divendres, 10 de juny de 2016

Moo Pak - Gabriel Josipovici


"Avui en dia tot el món és una mateixa cosa, va dir, no hi ha cap lloc on escapar."



Josipovici, Gabriel. Moo Pak.
Barcelona: Raig Verd, 2012

Moo pak. Traducció de Ferran Ràfols
Col.lecció Raigs globulars, 4



 Què en diu la contraportada...
Aquesta és la història de Moor Park. I aquesta és també la història d’una amistat. En el decurs dels seus llargs passejos pels parcs londinencs, Jack Toledano explica al seu amic Damien Anderson els seus progressos en l’escriptura del que ha de ser el llibre de la seva vida. Al voltant de l’escriptura d’aquest llibre sorgeixen temes com la història de la família de Jack, les idees sobre els fets de llegir i escriure o les paradoxes i contradiccions del nostre temps, que, com el mateix Jack, té aspiracions clàssiques però un temperament romàntic.

Els episodis i els temes es succeeixen embolicant el lector en unes reflexions que són les de Jack Toledano i que també són les nostres. I Jardins i passejos i converses i Londres. I llenguatge i societat i art i literatura i crear i escriure i contradir-se. I protestantisme i catolicisme i opinar i jutjar. I Bernhard i Beckett i Kafka i Swift i Sterne i Chaucer i Dante. I cavalls i ximpanzés i criptògrafs i científics i …

 Com comença...
Dimarts vaig rebre una nota d’en Jack Toledano en què em proposava de trobar-nos avui a l’Star and Garter de Putney a l’hora de sempre, va escriure en Damien Anderson. Estic acostuma a aquesta mena de notes.

 Moments...
(Pàg. 16)
Només l’últim paràgraf et pot dir si vas fer bé el primer, va dir, només l’última paraula pot donar sentit a la primera. El mot juste, no existeix, va dir, almenys no existeix fins que tot el llibre és més o menys juste. La recerca del  mot juste, va dir, porta a l’excés d’escriptura, a l’ensopiment i a la terrible proliferació dels adjectius. L’adjectiu és l’enemic més gran d’un escriptor.

(Pàg. 25) 
Klee era suís, diu, però no és això el que es important de Klee. Kleist era alemany i, a sobre, prussià, però no és això el que és important de Kleist. Rabelais era francès, però no és això el que és important de Rabelais. El que els homes que admirem tenen en comú amb la seva nació i la seva època és només el mínim comú denominador, diu.

(Pàg. 40)
Però qui està disposat a llegir com cal els escriptor del passat, avui dia? Qui està disposat a crear un espai on, puguem aturar-nos i escoltar com cal?

(Pàg. 45) 
Esborrona, va dir en Jack aquell dia al jardí anglès de Battersea Park, esborrona pensar en una cultura en què ser subversiu vol dir adoptar les últimes actituds de moda.

(Pàg. 46) 
Els americans van pel món espatllant coses, sempre pels millors motius, i pots estar segur que quan moren tenen la consciencia neta com la neu acabada de caure, sigui el que sigui el que això vol dir.

(Pàg. 51)
(...) La veritat de la qüestió, va dir, és que avui dia cal tenir una sort immensa perquè el món ens sorprengui, per anar a parar a un racó que no estigui embolcallat i preparat per a la nostra mirada i on no trobem tota una gernació d’altres homes i dones que paladegen els mateixos embolcalls, els fotografien i llegeixen en veu alta el que en diu la guia. L’element de sorpresa ha desaparegut, va dir, i ara ens adonem que és el més preciós que hi ha al món. Avui en dia, va dir, la gent viatja a tot arreu per veure confirmat el que ja sap i per fer-se fotografies que els recordin que és veritat que un dia van ser allà.

(Pàg.52) 
(...) És per això que determinats autors són tant preciosos, diu. Dante. Stevens. Kafka. Proust. Puc passejar amb ells sempre que vull, i ells sempre tenen temps d’acompanyar-me , mai no em diuen que ja havien quedat o que han d’acabar una feina i tampoc no esperen mai res a canvi. És més, va dir, són gent amb qui mai no em fa vergonya que em vegin. Tenen la dignitat i la integritat que busquem en totes les nostres coneixences.

(Pàg. 54)
¿Com pots confiar en un artista, diu, com pots acceptar-lo mitjançant la seva obra com a a mic i company en el viatge de la vida si el veus fent posturetes davant la premsa i la televisió, llegint en veu alta els passatges més privats de la seva obra i responent a les preguntes anodines de tot de presentadors i entrevistadors que han arriba ton són gràcies al cinisme i l’oportunisme?

(Pàg. 60) 
Tenim el deure envers nosaltres mateixos, va dir mentre s’aturava a mirar el riu, i no envers la societat ni ningú més, de comportar-nos amb honor i dignitat fins allà on sigui possible. Amb dignitat, va dir, no amb pompositat ni amb orgull o petulància.

(Pàg. 62)
La memòria col·lectiva no existeix , va dir, només hi ha una multitud de memòries individuals. Quan un polític apel·la a la memòria col·lectiva és el moment d’estar alerta, va dir. Nacionalisme, va dir. Patriotisme. Tots els vells monstres. És fàcil veure amb quina velocitat tornen a aflorar avui dia. La memòria col·lectiva és l’amnèsia col·lectiva, va dir. Les nostres memòries són personals o no són res.

(Pàg. 67)
La solitud, va dir, no és viure sol, molts dels que van viure sols, com ara Swift, per exemple, no es van sentir mai envoltat s per la solitud. No, va dir, la solitud és la pèrdua de lligams amb el passat i amb el futur, el fet de sentir als ossos que ja no pertanys per dret propi a la família humana.

(Pàg. 71)
Regularitat, va dir. Disciplina. Perspectiva limitada. Això és essencial. Perquè una vegada et comences a preguntar per què la regularitat, per què la disciplina, molt ràpidament et trobes preguntant-te per què cal escriure, per què cal viure i aleshores qui sap què pot acabar passant?

(Pàg. 76)
(...) és molt difícil viure quan hi ha un abisme tan gran entre el món i els nostres somnis.

(Pàg. 85)
Avui en dia tot el món és una mateixa cosa, va dir, no hi ha cap lloc on escapar. La televisió i la ràdio ens han espatllat, va dir, no seria gens natural tancar els ulls i les orelles, és clar, però és que intentar assumir moralment i psicològicament els horrors de què donen fe dia rere dia i setmana rere setmana tampoc ho és.

(Pàg. 104)
Ningú no s’ha aturat a pensar què significa en el món d’avui dia no tenir talent i en canvi sentir la fiblada de la necessitat.

(Pàg. 110)
(...) tampoc no som capaços de tractar l’art com un producte, sabem que la vida és alguna cosa més que les necessitats de la carn i l’acumulació de diners, però no sabem com trobar aquest més i ens imaginem que l’art en té la resposta.

(Pàg. 140)
Al final, va dir, la prova definitiva és el grau d’intensitat amb què vivim. ¿Vivim com una col o provem de viure com a éssers humans?. Potser, va dir, el secret és mirar de viure com a éssers humans i alhora reconèixer l’absurditat d’aquest propòsit.

(Pàg. 164)
L’art del passat, va dir, només hi és perquè l’utilitzem. Si no ens serveix de res, aleshores el millor que podem fer és ignorar-lo.

 Altres n'han dit...
Racó de la paraula, L'espolsada llibres, SonogramaLo único importanteUn libro al díaLa medicina de Tongoy, Escrito en el viento,

 Enllaços:
Gabriel Josipovicil'autor, sobre la seva literaturade la densitatreflexions sensates, els escenarisel repte de la traducció.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada