diumenge, 1 de novembre de 2015

La caiguda - Albert Camus





"Li diré un gran secret, amic meu: No esperi el judici final: té lloc cada dia de l’any."



Camus, Albert. La caiguda.
Barcelona: Editorial Empúries, 2002


La chute. Traducció de Maria Bohigas.
Col.lecció Narrativa, 176



 Què en diu la contraportada...
Un capvespre plujós, mentre camina per al vora del Sena a París, Clamence veu una dona dreta sobre el Pont de les Arts, i poc després, en girar-se d’esquena, sent un “xap” sord sobre el riu i un crit d’auxili esqueixat. Molts anys després, Clamence, personificació del remordiment i la misantropia, rememora aquesta escena assegut a la barra d’un bar d’Amsterdam, talment com si es trobés davant d’un tribunal. Conscient que la sordidesa moral és filla de la sordesa, Clamence confessa els seus abusos de seductor, es justifica davant la desmoralització dels homes i les dones, i exposa, convençut i convicte, les raons de la seva deserció, tots els seus càrrecs i pecats.

 Com comença...
¿Em permet, senyor, que l’ajudi, sempre i quan no el molesti? Em temo que no deu saber com fer que l’escolti l’estimable goril·la que presideix els destins d’aquest establiment: només parla holandès. Tret que m’autoritzi a defensar el seu cas, no endevinarà mai que vostè vol ginebra.

 Moments...
(Pàg. 6)
Quan has meditat molt sobre l’home, sigui per ofici o per vocació, arribes a enyorar els primats. Ells no tenen segones intencions.

(Pàg. 7)
París és una autèntica enganyifa, un decorat magnífic habitat per quatre milions de siluetes. ¿Prop de cinc en el darrer cens? Deuen haver criat. No m’estranya. Sempre he pensat que els nostres conciutadans tenien dos desficis: les idees i la fornicació.

(Pàg. 21)
Viure per damunt dels altres no deixa de ser l’única manera que et vegi i et saludi gairebé tothom.

(Pàg. 24)
Així anava corrent, sempre ple, mai tip, sense saber on parar-me, fins al dia, o més aviat al vespre en què la música es va parar, els llums es van apagar. La festa en què havia estat tant feliç...

(Pàg. 25)
Jo he après a limitar-me a la simpatia. Se’n troba més fàcilment, i no t’obliga a res. “Cregui en la meva simpatia”, en el discurs intern, precedeix immediatament “i ara deixem-nos de brocs”. És un sentiment de president del consell: l’obtens a preu rebaixat, després de les catàstrofes. L’amistat és menys senzilla. És llarga i difícil d’aconseguir, però un cop la tens no hi ha manera de desfer-te’n, has de donar la cara.

(Pàg. 26)
(...) ¿sap per què som sempre més justos i més generosos amb els morts? La causa és ben senzilla! Amb ells, no hi tenim obligacions. Ens deixen lliures, podem agafar-nos-ho amb calma, entaforar l’homenatge entre un còctel i una amant agradable, a les estones de lleure, en resum. Si ens haguessin d’obligar a res, seria a la memòria, i la tenim curta. No, és el mort fresc que estimem en els nostres amics, el mort dolorós, la nostra emoció, nosaltres, vaja!

(Pàg. 34)
Tots els homes necessiten esclaus igual que necessiten aire pur. Manar és respirar, ¿hi estem d’acord? Fins els més dissortats se’n surten, de respirar. Al darrer de tots a l’escala social encara li queda el cònjuge, o el fill. Si resulta que és solter, el gos. La qüestió, en definitiva, és poder enfadar-se sense que l’altre tingui dret a contestar. “Al pare no se li contesta”, ¿coneix la fórmula?

(Pàg. 39)
Tants llibres a mig llegir, tants amics a mig estimar, tantes ciutats a mig visitar, tantes dones a mig conèixer!

(Pàg. 42)
La veritat és que qualsevol home intel·ligent, prou que ho sap, somia ser un gàngster i dominar la societat per la força bruta. Com que no és tan fàcil com ens fan creure les novel·les negres, en general ens remetem a la política i correm a fer-nos del partit més cruel.

(Pàg. 43)
Ja sap què és l’encant: una manera de sentir-se respondre que sí sense haver demanat res en concret.

(Pàg. 56)
¿Com sé que no tinc amics? És ben senzill: ho vaig descobrir el dia que vaig tenir la idea de matar-me per fer-los una jugada, per castigar-los, d’alguna manera. Però, ¿qui hauria castigat? Alguns se sorprendrien, però, de castigat, no se’n sentiria ningú. Vaig entendre que no tenia amics.

(Pàg. 57)
Els màrtirs, amic meu, han de triar entre l’oblit, la burla o la utilització. La comprensió, això mai.

(Pàg. 60)
(...) m’acusaven de viure de ple i lliurement abandonat a la felicitat: això no té perdó. L’aparença que les coses et van bé, quan es trasllueix d’una manera determinada, faria enfurismar un ruc.

(Pàg. 62)
(...) es tracta d’estalviar-se el judici. Com que és difícil salvar-se’n, i delicat de fer admirar i excusar alhora la seva naturalesa, tots malden per ser rics. ¿Per què? ¿S’ho ha preguntat mai? Pel poder, és clar. Però, sobretot, perquè la riquesa et sostreu al judici immediat, et separa de la gentada del metro per tancar-te en una carrosseria niquelada, t’aïlla en grans jardins guardats, vagons llit, cabines de luxe. La riquesa, amic meu, no és encara l’absolució, però si el sobreseïment, i val més això que res...

(Pàg. 76)
Perduda l’esperança en l’amor i la castedat, vaig adonar-me per fi que em quedava la disbauxa, la qual substitueix molt bé ,l’amor, fa callar els riures, restableix el silenci i, per damunt de tot, confereix la immortalitat.

(Pàg. 83)
(...) no podem afirmar la innocència de ningú, mentre que podem afirmar sense error la culpabilitat de tothom. Cada home dóna testimoni dels crims de tots els altres, vet aquí la meva fe i la meva esperança.
Cregui’m, les religions l’espifien així que estableixen morals i fulminen manaments. Déu no és necessari per crear la culpabilitat, ni tampoc per castigar. En això hi basten els nostres semblants, amb el nostre ajut.

(Pàg. 84)
Li diré un gran secret, amic meu: No esperi el judici final: té lloc cada dia de l’any.

(Pàg. 89)
La veritat encega, com la llum. La mentida, en canvi, és un bell capvespre, fa ressaltar l’objecte.

(Pàg. 98)
No hi ha excuses, mai, per a ningú, vet aquí el meu principi, d’entrada. Nego la bona intenció, l’error estimable, el pas en fals, la circumstància atenuant. Amb ni no es beneeix, no es distribueix l’absolució. Fas números, simplement, i en acabat: “Puja a tant. Vostè és un pervers, un sàtir, un mitòman, un pederasta, un artista, etc.” Així mateix. Al gra. En filosofia i en política, sóc partidari de qualsevol teoria que negui la innocència a l’home i de qualsevol pràctica que el tracti com a culpable. Té al davant, amic meu, un defensor il·lustrat de la servitud.

 Altres n'han dit...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada