa i la princesa Maria. Al seu voltant, en una Praga que viu l'esclat de la Guerra dels Trenta Anys, se succeeixen les intrigues cortesanes, en què conspiradors i víctimes entren en un joc de forces ple d'escenes de sexe i violència.Amb una prosa de gran expressivitat, Sebastià Alzamora trena una història romàntica a partir de diferents veus narratives, i de la deformació i sublimació dels mites europeus. Nodrida d'anacronismes històrics i d'homenatges a obres com La tempesta de Shakespeare, els contes de Hoffmann o Les aventures del soldat Schwejk, la novel·la, guardonada amb el prestigiós Premi Josep Pla, és una crònica punyent de les passions que enterboleixen la vida humana i d'un secret que mai no s'hauria d'haver revelat. Ho desvetlla el rabí, i té molt a veure amb l’enquadernació de llibres de factura bellíssima amb pell humana...


 Com comença...
Digué Puppa:
- La resposta a la vostra pregunta és el nom d’una dona: Maria.
I en pronunciar aquest nom un vel incert, una mena d’ombra, li entelà els ulls grans, envoltats de les arrugues i el cansament de les parpelles. Però tot d’una abaixà la vista i tornà a concentrar-se en la superficie de la taula de noguer, damunt la qual hi tenia estesa la pell que anava rebaixant, pacient, servint-se d’una mena d’espàtula d’hacer ben esmolat.

 Moments...
(Pàg. 30)
(...) em vaig esforçar a llegir-ne el títol i el nom de l’autor. Aquest devia ser italià i es deia Colonna; el títol era Hypnetotomachia Polifili. Me’n recordaré tota la vida, encara que, per descomptat, mai no n’havia sentit a dir res abans. Vaig tornar a palpar la coberta i, quan vaig voler adonar-me’n, l’estava acariciant: era plaent i càlida com la pell d’una dona en l’esplendor de la nuesa. Abandonat d eles meves carícies, el gat saltà a terra i s’allunya una mica. Estava clar que Puppa era excel·lent en la seva feina. Tanmateix, no sabia què respondre a la seva pregunta, de manera que acabà per contestar ell mateix:
-  Això que sentiu, mestre, és protecció. Vivim massa separats dels llibres... Vull dir que cal que ens deixem protegir per ells, que la nostra pell moridora es deixi impregnar per allò de perdurable que hi ha en la pell dels llibres. Ells ens allunyen de la mort.

(Pàg. 67)
- (...) Nos creiem en la necessitat d’acréixer els coneixements, d’enfortir i  ampliar les potències espirituals. Déu Nostre Senyor, per la gràcia del qual Nós hem de regnar sobre vosaltres, no va crear els homes a imatge i semblança seva perquè restessin amagats dins les tenebres de la ignorància. No, Ell desitjava que, amb els instruments de què ens ha dotat, dominem aquest món que va posar a la nostra disposició. Déu desitja que arribem al Coneixement, a la gnosi, i que aleshores el deixem descansar. I aquest dia vindrà. Vindrà el dia en què tots i cadascun dels homes seran reis, i dominaran la Terra.


(Pàg. 70)
Saber que la mort havia bufat el seu alè fètid i glaçat tan a prop del meu clatell em trasbalsava de tal manera que ara, quan sentia aquell dolor persistint a la meva nuca, cadascuna de les punyides em feia pensar per primera vegada en la fugissera brevetat de la vida, i m’obligava a sentir agraïment pel fet de conservar-la.

(Pàg.78)
(...) m’ensenyava gramàtica, música, àlgebra, aritmètica i poesia: els fonaments, em repetia una i altra vegada, de tot coneixement veritable; els instruments inexcusables per a la formulació de qualsevol construcció intel·lectual digna de les expectatives dipositades per Déu en l’ésser humà.

(Pàg. 107) 
- (...) no podem fer sempre cabal d’allò que els nostres ulls ens diuen: allò que haurem reputat horrible pot ser-ho només en la mesura que les nostres percepcions siguin limitades o defectuoses, i d’allò que estam segurs d’haver vist no en podem descriure les característiques amb la mateixa seguretat, i encara menys afirmant-ne l’existència. L’error és essencial a la vida, Puppa; aquest món, i nosaltres mateixos, podem no ser una altra cosa que les conseqüències d’un error de Iahvé...


(Pàg. 115)
(...) el vent corria humit i salvatge escombrant tota resistència, a la recerca d’alguna escletxa, alguna obertura, algun enforinyall que li permetés irrompre a l’interior de les estances i estendre una severa capa de fred al voltant del son innocu o inconfessable, del son prim i desficiós, del son plàcid i conforta ble, del son, en definitiva, més íntim ui recollit dels homes i les dones, que és el que ens sobrevé en aquella hora de la nit en què sembla que mai més arribarà cap nova matinada i tot sembla restar en suspensió i exempt d’obligacions amb el decurs del temps: parlo de l’instant de la dormició angèlica, que tots coneixem i no coneixem (...).

(Pàg. 122)
-   (...) De manera que el metrònom quantifica el ritme... I el ritme, com observà el vell Plató, és ordre en el temps, però compte! –se’m plantà d’una revolada al davant amb els ulls molt oberts, i acostà molt la seva cara a la meva per xiuxiuejar: En els somnis el temps s’aboleix, i per tant, el ritme no és possible. No hi ha ordre, m’entens Puppa?

(Pàg.125)
El Pont de Carles era el lloc de predicació favorit per una multitud d’endevinaires d’aspecte al·lucinat que enfilats al peu de les estàtues o a la mateixa barana del pont (alguns, a causa de la pura borratxera, queien dins les aigües del riu), vaticinaven imminents i aparatosos apocal·lipsis, i molts comerciants s’abandonaven a la pràctica de la usura, com molt sacerdots ho feien amb la de la simonia i tants altres ciutadans amb la de l’estupre, el proxenetisme, la depravació o l’avarícia. En definitiva, Praga s’havia convertit en el teatre on amb més cruesa representaven la seva obra el caos i la infàmia, en una reedició de Sodoma i Gomorra.

(Pàg. 178)
La Muntanya Blanca no hi era, i no hi eren els soldats, ni les armes, ni els ferits ni els morts. Fins i tot el silenci, la mateixa idea de silenci, s’havia esfumat. No hi havia colors ni temps ni matèria: només jo, que flotava dins el buit.  No hi havia res que pogués ser percebut pels sentits ni mesurat per la memòria, i res tampoc  no havia vingut a substituir el món de sobte desaparegut (...)

(Pàg. 180)
- T’estimaré sempre
I les seves paraules van començar a ressonar dins l’eco universal de l’esfera. Només d’acabar d’articular-les, el buit es va omplir d’imatges bellíssimes, la nitidesa de les quals es veia contrastada per una brillantor inaugural, com si en dir-les hagués suscitat de vell nou el moment de la Creació, quan el món va emergir del no-res per donar testimoni d’un amor superior. “T’estimaré sempre”, repetien les valls i les serralades; “t’estimaré sempre”, xiuxiuejaven les planes i les arbredes; “t’estimaré sempre”, cantaven el vent i els raigs del sol i les aurores; “t’estimaré sempre”, se sentia rumorejar sota les aigües dels oceans, vora les lleres dels rius, per sobre del bram ferotge dels salts d’aigua que es precipitaven roquissars avall (...).

 Altres n'han dit...

 Enllaços:

1 comentari:

  1. Aquest no era un Imparable? Què se n'ha fet dels imparables.

    ResponElimina