divendres, 23 d’octubre de 2015

Nit de l'ànima - Sebastià Alzamora






"(...) tot allò creat pel Diable només son contrafigures dels seus equivalents dins l’ordre diví."





Alzamora, Sebastià. La nit de l’ànima.
Barcelona: Proa, 2007

Col·lecció A tot vent.
 

 Què en diu la contraportada...
El mite de Faust, caracteritzat per l'avidesa de viure i el terror del més enllà, ha estat tractat per alguns dels grans noms de la literatura universal, de Goethe a Thomas Mann per esmentar els dos més característics. A Nit de l'ànima, Sebastià Alzamora visita de nou el mite des d'una perspectiva estrictament contemporània i amb l'enorme potència creativa, llenguatge de luxe i actitud rebel, provocadora i desafiant que el caracteritzen. En la seva particular versió del mite de Faust, Alzamora juga amb la força de l'erotisme, la irreverència religiosa i el sentit de l'humor que li són habituals per a construir una obra ambiciosa i punyent, tal com s'escau al mateix mite i als seus models, i que no deixarà cap lector indiferent.

 Com comença...
Us dono gràcies, Senyor, per haver-me donat una bona polla.
Vós que m’heu donat un pollot gruixut, gros i ben dret, lloada sigui per sempre la vostra grandesa.
Vós que m’heu concedit aquesta eina capaç de resistir impàvida les lleis de la gravetat, vingui la vostra Llum sobre el meu gland pelat.

 Moments...
(Pàg. 18)
(...) no hi potser motiu per pensar que a la creació de l’home, fort i potent i construït a imatge i semblança del Creador, el Dimoni no replicàs amb la creació de la dona, amb el seu físic disminuït, curvilini, deformat, i que, per a major burla, constitueix una temptació tan difícil d’esquivar per als instints de l’home? Cada vegada que posseesc una dona, no puc evitar sentir que participo, com el més humil però també el més ardit dels soldats, a la guerra eterna entre el Bé i el Mal.

(Pàg. 21)
És natural, a pesar de totes les misèries que acumulem no deixem de posseir l’ànima que Déu va bufar dins el nostre fang encara cru, però, perquè som flèbils i poc curosos, sovint la deixem oblidada a qualsevol banda.

(Pàg. 80)
(...) Vós ens heu donat el cos i la carn i els seus delits a manera de recipient, de copa, el cos de l’home és com un Graal que en conté els humors vitals, els quals porten diluïts unes gotes de l’aigua viva amb què fertilitzàreu la matèria inerme al començament de tot, som recipiendaris de la vostra grandesa creadora. Per això estic convençut –per molt que això desagradi a en Sibelius i vagi contra la temible clàusula addicional del seu contracte- que el sexe viril no és altra cosa que un instrument per a la comunió: i així, en la còpula l’home s’aboca i es vessa dins la dona, que és el recipient buit, el Vas Idoni que espera ser omplert i il·luminat per la llet fecundant que conté el testimoni de la vostra força genitora, Senyor.

(Pàg. 87)
Però, és lliure l’home? La llibertat és verament un atribut de l’ànima humana? Jo vaig néixer per ser lliure? O, ben al contrari, l’ànima és precisament el més afinat dles instruments de punció amb què el Gran Dissector clava les seves papallones damunt la negra cartolina còsmica? És possible, Senyor, que finalment, mentre aquest planeta agonitza de vellesa, Vós us trobeu encara en la vostra infància i us distraieu –entomòleg pueril, criatura atabalada- desordenant i recomponent la vostra col·lecció d’insectes?

(Pàg. 103)
- (...) No siguis impacient, tindrem molt de temps per parlar-ne. Però recorda que només acabaràs de ser un escriptor el dia que arribis a caminar damunt l’aigua: un pot embrutar tant paper com vulgui, pot ensuperbir-se alçant-se amb guardons falsos i estúpids –i torno a mig divisar la calba del mallorquí, bellugant-se frisosa entre aduladors i flaixos fotogràfics-, però, si un no és capaç de camina damunt l’aigua, mai no arriba a saber res de la vida a la qual som cridats, i per tant la seva literatura serà com els címbals que dringuen i els cascavells que ressonen, sí, però que al final només mouen aire... Sóc aquí per ajudar-te, Faust. Tu ets un escriptor, d’això no en tinguis cap dubte, i per això mateix necessites una tutela, una força que t’impulsi fins a les darreres conseqüències del teu talent.

(Pàg. 109) 
- (...) Sempre es tracta de Déu, Faust. Tota creació humana no és més que una llunyana rèplica de la divina, com si diguéssim, una representació a escala infinitesimal. De la mateixa forma, tot allò creat pel Diable només son contrafigures dels seus equivalents dins l’ordre diví, com ara la cabra ho és de l’ovella, l’òliba del colom, les granotes dels peixos, i així succesivament. Tot gira entorn de Déu i la seva Obra, bé sigui per acordar-s’hi, bé per contradir-lo. Aquesta i no cap altra és la mesura de totes les coses: tard o d’hora, l’home savi acaba assumint aquesta veritat, i si hi persevera, és possible que arribi a caminar damunt les aigües.

(Pàg. 131)
Prostituir-se és el menor dels problemes quan la deessa Fortuna ens esborra de la seva agenda. I tanmateix no tot és una qüestió de xamba (...).

(Pàg. 223)
- (...) La primera vegada que ens vam veure, aquella Nit de Santa Llúcia, vostè ja anava nu 
per l’hotel i tenia aquesta fosforescència en lloc dels seus genitals –estossega, fa una pausa, reprèn el fil-: M’explico? Vostè ja havia venut la seva ànima, i tots els que hem accedit a tal transacció hem hagut de carregar amb les conseqüències corresponents...

La sensació de mareig augmenta d’intensitat i les paraules del cambrer em confone. Com sempre, començo a dubtar:
- Qui... qui és vostè, senyor Sapphire?

(Pàg. 225)
- (...) tot això que diu és un munt de merda! Vostè no és més que un cambrer...- Sí, cadascú és allò que li correspon ser, senyor. I vostè no és cap excepció: vostè és el Mal, i tard o d’hora haurà d’assumir-ho...

(Pàg. 245)
(...) oh Déu meu, no permeteu que m’adormi per sempre en l’ebrietat d’aquesta nit sense alba, no deixeu que m’encegui la borratxera del món, voldria saber tant quina hora és, el temps s’escola dins les cavernes del meu cor com la cera degota fins al peu de l’espalmatòria, jo esperava una resposta de mon pare i l’imbècil de mon pare no ha sabut fer res que formular-me una pregunta, una altra pregunta de merda, i començo a notar que estic fart de preguntes, tan embafat que penso que m’han de sortir per les orelles, i que defallesc sota el seu pes i que ben aviat ja no he de poder suportar-lo.

(Pàg. 264)
(...) i tot això ho provoco jo, el Gran Cabró, és cert, cal que comenci a prendre consciència de la meva naturalesa, que em deixi estar de maniobres d’entreteniment, prou bé que sé qui és Déu i Déu és un escarabat, Déu és una dona, Déu és una dona catalanista, és la meva germaneta i per això el menyspreo i el maleesc doblement, sí, Senyor, sí, Déu meu, em cago en Vós i em cago en la distinció entre el bé i el mal (...).

 Altres n'han dit...
 Enllaços:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada