dilluns, 27 de juny de 2016

Contes del dia i de la nit - Guy de Maupassant




"- (...) Jo em sento totalment feliç. No necessito res. 
- Sí que ho necessites, però no hi penses."







Maupassant, Guy de. Contes del dia i de la nit.
Barcelona: Edicions de 1984

Contes du jour et de la nuit. Traducció de Lourdes Bigorra.
Col·lecció Mirmanda, 7



 Què en diu la contraportada...
Enigmàtics i suggerents, els Contes del dia i de la nit de Maupassant són narracions breus i palpitants, escrites com si algú ens expliqués un fragment de la seva vida.

Atret pels personatges maltractats i solitaris, l’autor, no obstant, no es deixa emportar pel sentimentalisme; la ironia, sempre present, i l’allunyament del relat que Maupassant aconsegueix amb la figura del narrador eviten de manera intencionada caure en el dramatisme.

Cada conte està envoltat d’una atmosfera precisa, convincent, que —seguint la premissa de Maupassant de “veure és imaginar”— transforma el lector en espectador i li presenta una situació de tal manera que tots els sentits hi són transportats. A Contes del dia i de la nit —de les joies i de les misèries humanes?— el cert és que cada narració deixa intuir un missatge amagat que ens esperona per cercar-lo fins aconseguir la seva aparició al final del relat. .

 Com comença...
Aquell dia, en sortir de l’oficina de correus, el carter Boniface constatà que la seva ronda seria menys llarga que de costum i es posà d’allò més content. Era l’encarregat del camp que envoltava el poble de Vireville i, quan tornava al vespre, amb aquell pas llarg i cansat, de vegades portava més de quaranta quilòmetres a les cames.
El crim del vell Boniface

 Moments...
(Pàg. 14)
Les dues dones, estirades sota la pell gruixuda, miren amb decandiment. Per fi, una va dir:
- Hi ha vespres deliciosos, en què tot sembla bo. Oi que sí, Margot?
L’altra replicà:
- Sí, no està malament. Però sempre hi falta alguna cosa.
- Quina cosa? Jo em sento totalment feliç. No necessito res.
- Sí que ho necessites, però no hi penses. Per més embalbit que tinguem el cos de tanta comoditat, sempre desitgem alguna cosa més... per al cor.
I l’altra, somrient, digué:
- Una mica d’amor?
- Sí.
Rose

(Pàg. 21) 
La primera vegada que la va veure, François Tessier es va adonar que aquell rostre li agradava infinitament. De vegades trobem dones que ens fan venir ganes d’estrènyer-les bojament entre les braços, de seguida, sense conèixer-les. Aquella noia responia als seus desigs íntims, a les seves esperances secretes, a la mena d’ideal que portem, sense saber-ho, al fons del cor.
El pare

(Pàg. 39)
Era una d’aquelles noies boniques i encantadores nascudes com per error del destí en una família d’empleats. No tenia dot, ni esperances, ni cap mitjà per ser coneguda, compres,a estimada i esposada per un home ric i distingit; i es va deixar casar amb un simple oficinista del Ministeri d’Instrucció Pública.
El collaret.

(Pàg. 54)
- (...) m’en recordó bé. Sou la senyoreta Suzanne.
Ella va fer “sí” amb el cap. Li queien llàgrimes del ulls. Llavors, assenyalant-me amb una mirada el vell immòbil al llindar de la barraca, em va dir:
- Ése ll.
Vaig comprendre que encara l’estimava, que encara el veia amb els ulls seduïts.
Vaig preguntar:
- Heu estat feliç, si més no?
Va respondre, amb una veu que venia del cor:
- Oh! Sí, molt feliç. M’ha fet molt feliç. No he trobat a faltar mai res.
Jo la contemplava, trist, sorprès, meravellat del poder de l’amor! Aquella noia rica havia seguit aquell home, aquell camperol. Ella mateixa s’havia convertit en una camperola. S'havia conformat amb la seva vida sense al·licients, sense luxe, sense delicadeses de cap mena; s’havia sotmès a uns costums simples. I encara l’estimava. S’havia convertit en la dona d’un pagès, amb gorra, amb faldilla de sarja. Menjava, en un plat de fang damunt una taula de fusta i asseguda en una cadira de boga, una sopa de col i patates amb cansalada. Dormia damunt una màrfega al seu costat.
Mai no havia pensar en res, només en ell!. No havia trobat a faltar ni les joies, ni les sedes, ni els refinaments, ni la flonjor dels seients, ni la tebior perfumada de les cambres folrades de tapissos, ni la dolçor dels llits de plomes on s’enfonsen els cossos per reposar. Mai no havia necessitat res llevat d’ell; si el tenia a ell, ella no desitjava res més.
Havia abandonat la vida, ben jove, i la societat, i aquells que l’havien educat i estimat. Havia vingut, sola amb ell, fins en aquell barranc salvatge. I ell ho havia estat tot per ella, tot el que es desitja, tot el que se somia, tot el que s’espera sense treva, tot el que s’anhela sense fi. Ell li havia omplert de felicitat l’existència, d’un cap a l’altre.
Ella no hauria pogut ser més feliç.
I durant tota la nit, sentit la respiració ronca del vell soldat estirat damunt la seva màrfega, al costat de la dona que l’havia seguit fins tan lluny,, vaig pensar en aquella aventura simple i estranya, en aquella felicitat tan completa, feta de tan poca cosa.
I me’n vaig anar quan sortia el sol, després d’estrènyer la mà dels dos vells esposos.
La felicitat. 

(Pàg. 77)
El vent del nord bufava tempestuós enduent-se cel enllà uns enormes núvols d’hiverns, feixucs i negres, que abocaven en passar sobre la terra uns xàfecs furients.
La mar esvalotada mugia i sacsejava la costa precipitant a la riba unes onades enormes, lentes i bavoses, que es desplomaven amb detonacions d’artilleria. Arribaven molt a poc a poc, l’una rere l’altra, altes com muntanyes, escampant per l’aire, a cada ràfega de vent, l’escuma blanca de les seves testes, talment una suor de monstres.
El borratxo

(Pàg. 104)
Ignorava si el món s’estenia encara gaire més enllà darrere els arbres que li havien tallat la vista. No s’ho preguntava. I quan els pagesos, casats de trobar-se’l sempre a la vora dels seus camps o als marges dels fossats, li cridaven:
- Per què no te’n vas d’una vegada als altres pobles, en lloc de carranquejar sempre per aquí?
Ell no contestava i s’allunyava, embargat per una por vaga del desconegut, d’una por de pobre que tem confusament mil coses, els rostres nous, els insults, les mirades sospitoses de persones que no el coneixen, i els gendarmes que van de dos en dos pels camins i que el feien capbussar, per instint, dins els matolls o darrere els pilots de pedres.
El captaire

(Pàg. 106)
Esperava qui sap què, amb aquella espera vaga que roman constantment dins nostre. Esperava en aquell racó de pati, suportant un vent glaçat, l’ajuda misteriosa que s’espera sempre del cel o dels homes, sense preguntar-se com, ni per què, ni per qui li podria arribar.
El captaire

(Pàg. 118)
Ella va morir de part. I ell va anar de ben poc que no es morís també. Però veure el fill li va donar valor: un petit ésser crispat que ploriquejava.
El va estimar amb un amor apassionat i dolorós, amb un amor malaltís en què perdurava el record de la mort, però on sobrevivia alguna cosa d ela seva adoració per la morta. Era la carn de la seva dona, la continuació del seu ésser, com una quinta essència d’ella. Aquest infant era la vida d’ella caiguda en un altre cos; ella havia desaparegut perquè ell existís. I el pare l’abraçava amb fúria. Però ell també l’havia matada, aquell nen havia pres, havia robat aquella existència adorada, se n’havia alimentat, s’havia begut part de la seva vida. I el senyor Lemonnier tornava a deixar el seu fill al bressol, i s’asseia prop seu per contemplar-lo. S’hi quedava hores i hores, mirant-lo, pensant en mil coses tristes o dolces. Després, quan el nen dormia, s’inclinava sobre el seu rostre i plorava entre les randes.
El petit

(Pàg. 148)
(...) hi ha cares amb un encant que entra en nosaltres bruscament, ens envaeix d’un sol cop. Sembla llavors que has trobat la dona que vas néixer per estimar.
Adéu.

(Pàg. 151)
“Vaig mirar la nena. I vaig retrobar en ella alguna cosa de l’encant antic de la seva mare, però encara era alguna cosa indecisa, poc formada, futura. I la vida se’m va aparèixer ràpida con un tren que passa (...)”.
Adéu

(Pàg. 161)
L’estança tenia l’aspecte sinistre que tenen totes les habitacions dels moribunds, aquell aire d’adéu desesperat. Unes ampolletes rondaven per damunt dels mobles, unes peces de roba blanca rondaven pels racons, apartades amb un cop de peu o d’escombra. Els seients en desordre semblaven també esverats, com si haguessin estat corrent en totes direccions. La temible mort era allà, amagada, esperant.
La confessió


 Altres n'han dit...
 
 Enllaços:

 Llegeix-lo:
Francès (html - edició 1885)
Francès (html)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada